La “punta al coixí” política

Una figura tan estireganyada com la del president de la Generalitat a l’exili i la Generalitat restaurada, Josep Tarradellas, utilitzada a demanda per sectors polítics molt diversos i soterrat pel pujolisme, demanava a crits un tractament seriós que la posés a lloc. Això és el que fa l’exposició Tarradellas, la legitimitat d’una doble presidència, que es va inaugurar ahir a la seu de la Diputació de Barcelona, comissariada per l’historiador Joan Esculies. La data triada no és casual: ahir feia 40 anys del primer viatge de Tarradellas a Madrid per reunir-se amb el president espanyol Adolfo Suárez, el 1977, i negociar el seu retorn com a president de la Generalitat i el retorn de l’autogovern. Una qüestió que l’actual president de la Generalitat, Carles Puigdemont, va qualificar d’“operació d’Estat” i de “política en majúscules”. “En un context on calia el compromís de totes les bandes”, Tarradellas i la classe política del moment van donar resposta “a allò que era un desig amplíssim de la societat”. “No s’haguera entès que per un legalisme no s’hagués fet”, va subratllar Puigdemont, fent, així, un paral·lelisme clar amb la situació actual i el bloqueig de Madrid al referèndum.

L’exposició, amb molt de material fotogràfic i documental, s’entreté en “la construcció del retorn” de Tarradellas i com “s’acorda una legalitat” per fer-la efectiva. Entre les frases que recull, n’hi ha una d’especialment significativa que va dir Tarradellas a Suárez, el 27 de juny de 1977 (en plena negociació del seu retorn, que tindria una rebuda multitudinària, insòlita i impensada): “No oblidi que un cap de govern que no sàpiga solucionar el problema de Catalunya posa en perill la monarquia.” Les negociacions, tant amb Suárez com amb els partits catalans, “no van ser senzilles”, però van acabar fructificant: “L’Estat acceptava restablir la Generalitat i derogar el decret franquista de l’abril del 38 que anul·lava l’Estatut del 38.” Va ser fruit d’un “acord bilateral”, fet abans “de la redacció i l’aprovació de la Constitució”. Per tot plegat, Puigdemont es va referir a aquestes maniobres com un “exercici de puntes al coixí” dut a terme amb “alçada de mires”, i capaç de “fabricar solucions”. Les seves paraules van sonar al restabliment institucional definitiu d’una figura que durant anys havia estat bandejada perquè, tal com va ressaltar Esculies, semblava que “l’autogovern comencés el 1980 i entre el 1977 i el 1980 no hagués passat res”. L’operació del retorn de Tarradellas va ser “molt costosa”: no va ser ni l’única alternativa ni una successió natural de fets, com se l’ha pintat de vegades; i “no hagués estat possible si no hagués comptat amb la Diputació com a pista d’aterratge”, va subratllar Esculies, que també va apuntar els referents simbòlics utilitzats pel president en el retorn (Prat de la Riba, De Gaulle i Macià). De l’etapa del govern d’unitat en va destacar la relació bilateral amb l’Estat i les primeres transferències, fetes abans de l’Estatut de Sau. “L’expressió de govern provisional s’ha usat amb cert desdeny”, va dir. La presidenta de la Diputació, Mercè Conesa, va recalcar que aleshores “es va trobar la fórmula” perquè “al capdavant de les institucions miraven més enllà”, una “alçada de mires” i d’“entesa democràtica” que va jutjar necessària per ara. Entre els assistents, hi havia els expresidents de la Diputació de Barcelona, alguns diputats del Parlament, la filla de Carrasco i Formiguera (Rosa Maria) o l’exmembre del govern d’unitat Josep Maria Bricall. Per Bricall, era “qüestió de temps” que la figura de Tarradellas quedés situada al lloc que mereix. “Quan ha caigut el vel de Pujol, s’ha vist...”