Política

Solidaritat Catalana (1906-1909)

i demà: L’Assemblea Catalana (1913)

L’alçament solidari

El 1906 es constitueix Solidaritat Catalana, un moviment unitari que sacsejarà de dalt a baix el sistema polític de Catalunya

La coalició electoral integrarà un ampli ventall de formacions polítiques, des dels republicans fins als carlins, i permetrà que el moviment catalanista aconsegueixi arribar a la majoria d’edat

Solidaritat Catalanaaconsegueix una victòria històrica, amb un 67% dels vots vàlids i el 41% del cens

A finals del 1905, el país bull d’indig­nació. L’assalt d’un grup de mili­tars de la guar­nició de Bar­ce­lona a la seu del set­ma­nari satíric ¡Cu-Cut! i a la redacció del diari La Veu de Cata­lu­nya i, sobre­tot, la reacció del govern espa­nyol davant aquesta bru­ta­li­tat, des­fer­men una reacció sense pre­ce­dents. Els governs dels libe­rals Euge­nio Mon­tero Ríos i, poc després, de Segis­mundo Moret, no només no cas­ti­guen els res­pon­sa­bles d’aque­lla acció, sinó que impul­sen l’ano­me­nada llei de juris­dic­ci­ons, a través de la qual els delic­tes d’opinió refe­rents a la pàtria i els símbols espa­nyols pas­sen a depen­dre exclu­si­va­ment de la justícia mili­tar. La llei repre­senta una clau­di­cació del poder civil davant el mili­tar; o, dit en altres parau­les, un retorn d’Espa­nya a les seves essències mili­ta­ris­tes. Es tracta d’una reacció que res­pon a la pressió de mol­tes auto­ri­tats i de la premsa de Madrid, que fa temps que atien el foc con­tra el que qua­li­fi­quen de “sepa­ra­tisme català”. De fet, pocs dies abans de l’atac, la revista Ejército y Armada publica un arti­cle en el qual es reclama la neces­si­tat de “cas­te­lla­ni­zar Cataluña” i s’afe­geix que “se debe pen­sar en español, hablar en español, con­du­cirse como español, y eso de grado o por la fuerza”.

Ben aviat, els líders polítics cata­lans expres­sen ober­ta­ment la neces­si­tat de con­cre­tar una res­posta con­junta. I, en aquest camí, tro­ba­ran la com­pli­ci­tat ines­pe­rada d’un vell diri­gent repu­blicà, Nicolás Sal­merón. L’expre­si­dent de la Pri­mera República, que ales­ho­res és dipu­tat per Bar­ce­lona, pro­nun­cia un dis­curs inèdit en el debat sobre la llei de juris­dic­ci­ons, en el qual con­tra­posa l’acti­tud cívica de la soci­e­tat cata­lana amb el tarannà pro­vo­ca­dor dels governs espa­nyols i adver­teix: “Salvo el lazo del ter­ri­to­rio y alguna comu­ni­dad de intere­ses, es de temer que Cataluña, si el mal no se cor­rige, siga el camino de Cuba. Allí no se siente la patria por­que está repre­sen­tada por un Estado al que no se qui­ere y por­que los fun­ci­o­na­rios que allí enviáis son causa del menos­pre­cio de los cata­la­nes.” Al final d’aque­lla inter­venció, Sal­merón s’adreça als dipu­tats cata­la­nis­tes i els allarga la mà: “Cata­la­nis­tas: ¿os ponéis de acu­erdo con­migo para lle­var la paz a Cataluña? ¿Queréis que vaya­mos del brazo cata­la­nis­tas y repu­bli­ca­nos (...)?” Ins­tants després, el regi­o­na­lista Fran­cesc Albó con­testa: “Nues­tra res­pu­esta es afir­ma­tiva.” A través d’aquell sen­zill gest comença a ordir-se un acord inèdit que can­viarà per sem­pre més l’esce­nari polític del nos­tre país.

Ben aviat, bona part de les for­ces polítiques cata­la­nes, des de la Lliga Regi­o­na­lista fins al Cen­tre Naci­o­na­lista Repu­blicà o la vella Unió Cata­la­nista, s’afe­gei­xen a la crida. La coa­lició també per­metrà que ene­mics acèrrims com els car­lins i els repu­bli­cans com­par­tei­xin, durant alguns anys, un espai comú. Qui millor expres­sarà l’eufòria gene­rada per aquesta aliança inèdita serà el poeta Joan Mara­gall, qui dei­xarà escrit: “La terra no és car­lina, ni repu­bli­cana, ni monàrquica, sinó que és ella mateixa, que crida, que vol son espe­rit propi per a regir-se; i ho crida en tots els seus fills, repu­bli­cans, monàrquics, revo­lu­ci­o­na­ris, con­ser­va­dors, page­sos, ciu­ta­dans, blancs i negres, rics i pobres.” Des de fora del país, però, el movi­ment és incomprès; i molts intel·lec­tu­als espa­nyols, com Miguel de Una­muno, es mos­tren con­tra­ri­ats per una coa­lició que el pre­si­dent del Con­sell de Minis­tres, Anto­nio Maura, qua­li­fica des­pec­ti­va­ment com “un montón”.

El pro­grama de la Soli­da­ri­tat Cata­lana, pre­sen­tat al Tea­tre Tívoli, és un acord de mínims: s’exi­geix la dero­gació de la llei de juris­dic­ci­ons, es referma el com­promís de llui­tar con­tra el caci­quisme i el frau elec­to­ral i es fa una demanda genèrica d’auto­no­mia regi­o­nal i muni­ci­pal, posant un espe­cial èmfasi en la neces­si­tat de ges­ti­o­nar l’ense­nya­ment, les obres públi­ques o la bene­ficència des del nos­tre país. Aquesta dar­rera petició és la prin­ci­pal nove­tat i la lla­vor més per­du­ra­ble que dei­xarà el movi­ment. Per pri­mera vegada, un ampli ven­tall de sen­si­bi­li­tats polítiques com­par­tei­xen una demanda d’auto­no­mia; un ele­ment per­fec­ta­ment com­pa­ra­ble amb la rei­vin­di­cació actual sobre la inde­pendència i en el qual, igual­ment, no s’albira marxa enrere pos­si­ble. Només res­ten al marge d’aquell acord històric els dos par­tits dinàstics i els repu­bli­cans radi­cals d’Ale­jan­dro Ler­roux.

La pri­mera prova de foc del nou movi­ment es viurà el 20 de maig de 1906, amb motiu de la festa d’home­natge als par­la­men­ta­ris que s’han opo­sat a la llei de juris­dic­ci­ons. Es tracta d’una fita en la història del cata­la­nisme. Més de tres-cen­tes mil per­so­nes des­fi­len durant més de sis hores fins al parc de la Ciu­ta­de­lla; i mil tres-cen­tes enti­tats s’hi adhe­rei­xen. Antoni Rovira i Vir­gili, ales­ho­res un jove peri­o­dista pràcti­ca­ment des­co­ne­gut, dei­xarà escrit: “Es tracta de l’acte cívic més gran que mai s’hagi vist a Cata­lu­nya!” A par­tir d’ales­ho­res, els actes, les reu­ni­ons i els mítings es mul­ti­pli­quen arreu del país en una onada d’entu­si­asme que pro­voca el des­con­cert de les auto­ri­tats espa­nyo­les. El gover­na­dor civil de Lleida, José Cen­teno, ho expres­sarà sense embuts en una carta adreçada a Anto­nio Maura, en la qual defi­nirà la Soli­da­ri­tat com “una fuerza arro­lla­dora, un tor­rente des­bor­dado”, i, al mateix temps, es mos­trarà sorprès per aquest entu­si­asme “dada la hete­ro­ge­nei­dad de sus ele­men­tos: car­lis­tas, inte­gris­tas, clero, repu­bli­ca­nos, todos al unísono haci­endo causa común”.

Les car­tes dels gover­na­dors civils, eri­gits en peces claus del frau elec­to­ral, expres­sen clara­ment la intran­quil·litat del par­tit con­ser­va­dor pel crei­xe­ment del movi­ment soli­dari i per la seva reper­cussió elec­to­ral. El pri­mer avís es pro­du­eix el 1906, arran de la reno­vació de les dipu­ta­ci­ons. Els soli­da­ris gua­nyen de forma clara i això els per­met acon­se­guir la majo­ria a les dipu­ta­ci­ons de Girona i Bar­ce­lona. Però el prin­ci­pal ensurt arriba amb les elec­ci­ons a Corts del 21 d’abril de 1907, que al nos­tre país es con­ver­ti­ran en un ple­bis­cit a favor de Soli­da­ri­tat Cata­lana. La par­ti­ci­pació, 20 punts per damunt de l’habi­tual, posa de mani­fest una mobi­lit­zació inèdita de l’elec­to­rat. I els resul­tats encara seran més con­clo­ents. Els par­tits dinàstics només acon­se­guei­xen man­te­nir 4 dels 44 dis­tric­tes elec­to­rals que hi ha a Cata­lu­nya i 1 d’aquests, el de Tor­ro­e­lla de Montgrí, el per­dran pocs mesos després, quan el comte de Serra i de Sant Iscle pre­senti la dimissió arran del nome­na­ment com a sena­dor vita­lici.

La “tem­pesta solidària”, tal com la qua­li­fi­carà la premsa de Madrid, genera un neguit incon­te­ni­ble entre el par­tit del govern. Tot i que acon­se­guirà man­te­nir la seva força arreu de l’Estat, en bona part gràcies als meca­nis­mes de frau elec­to­ral, els resul­tats que es donen a Cata­lu­nya repre­sen­ten la pràctica des­a­pa­rició del par­tit con­ser­va­dor, tal com reco­nei­xerà el gover­na­dor civil de Girona. En una carta adreçada al pre­si­dent del Con­sell de Minis­tres pocs dies després de les elec­ci­ons, Manuel Moreno Chur­ruca con­fessa: “Con­si­dero con esto disu­elto y des­a­pa­re­ci­dos en la pro­vin­cia, los par­ti­dos libe­ral y con­ser­va­dor y triun­fante en todas ellas la soli­da­ri­dad, en todas sus mati­ces, dueña en la capi­tal de la mayoría de la dipu­tación y del Ayun­ta­mi­ento y señora de otros muy impor­tan­tes núcleos y gru­pos loca­les.”

Mal­grat aquell èxit abas­se­ga­dor, el movi­ment soli­dari s’aca­barà diluint len­ta­ment. En bona part, per la impos­si­bi­li­tat d’anar més enllà del pro­grama de mínims del Tívoli i per les con­tra­dic­ci­ons gene­ra­des pel desig de la dreta solidària, encapçalada per Prat de la Riba i Cambó, de con­ver­tir-se en un inter­lo­cu­tor del govern con­ser­va­dor i, d’aquesta forma, impul­sar refor­mes polítiques, admi­nis­tra­ti­ves i econòmiques. En altres parau­les, per la vocació per trans­for­mar l’Estat espa­nyol. La revolta de la Set­mana Tràgica aca­barà de sen­ten­ciar la mort del movi­ment i tren­carà els ponts que s’han anat tei­xint, frag­men­tant el cata­la­nisme en dos grans blocs, el con­ser­va­dor i el pro­gres­sista. Tan­ma­teix, aque­lla experiència inèdita que s’ha vis­cut des del 1906 aca­barà trans­for­mant per sem­pre més el sis­tema polític del país, sobre­tot perquè a par­tir d’ales­ho­res el cata­la­nisme pene­trarà amb força en totes les for­ma­ci­ons fins a esde­ve­nir l’eix cen­tral de la política cata­lana. Aquest serà el prin­ci­pal lle­gat del movi­ment soli­dari.

1

“L’alçament” de Maragall
El poeta Joan Maragall dedicarà un article èpic a la Solidaritat Catalana, a través del qual respondrà a les desqualificacions del president del Consell de Ministres, Antonio Maura. En l’escrit, aparegut el 13 d’abril de 1907, el poeta es mostra aclaparat per “una cosa que mai s’ha vist ni potser se tornarà a veure” i emfasitza que “les passions polítiques han sigut ofegades com un no-res sota aquesta rierada patriòtica”. Finalment, acaba dient: “Solidaritat! Aquesta paraula inventada Déu sap com i després tan arrossegada pels diaris i tan mal parlada pels que no sabien o no volien entendre-la, ara ha pres son veritable sentit al posar-la en contacte amb el poble que en duia el secret a l’ànima.”
Els nous lideratges
El moviment solidari provocarà l’emergència de dos lideratges polítics que seguiran trajectòries oposades: Macià i Cambó. El primer es convertirà en l’únic militar que gosarà aixecar la veu contra l’assalt del ‘¡Cu-Cut!’; i , a partir, d’aleshores, començarà a forjar-se la seva imatge de líder carismàtic. Mentre que Cambó destacarà pel seu paper en la forja de la coalició solidària i en el lideratge que exercirà, a partir d’aleshores, en el catalanisme conservador. Els noms d’ambdós ressonaran amb força pels carrers de Barcelona el 14 d’abril de 1931, si bé en un sentit diametralment oposat. El crit de “Visca Macià! Mori Cambó!” simbolitzarà la derrota del regionalisme conservador i l’emergència del republicanisme d’esquerres.
GEMMA RUBÍ HISTORIADORA

“Les eleccions del 1907 van ser molt atípiques”

Pere Bosch i Cuenca

La historiadora Gemma Rubí ha dedicat bona part de la seva recerca a la història social i cultural de la política, amb alguns treballs centrats en la corrupció política i el caciquisme a l’Espanya contemporània, al parlamentarisme i la representació política i, més concretament, al moviment solidari, com ara el llibre col·lectiu Solidaritat Catalana i Espanya (Editorial Base, 2008), en el qual dedica un treball a les eleccions general del 21 d’abril de 1907 en què incorpora la correspondència dels governadors civils.

Abans de l’any 1906, hi havia algun precedent de moviment unitari?
Hi havia hagut campanyes d’indignació i de mobilització ciutadana molt àmplies, però que no havien tingut una traducció immediata en la vida política com les eleccions de Solidaritat Catalana d’abril de 1907. Primerament, perquè el catalanisme era reticent a participar en els processos electorals, malgrat mobilitzar la societat civil catalana a favor del dret civil català, o les imponents manifestacions proteccionistes o la indignació produïda per la repressió judicial sense garanties jurídiques en els processos de Montjuïc de 1896 arran de l’atemptat de Canvis Nous que van significar un cop molt dur per al republicanisme i l’anarquisme català. Hi va haver una campanya de denúncia organitzada també des de l’exterior i de revisió de les sentències.
Com s’explica l’èxit electoral de la Solidaritat?
Van ser unes eleccions atípiques pel grau de mobilització ciutadana que van despertar i del qual la premsa de masses se’n va fer ampli ressò, i perquè per primera vegada es desenvolupava una única estratègia electoral per a tot Catalunya tan potent que els candidats dinàstics es van veure obligats a recular. Això no va significar que no fos fàcil fer conviure en una mateixa candidatura carlins i republicans, o que calgués arribar a fer tripijocs per trobar candidats de consens. El qui millor ho explica és Francesc Cambó, ja que en va ser el director de campanya.
Malgrat la seva dissolució, què va quedar d’aquell moviment després del 1909?
Era molt difícil que un moviment tan ampli de caràcter força unitari pogués sobreviure a la conjuntura d’indignació produïda pels fets del ¡Cu-Cut! perquè les estratègies partidistes eren heterogènies, cosa que es va reflectir clarament en les disputes internes que hi va haver al si de la minoria parlamentària solidària al Congrés de Diputats, especialment entre diputats de la Lliga i els diputats republicans, una cohesió precària que es va acabar d’esberlar arran dels fets de la Setmana Tràgica. Alhora van marcar un punt d’inflexió en el sentit que la descomposició del torn dinàstic es va generalitzar fins que a partir de l’any 1918 la Lliga Regionalista esdevingui la primera força política a tot Catalunya.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia