Política

JOAN LAPORTA

EXDIPUTAT I EXREGIDOR A L’AJUNTAMENT DE BARCELONA

“La unitat dels partits, si hi és, serà fictícia”

“Hi ha un enfrontament històric entre les formacions d’esquerres independentistes i les de centredreta que, ara mateix, és irreconciliable. I això és molt trist”

“Cal internacionalitzar la causa catalana... I cal fer-ho amb els caps pensants que han arribat fins aquí amb coratge, decisió i coneixement”

El trampolí del Barça
Nascut a Barcelona el 29 de juny del 1962 i advocat de professió, Joan Laporta va assolir una gran transcendència com a personatge públic arran del seu pas per la presidència del Barça entre els anys 2003 i 2010, i en què ja va destacar per les seves posicions obertament sobiranistes. El següent pas va ser entrar en la política activa com a diputat al Parlament per la coalició Solidaritat Catalana per la Independència (2010-2012) i, tot seguit, com a regidor a Barcelona (2011-2015) amb ERC.
L’independentisme encara es mobilitza però ho fa de manera resistent, ja no per transformar la realitat
El Barça, com a club, ha d’acompanyar el procés i, per tant, ha d’estar dirigit per persones que tinguin aquesta sensibilitat

La projecció pública que va assolir com a president del Barça va empènyer Joan Laporta a fer el salt al Parlament –2010-2012– amb la coalició Solidaritat i a l’Ajuntament de Barcelona després. Allunyat ara de la política activa, i centrat en la seva tasca professional com a advocat, Laporta dissecciona l’escenari que s’obre després del judici al Suprem.

Com a lletrat, i deixant a una banda si és possible les seves idees polítiques, com ha vist el judici?
D’entrada he vist una part acusadora fent esforços per demostrar una realitat inexistent, com és que hi va haver violència. Als testimonis que va citar se’ls notava molt que anaven adoctrinats per intentar demostrar aquesta realitat inexistent, i, per tant, per a mi van ser molt poc creïbles.Pel que fa al tribunal, amb alguns companys hem coincidit que se’l veia contingut, pel fet que el judici es donava per televisió. I, també des d’un punt de vista exclusivament tècnic, les defenses van estar molt bé. Van actuar amb molt de rigor, i també van saber utilitzar la part emocional, ja que s’estava jutjant unes persones que havien tingut un lideratge en el procés i que seguien el mandat d’un poble. I, sobre això, em va agradar especialment que no és caigués ni en la súplica ni el vassallatge.
Sobre el paper de les defenses, hi ha hagut un cert debat sobre si havien de ser més tècniques o jurídiques. Pel que diu, han cercat un equilibri, dedueixo?
Exacte, jo vaig trobar un equilibri molt ben trobat, on l’actuació tècnico-jurídica i la defensa més política va estar molt conjuminada. I s’havia de fer així per contextualitzar aquesta defensa més jurídica. Va ser un exercici de nivell i, pels que vivim del món del dret, ens va mantenir amb una gran tensió. I davant com s’actua davant un tribunal, si que vaig veure a les acusacions com a molt a l’antiga. Va ser una sensació. En canvi, si que vaig veure a les defenses amb una actitud més actual. I, potser, això ve donat perquè uns volien acreditar una situació inexistent, mentre que els advocats defensaven amb convicció als seus representats perquè podien explicar, d’una manera molt clara, la seva postura.
S’atreveix a parlar, com fan alguns, de judici farsa?
Com a advocat vull pensar que no és així. En el transcurs de l’exercici de la meva professió he pogut comprovar que no les coses no són així, i vegades patint-ho directament. El que si es clar, per mi, és que es tracta d’un judici polític. Amb independència que sigui, o, no una farsa com es diu, aquest és un judici que s’havia de celebrar i, un cop fet, tothom té més elements per poder valorar el que va passar. I, en aquest sentit, ha quedat clar que la fiscalia tenia un interès en demostrar una violència inexistent, i això els va fer en fals en moltes actuacions. El tribunal també podia tenir, a priori, els seus condicionants, ja que cadascú pensa de la seva manera, però un cop fet el judici ara té més elements per fer la seva valoració del que va passar.
L’independentisme sembla atrapat en el debat de què s’ha de fer després de la sentència. Quina és la seva visió?
En tant que es tracta d’un judici que té molt de polític, la sentència tindrà una finalitat política de dissuadir els qui ho vulguin tornar a fer. Malauradament, serà un escarment. Davant d’una eventual sentència condemnatòria, Catalunya haurà de demostrar que és un país molt resistent, i entenc que hi haurà mobilitzacions. Des del punt de vista jurídic, el que caldrà fer és anar a instàncies superiors, com el Tribunal d’Estrasburg. No m’agradaria que res d’això passés, perquè crec que el més just seria una absolució, però, francament, no crec que això acabi passant.
El vincle emocional entre Catalunya i la resta de l’Estat ha quedat irremeiablement fracturat?
Per a una part de catalans aquest divorci ja hi era, i la situació actual no ha fet res més que agreujar-lo. I si la sentència és condemnatòria, com malauradament crec que serà, la situació serà molt difícil de refer. I això, òbviament, serà un error per part de l’Estat.
La política institucional ha estat a l’altura del moment?
Veig la ciutadania desorientada, angoixada, preocupada i emprenyada. I això és conseqüència que des dels partits polítics han prioritzat els interessos partidistes i personals per damunt d’aquesta unitat per la qual tothom advoca i només el poble practica. I això és molt preocupant, perquè ha fet que aquesta unitat que la gent demana ja no sigui possible. L’únic que veig factible són fer estratègies conjuntes per a situacions concretes, però hi ha un enfrontament històric entre els partits d’esquerres catalanistes o independentistes respecte dels de centredreta que, ara mateix, és irreconciliable. I això és molt trist. I decebedor. S’està perdent una oportunitat històrica, i serà el temps, potser, qui ens dirà si s’hauria d’haver administrat millor el resultat de l’1 d’octubre, i no fer segons quins moviments que ens han dut fins on som ara.
Però, paral·lelament, el moviment independentista conserva una certa musculatura al carrer, no?
Tenim la gran sort que la gent independentista encara es mobilitza. Però ara ho fa de manera resistent, de defensa o suport, ja no són mobilitzacions per transformar la realitat per avançar cap a la consecució d’un estat. I això, per mi, és el que demostra que s’està esmicolant tot.
Mbilitzacions al marge, però, hi ha dos milions de votants independentistes...
És un actiu molt important que s’ha d’administrar bé. I és el que no s’està fent. Jo sóc un d’aquests dos milions de persones. I estic angoixat, perquè hi ha presos polítics i exiliats i perquè no sé quin país deixarem als nostres fills i nets. Falta perspectiva per veure fins a quin punt hem avançat. Segurament ho hem fet a l’hora de reforçar la nostra consciència nacional, en despertar-la ja que des de l’estat ens la tenen narcotitzada.
Es va saber administrar l’escenari posterior a 1-O?
Això tant se val, ara. El que toca, ara, és analitzar el present i el futur. A posteriori tots podem dir que s’hauria d’haver administrat millor el resultat de l’1-O, però van haver-hi moltes pressions i presses innecessàries. El pla sí que hi era, el que també hi havia eren presses. Aquest és un procés que si es vol aconseguir per la via pacífica o democràcia, requereix temps, administrar els avenços que aconsegueixes en l’àmbit social, empresarial, polític... Que les estructures d’estat no estaven fetes, ja se sabia bastant abans de l’1-O. Per tant, l’únic que em permeto dir, si el que toca és mirar enrere, és que no es va saber administrar el resultat d’un referèndum on ens van poder comptar. I vam ser molta gent, i això té molta força. I abans d’eixamplar la base cal consolidar els que ja som, perquè la gent està desorientada.
No veu possible aquesta unitat, doncs?
Cal ser realistes perquè, si no, arriba un moment que el que es genera és cansament i frustració. Dos no estan junts si tots dos no volen. Aquesta unitat només la vol el poble, que ja fa prou. Jo ja no hi crec, en el mite, perquè aquesta unitat de partits, si hi és, serà fictícia. I per afrontar un procés d’aquestes característiques, hauria de ser real. La història no l’escriuen els perdedors, per molta raó que tinguin. I per guanyar, la unió fa la força. I això no és qüestió de lideratges, perquè quan aquests són potents, però el que preval són els interessos de partit, acaben trinxats.
Es planteja tornar a la política?
No. El 2015 ja vaig decidir no continuar. Quan vaig fer el pas d’entrar-hi, va ser per posar a disposició del país la notorietat que havia tingut com a president del Barça per buscar aquesta unitat entre l’esquerra i el centredreta catalanista. És a dir, unir Convergència i ERC per assolir la independència. Tenint clar, repeteixo, que aquest és un procés en què cal temps, perquè o ho fas per una via revolucionària, que comporta molts riscos i sacrificis, o per la via pacífica, democràtica i cívica, que requereix molta paciència, unitat, generositat des del punt de vista polític i dels partits. I això no s’està donant.
Quina seria la seva l’estratègia?
S’ha de tornar a fer política i aconseguir, per exemple, el que s’ha fet a la Cambra de Comerç en altres àmbits. I ja que hem despertat la consciència nacional, i que hi ha més de dos milions de persones, hem d’internacionalitzar la causa catalana, de manera organitzada i amb persones que puguin desenvolupar aquesta tasca amb plena llibertat i que no estiguin limitades. I, evidentment, amb els caps pensants que han arribat fins aquí amb coratge, decisió i coneixement. S’han de conquerir quotes de poder i influència.
I quin paper ha de jugar el Barça en tot això?
Ha d’acompanyar aquest procés i, per tant, ha d’estar dirigit per persones que tinguin aquesta sensibilitat. Però, insisteixo, també han de tenir la capacitat per generar ponts, i tenir l’esperança que amb la internacionalització del procés puguem tenir un referèndum com el que van tenir a Escòcia.

k

L’entrevista completa a www.elpuntavui.cat



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

nacions unides

L’Aràbia Saudita presidirà l’òrgan de l’ONU sobre drets de les dones

barcelona
GIRONA

Dani Cornellà serà el cap de llista de la CUP a la demarcació

GIRONA
política

Ara Més se suma a la coalició d’ERC, Bildu i BNH per a les europees

barcelona
còrsega

L’Assemblea aprova el projecte de reforma per a l’autonomia

barcelona
POLÍTICA

ERC tria els representants de la Selva, Gironès i Pla de l'Estany per a la seva llista

GIRONA / SANTA COLOMA
política

Ajornat el judici contra Jové, Salvadó i Garriga per la campanya electoral i no per la llei d’amnistia

barcelona

Refer la llei d’enjudiciament

Madrid
Pròxim Orient

Turquia, mediadora per interès

Istanbul
Brigid Laffan
Presidenta de l’European Policy Centre

“Les guerres a Ucraïna i Gaza definiran el futur d’Europa”

Barcelona