L es conclusions elevades a definitives vol dir ratificar o modificar el que hi ha previ abans de començar el judici; el que cada una de les parts tenia previst. En canvi, l’informe fa un pas més enllà. L’objectiu és influir en el jutge i en la sala perquè s’avingui a acceptar les teves conclusions. L’exposició de la fiscalia ha negligit, i fins i tot obviat, la majoria de les proves, tant de testimonis com pericials. Un informe té una estructura reglada i la fiscalia s’ha repartit els papers. Així, el primer fiscal, ha destacat que són els garants de la llei. El segon fiscal ha intentat defensar la tesi de la violència. En la tercera part, Consuelo Madrigal ha defensat com ha pogut el tema de la malversació. I el quart fiscal ha insistit en el tema de la violència, perquè havia quedat coix i ambigu; no ha quedat gens provat. Tampoc han determinat quins fets concrets, delictes, han comès els processats de manera individualitzada. Un informe més comú ha estat el de l’advocada de l’Estat, que s’ha vist abocada a haver de distingir entre per què sedició i per què no rebel·lió, com estaven dient les fiscalies. Hem vist unes argumentacions més polítiques que jurídiques. Es deixaven molt punts pendents, no s’ha anat a la concreció, quan el Codi Penal ens demana que per condemnar algú hi ha d’haver una determinació molt clara, evident i individualitzada del que se l’està acusant. Cal recordar In dubio pro reo: si no està clar, el dubte sempre anirà a favor dels processats. La fiscalia ha insistit molt en l’imperi de la llei. Les defenses poden respondre que els drets fonamentals són bàsics, tot i l’estructura jerarquitzada de la norma. Poden citar el filòsof del dret Ronald Dworkin, que defensava la desobediència civil quan una norma és marcadament injusta i afecta de manera greu els drets fonamentals.