La manifestació permanent

Catalunya és el país de la marmota. Cada dia es lleva despertant-se amb la mateixa cançó. Cada matí es repeteix una situació que el motiva a manifestar-se. Però a diferència del que li passava a Bill Murray que sempre escoltava un vell tema de Sonny i Cher, aquí escoltem la mateixa música, però canvia la lletra. Fins avui havíem escoltat tonades de despertador ja clàssiques: “Independència”, “Llibertat presos polítics”, “Visca la república” o “Puigdemont, el nostre president”. En la manifestació d’ahir a Barcelona, que va arrencar al passeig de Gràcia davant de la Delegació de la Comunitat Europea fins el carrer Marina, a la Torre Mapfre on es troba el consolat alemany, la nova lletra de la repetitiva cançó que cantem la majoria del catalans portava aquest títol: Vaga general El que aquest dies havia sortit com una proposta per forçar el redreçament de la situació per part de diferents polítics , va tenir ahir l’aval popular. La vaga general va atraure a sindicats, sectors àcrates i a grups comunistes que feia temps que no se’ls veia amb el protagonisme que van tenir ahir a la manifestació. L’estelada al costat de l’espanyola republicana.

La manifestació d’ahir a Barcelona, mantenint-se pels cànons de pacifisme que han caracteritzats les manifestacions del procés va tenir un component de radicalitat. Un d’aquest components es va visualitzar tan bon punt al inici de la manifestació una bona colla de manifestant convocats pe els CDR va agrupar al voltant dels carrers pels quals s’accedeix a la cantonada Mallorca /Llúria on es troba la delegació del govern espanyol. Els mossos protegien les cantonades i barraven el pas i els manifestants més abrandats feien pensar a primera hora de la tarda que a aquesta zona hi hauria batussa. N’hi va haver: càrregues i contusionats., a mitja tarda I els mossos, a diferència d’altres manifestacions van ser escridassats: “No es mereixeu la senyera que porteu”, “Sou Guàrdia Civil”, “Són Piolines, no mossos” “El vostre president està empresonat”, crits que es tornarien a repetir al final de la manifestació.

El dubte existencial dels manifestants de si quedar-se en aquella zona o continuar el traçat previst va crear una bona estona la sensació que la manifestació és diluïa. Hi ha qui va arribar fins la Gran Via i altres van optar per seguir per València fins Bailèn el que va portar a confluir dues manifestacions. Mentre, va haver-hi moments que semblava que el seguici tirava per diferents cantons. La manifestació es va esponjar i durant força estona, la manifestació va fer el que es diu, utilitzat el símil ciclista, en el dia de cloenda de la Volta, “la goma”. Finalment, la manifestació va agafar cos a partir de la plaça Tetuan i quan enfilava cap el carrer Marina es va poder calibrar que es tractava una de les cites de les grans ocasions.

Però tot i la gran munió de ciutadans i ciutadanes, la manifestació tenia un aire diferent. Es respirava ràbia, una ràbia pacífica però s’expressava molt més en els silencis que en els crits. El toc festiu, un tant naïf, que caracteritza les trobades d’aquesta mena, no hi va ser present. Això no obstant no hi van faltar els tocs d’humor “Millo, Millo, Millo...ay si te pillo”.

La llarga marxa que va durar ben bé tres hores llargues des del que no podríem anomenar capçalera perquè realment no va existir, fins arribar al Port Olímpic va estar amenitzada per petits homenatges als que seguien la manifestació des dels balcons de casa, fen onejar les estelades i tembé xiulades als que feien ostentació de la bandera espanyola. “Fora, fora, fora, la bandera espanyola”. «les dues ensenyes van protagonitzar la situació de canviar la rojigualda per la independentista en el pal situat front l’ambaixada alemanya que bé per protecció o per que coincidís amb unes obres tenia una tanca reixada davant seu. Una tanca que aviat es va tenyir de groc. Espontàniament, la gent va treure’s el llacet de roba per lligar.lo a la tanca. En aquest indret. els mossos van haver de tornar a escoltar una tongada de frases poc encoratjadores i sentir la pressió dels manifestants que avançaven cap a la línia de protecció de la policia, però sense que en cap moment s’arribés al punt que els mossos sentissin que traspassaven el que consideraven el seu perímetres de seguretat. En aquell punt s’havien calculat que la manifestació convocada per l’ACN i Òmnium Cultural havien participat 55.000 persones, moltes de les quals, quan el dia anava caient van il·luminar el passeig amb la llum del seus mòbils. Va ser un dels moments emocionats i veritablement plàstics de la jornada. Juntaent amb la tradicional coloraina que provoquen les estelades que més que mai i juntament amb els llacets grocs que gairebé tothom lluïa la veritable ensenya simbòlica de la jornada

Al consolat, molts cartells en alemany demanant la llibertat de Puigdemont i un senyor que es qualificava com un avi de 76 anys portava un cartell també en alemany que feia referència als jueus: “Vol dir que ens estan tractant com ho van fer els alemany als jueus”, explica una pr sona que es troba al seu costat que li etziba: “Vull dir que ja estic fins els collons d’Espanya i més igual si m’empresona en Rajoy, aconseguiria menjar de franc, ja que la meva pensió no dona per res”. Perplexitat en els que l’envolten que poc a poc van retirant-se. va ser potser l’únic gest de bel·ligerància expressa contra els almenys’’. La protesta era política i no pas contra el poble alemany com va demostrar que la seva bandera va ser respectada a diferència amb el que havia passat amb l’ensenya representativa de l’Estat.

La manifestació fins aquell punt havia estat tranquil·la dins un marge. Però al centre de la ciutat, els manifestant que havien estat cridats pels CDR començaven a superar el nivell de petites batusses que no obstant havien comptabilitzat a mitja tard uns 17 contusionats. El vespre ja havia enfosquit del tot i als carres de Llúria i Girona, els vehicles intentaven encerclar a manifestants que es van enfrontar amb la policia. Començava una nit que trenca la tensa calma del dia. Fins el punt que els CDR va oficialment retirar-se i no responsabilitzar-se del que pogués passar. I al llarg d’una bona estona hi va haver batusses, cremades de contenidors i de tensions. Una noia jove era enduta per la policia en mig dels plors de la xicota. La que havia estat una jornada tensa però pacífica va acabar amb violència. Segons un comunicat del CDR. “Condemnem la violència policial que ha produït desenes de ferides i algunes detingudes. No torneu a casa soles! Cuidem-nos!”, van escriure. Cap a mitja nit tot semblava tornar a la tranquil·litat.la nit podria allargar-se fins la matinada en un barri . el de Gràcia, especialment conflictiu i perillós per la seva configuració de carrers estrets. Finalment, el que semblava que podia ser una nit dramàtica i sense hora de termini va acabar amb els manifestants que quedaven dispersats.

El protagonista no obstant de la jornada va ser “Puigdemont, és el nostre president” va ser el crit més escoltats en tot el recorregut de la manifestació. Sobretot al arribar al final.