la crònica

Delinqüents sense tapa

La gent de par­tit sol fer una pre­gunta clàssica quan es tracta de resol­dre pro­ble­mes pri­vats, per la via col·late­ral: «Qui hi tenim a l'Ajun­ta­ment, al con­sell comar­cal, a tal o tal ins­ti­tució o ser­vei ter­ri­to­rial, etc. etc. Neces­sito que em des­en­ca­llin...» Molts pro­ble­mes que­den resolts sal­tant l'espera, les nor­mes i les for­mes. És il·legal? Pot­ser no, però legal tam­poc. Costa tro­bar algú lliure de pecat. Qui no ha dema­nat un favor a algun parent o amic ben situat? Qui no ha pagat amb negre tre­balls d'autònoms? Qui no ha tore­jat l'IVA i la decla­ració de l'IRPF? Qui no ha fet obres sense permís muni­ci­pal? Qui no havia pas­sat per les dua­nes pro­duc­tes sense decla­rar? És el pri­mer nivell i hom comença a tro­bar-hi el gust d'enga­nyar l'admi­nis­tració. Pot ser el pri­mer pas per delin­quir.

En el com­plex sec­tor de la cons­trucció, fins a arri­bar la crisi, s'han sub­or­nat alcal­des, tècnics o regi­dors: «La reforma del Pla Gene­ral, aug­men­tant l'edi­fi­ca­bi­li­tat i modi­fi­cant els límits de la zona tal, per­metrà la cons­trucció de 350 pisos de nivell mitjà. Ningú no hi perdrà! El cap tècnic qui el tre­ba­lla? Tu o jo?». Hi han cor­re­gut lleu­gers pela i euro, vehi­cles de la cor­rupció. En pujar les xifres, bai­xen els escrúpols, es perd la dig­ni­tat i la cobdícia s'apo­dera dels actors. És el nivell en què entren a l'esce­nari el sub­orn i la pre­va­ri­cació.

En altres temps, era cone­gut el 5% de ren­di­ment net del diner a la banca andor­rana. Qui no ha tin­gut una dis­creta caixa de llo­guer amb negre? Qui, a la nota­ria, després de la pro­to­col·lària lec­tura —absen­tat el feda­tari—, no ha comp­tat diners dels altres? Camí de Suïssa, amb esquís a la baca i male­tes amb bit­llets de banc i roba espor­tiva, quants han pas­sat la fron­tera? L'entrada en el joc de finan­cers, urba­nit­za­dors, sub­ven­ci­ons, obra pública, sub­has­tes i adju­di­ca­ci­ons, quan s'ha per­ver­tit, ha pro­vo­cat l'aug­ment del nivell dels sub­or­nats i del tràfic d'influències. Els mili­ons han volat com guat­lles pels ros­tolls.

El bon nom dels grans delinqüents, però, costa molt de ser menys­tin­gut. Les grans esta­fes de mili­ons d'euros, ado­ba­des amb salsa de cor­rupció, fan pen­sar i dub­tar. «En cas de tro­bar-m'hi, què hau­ria fet?», és la gran pre­gunta. La por d'anar a l'infern, pre­o­cupa ben poc: Franco va pre­miar il·lus­tres cre­ients delinqüents amb títols nobi­li­a­ris. Els mal­fac­tors for­men un grup eli­tista, aristòcrata, que fa dona­tius a les ONG, els car­de­nals casen els fills i, amb les espo­ses amb man­ti­lla espa­nyola, visi­ten el Papa, que els bene­eix. La gent sen­zi­lla, que compta en pes­se­tes, en veure-ho s'espanta 166 vega­des més que la de l'euro.

El jutge de moda cavalca com les Wal­qui­ries. No és pas millor que els altres: aplica la llei per la part que punxa i gau­deix, fent justícia i lle­nya. Els delinqüents menors no tenen interès per ell. Ara en des­tapa d'alt nivell, alguns dels quals, ter­ri­to­ri­al­ment dis­sor­ta­da­ment, ens són pròxims. Els del cim, però, ni ell ni ningú no els des­ta­parà. No podrà perquè no tenen tapa.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.