Política

El Front d’Esquerres (1936)

i demà: La Coordinadora de Forces Polítiques (1967)

Recuperar la República

El 16 de febrer del 1936 se celebren les darreres eleccions republicanes, a les quals es presenten dues grans coalicions, el Front d’Esquerres i el Front Català d’Ordre

El Front d’Esquerres neix amb la vocació de recuperar l’esperit del 14 d’abril i alliberar els presos polítics, entre els quals hi ha el president i el govern de la Generalitat

El panoramapolític va forçar els partits a trobar un marc d’entesa i a convertir les eleccions en un plebiscit

El 7 d’octu­bre del 1934, l’endemà de la revolta fallida encapçalada per Lluís Com­panys, el capità gene­ral de Cata­lu­nya, Domènec Batet, designa el coro­nel d’Intendència Fran­cisco Jiménez Are­nas nou pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat. Mal­grat que la rebel·lió s’ha seguit en altres ter­ri­to­ris de l’Estat i s’ha ini­ciat amb una vaga gene­ral con­vo­cada per la UGT i amb el suport del PSOE, el govern espa­nyol ha con­cen­trat bona part de la seva ira al nos­tre país. L’exe­cu­tiu, for­mat per la CEDA anti­au­to­no­mista i auto­ritària i pel Par­tit Repu­blicà Radi­cal, ha des­fer­mat una onada repres­siva sense pre­ce­dents, un autèntic avançament d’allò que es pro­duirà a par­tir del 1939. Cen­te­nars d’ajun­ta­ments són des­tituïts i milers d’enti­tats són sus­pe­ses, amb inde­pendència de si s’han afe­git o no a la revolta. En total, 145 ajun­ta­ments són sus­pe­sos i 496 es veuen afec­tats sobre les dis­po­si­ci­ons de sus­pensió, sepa­ració i subs­ti­tució dels con­se­llers muni­ci­pals. El govern espa­nyol també declara nul·la la llei de con­trac­tes de con­reu, la prin­ci­pal norma social que ha apro­vat el Par­la­ment. I, de manera simultània, des­nona milers d’arren­da­ta­ris i rabas­sai­res. El des­ba­lles­ta­ment de l’obra de govern repu­bli­cana i cata­la­nista no queda només cir­cums­crita a aque­lles àrees supo­sa­da­ment més con­flic­ti­ves, sinó que abasta la pràctica tota­li­tat de l’obra gover­na­men­tal autònoma. De fet, el govern espa­nyol apro­fita la situ­ació política per liqui­dar l’auto­no­mia; pri­me­ra­ment, a través de la sus­pensió de facto; poc després, a través d’una llei feta a mida. De fet, es tracta d’una argúcia mal­des­tra i, alguns mesos després, el text serà decla­rat incons­ti­tu­ci­o­nal pel Tri­bu­nal de Garan­ties, l’ante­ce­dent del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal, una lliçó, val a dir, que els polítics espa­nyols demos­tra­ran que han après el 1978, quan redac­ta­ran el famós arti­cle 155. La repressió també té un com­po­nent per­so­nal, amb la detenció i l’empre­so­na­ment de milers de per­so­nes. En una tesi doc­to­ral recent, l’his­to­ri­a­dor Manel López iden­ti­fica 5.200 per­so­nes afec­ta­des direc­ta­ment per la repressió, si bé situa el regis­tre total en les 8.000 si tenim en compte els pre­sos no iden­ti­fi­cats amb nom i cognoms.

La follia repres­siva, que no obe­eix a una lògica com­pren­si­ble, gene­rarà una reacció per­fec­ta­ment com­pa­ra­ble amb la situ­ació actual. Tal com explica l’his­to­ri­a­dor Ricard Vinyes, la repressió genera “un estat d’opinió cada cop més con­trari a l’estat de coses exis­tent”, i s’adver­tia “una espontània resistència en la població, un sen­ti­ment de revolta que es palesa en el suport [...] a totes les ini­ci­a­ti­ves d’ajut als empre­so­nats, que per pri­mera vegada depas­sava el nucli estricte i res­trin­git dels mili­tants, dels direc­ta­ment interes­sats; s’anava con­gri­ant una consciència popu­lar que es defi­nia per tot allò que era anti­es­pa­nyol i repu­blicà”.

El pano­rama polític força els par­tits a tro­bar un marc d’entesa i a con­ver­tir les elec­ci­ons del 16 de febrer en un ple­bis­cit sobre la forma de govern i l’alli­be­ra­ment dels pre­sos. L’esce­nari és dramàtic, però la unió de tots els par­tits que s’opo­sen a la repressió i que recla­men recu­pe­rar l’espe­rit de la República no és gens sen­zi­lla, sobre­tot per l’ele­vada frag­men­tació del sis­tema de par­tits i les tiban­tors exis­tents entre algu­nes for­ma­ci­ons d’extrema esquerra. El tret de sor­tida es pro­du­eix a mit­jan agost del 1935, quan els qua­tre par­tits que inte­gra­ven el govern des­tituït (Esquerra Repu­bli­cana de Cata­lu­nya, Acció Cata­lana, la Unió Soci­a­lista i el Par­tit Soci­a­lista Repu­blicà d’Esquer­res) publi­quen una nota en què recla­men la con­vo­catòria d’elec­ci­ons i s’opo­sen a l’exclusió de les can­di­da­tu­res dels empre­so­nats. Algu­nes set­ma­nes després, el diari La Huma­ni­tat es fa ressò de les decla­ra­ci­ons de Lluís Com­panys des de la presó, a través de les quals rati­fica l’existència d’un comitè d’enllaç for­mat pels màxims res­pon­sa­bles dels par­tits de govern. Quan el govern pre­si­dit per Niceto Alcalá-Zamora con­voca les elec­ci­ons per al 16 de febrer, les nego­ci­a­ci­ons entre els par­tits s’inten­si­fi­quen. I, ben aviat, es deci­deix inte­grar els par­tits obrers per tal de tei­xir una aliança el màxim d’àmplia pos­si­ble. La Unió Soci­a­lista és el par­tit encar­re­gat de fer d’enllaç. En el moment de desig­nar els can­di­dats, sor­gei­xen nous obs­ta­cles. D’una banda, Acció Cata­lana no vol vin­cu­lar la cam­pa­nya elec­to­ral a la revolta del 6 d’octu­bre i, per tant, no es mos­tra favo­ra­ble a adme­tre com a can­di­dats els polítics que estan a la presó; de l’altra, Esquerra Repu­bli­cana i la resta de for­ma­ci­ons con­si­de­ren que aquesta és una qüestió fona­men­tal i s’acaba impo­sant el seu cri­teri. Final­ment, la can­di­da­tura defi­ni­tiva inclou, per a tot Cata­lu­nya, 5 can­di­dats d’Acció Cata­lana, 22 d’ERC, 3 d’inde­pen­dents i 11 dels par­tits mar­xis­tes. A poc a poc, les diver­ses for­ma­ci­ons polítiques anun­cien la seva pre­dis­po­sició a donar suport a aque­lla can­di­da­tura; al mateix temps, es cons­ti­tu­eix el Front d’Ordre, igual­ment difi­cultós. De fet, la nota que dona compte d’aque­lla coa­lició adver­teix explícita­ment que ha estat feta “mal­grat les divergències”, en bona part cen­tra­des en el tema autonòmic.

El pro­grama elec­to­ral del Front d’Esquer­res remarca que “l’espe­rit reno­va­dor de la República” ha estat “des­na­tu­ra­lit­zat o anul·lat” per la infil­tració de les for­ces reac­cionàries en el govern de l’Estat durant els dar­rers dos anys. Aquesta des­na­tu­ra­lit­zació s’ha traduït en la con­cul­cació de la Cons­ti­tució, la sus­pensió de l’Esta­tut, la des­ti­tució dels ajun­ta­ments elec­tes, el segrest de les lli­ber­tats públi­ques i els drets polítics i soci­als, els aco­mi­a­da­ments arbi­tra­ris i “una repressió cruel que ha por­tat el dol, la misèria o l’angoixa a totes les llars on fla­meja hon­ra­da­ment un ideal de dig­ni­fi­cació humana”. Ha arri­bat el moment, doncs, de “sen­tir nova­ment la veu del poble a través de les urnes, com el 1931. I si lla­vors el poble va redreçar-se viril­ment i sere­na­ment a l’impuls del record de totes les misèries i vexa­ci­ons de la dic­ta­dura, ara hi ha viva la imatge, i oberta i sag­nant la ferida de l’escarni a les lleis, de l’espo­li­ació i de la tragèdia, que pro­vo­ca­ran un alçament encara més com­pacte i abran­dat”. I, final­ment, sen­ten­ci­ava que havia arri­bat l’hora d’esco­llir “entre la tira­nia o la lli­ber­tat, entre la justícia o el pri­vi­legi, entre la pau o la guerra”. Es tracta, doncs, d’inten­tar retro­ce­dir en el calen­dari i situar-se en el 14 d’abril del 1931. O, dit en unes altres parau­les, de recu­pe­rar l’espe­rit de la República.

A banda d’això, un dels mis­sat­ges prin­ci­pals que uti­lit­zen els mit­jans afins al Front d’Esquer­res els dies pre­vis a les elec­ci­ons és la iden­ti­fi­cació entre la can­di­da­tura i el Front d’Esquer­res. En un edi­to­rial publi­cat pocs dies abans de la jor­nada elec­to­ral, el por­ta­veu d’ERC, La Huma­ni­tat, es fa ressò de “la magnífica impressió produïda a tot Cata­lu­nya per les can­di­da­tu­res” del Front d’Esquer­res i es remarca que “les encapçalen el pre­si­dent i els con­se­llers de la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya, avui a pre­sidi. És a dir: el 6 d’octu­bre. Tota la digna alti­vesa del gest d’aque­lla hora de dolor, s’encarna ara, rei­vin­di­cada pels par­tits repu­bli­cans, naci­o­na­lis­tes i pro­le­ta­ris, i se sot­met a referèndum popu­lar”. Resul­ten sor­pre­nents els paral·lelis­mes i les coin­cidències que es poden esta­blir amb la situ­ació actual, sobre­tot amb les pro­pos­tes que sur­ten des de la soci­e­tat civil.

La cam­pa­nya elec­to­ral és espe­ci­al­ment intensa i inno­va­dora. Per pri­mera vegada, es recorre a les col·lec­tes popu­lars per finançar els actes i s’acon­se­guei­xen més de 20.000 dona­tius. Els actes elec­to­rals se suc­ce­ei­xen de manera frenètica. En un sol dia, se n’orga­nit­zen més de 70 arreu del país i també en una única jor­nada s’engan­xen més de 100.000 car­tells, una xifra inèdita fins ales­ho­res. A més a més, la premsa escrita, tant la dels òrgans ofi­ci­als com la dels afins, s’inunda d’arti­cles i flai­xos en què s’intenta resu­mir el mis­satge a una ciu­ta­da­nia poc poli­tit­zada: “Per la lli­ber­tat dels pre­sos, per la democràcia amenaçada, per la sal­vació de la República”; “Cata­lu­nya, per la República”; “Perquè no ens robin la República”...

La par­ti­ci­pació superarà la de les elec­ci­ons del 1933 i se situarà gai­rebé al mateix nivell que el 1931. Un 67,8% dels elec­tors par­ti­ci­pen en una jor­nada car­re­gada de ten­si­ons i ner­vis en molts col·legis elec­to­rals. La victòria del Front d’Esquer­res és ina­pel·lable, així com la del Front Popu­lar en el con­junt de l’Estat. Acon­se­guirà impo­sar-se en les cinc cir­cums­crip­ci­ons cata­la­nes i obte­nir el 58,9% dels vots. O, dit en unes altres parau­les, s’enduen 41 escons dels 51 en joc a Cata­lu­nya. El pre­si­dent Lluís Com­panys i els seus con­se­llers, Joan Lluhí, Martí Esteve, Ven­tura Gas­sol, Martí Bar­rera i Pere Mes­tres, sor­ti­ran esco­llits, però no sem­pre amb el màxim nom­bre de vots a les seves cir­cums­crip­ci­ons.

L’1 de març, el govern de la Gene­ra­li­tat surt de la presó i arriba a Bar­ce­lona. És en aquesta jor­nada emo­tiva quan Lluís Com­panys pro­nun­ciarà aque­lla cone­guda frase en què pro­clama que “tor­na­rem a sofrir, tor­na­rem a llui­tar i tor­na­rem a gua­nyar”. Més enllà d’aquest vati­cini, que resul­tarà total­ment erroni, la victòria de les esquer­res per­metrà decre­tar l’amnis­tia, res­ta­blir els alcal­des i regi­dors des­tituïts, read­me­tre els fun­ci­o­na­ris i obrers aco­mi­a­dats per motius polítics, repo­sar els page­sos des­no­nats i apli­car la llei de con­trac­tes de con­reu. En unes altres parau­les, situar el calen­dari en el 14 d’abril del 1931. Mal­grat tot, ben aviat els sec­tors con­ser­va­dors, amb el suport d’alguns mili­tars, començaran a ordir un cop d’estat que es farà efec­tiu el 18 de juliol del 1936 i que can­viarà per sem­pre més la vida dels nos­tres avant­pas­sats.

4

La intervenció financera
La repressió posterior als Fets d’Octubre té alguns aspectes que recorden perfectament la situació actual. La detenció del govern i alguns membres de la societat en són alguns exemples. Però també ho són les mesures dictades contra la Generalitat en l’àmbit financer. El 9 d’octubre, el president accidental de la Generalitat, el coronel Jiménez Arenas, ordena a totes les caixes de cabals dependents de la Generalitat que no efectuïn cap pagament sense la seva autorització expressa. Dos dies més tard, el govern espanyol s’apropiava de la recaptació de les contribucions i els impostos de l’Estat que duia a terme la Generalitat.
Una crida d’ERC
A mitjan mes de gener del 1936, el portaveu d’ERC, ‘La Humanitat’, es feia ressò de les gestions encarregades a la Unió Socialista de Catalunya per tal d’aconseguir el suport de les forces proletàries i sindicals, i reproduïa una crida ben actual: “Els moments ens apressen com mai. Aquesta és la primera consideració que han de fer-se tots els que, des de la direcció dels partits, participin en la responsabilitat d’organitzar la lluita electoral. Cal deixar de banda suspicàcies i recels, personalismes i vanitats, i llançar-se de cap a la feina. Són de vida o mort per a la democràcia, les pròximes eleccions. En una sola carta, hi va l’envit de molts anys, l’existència de la República, l’amnistia i l’Estatut de Catalunya!”
MANEL LÓPEZ HISTORIADOR

“Tant avui com el 1936, hi ha part del govern empresonat”

Pere Bosch i Cuenca

Manel López (Lleida, 1981) és doctor en història per l’Institut Universitari d’Història Jaume Vicens Vives de la Universitat Pompeu Fabra i professor de la Universitat de Lleida. Ha centrat les seves investigacions en la història social i política de Catalunya i va dedicar la tesi doctoral a la revolta del 6 d’octubre.

Com és possible que en un escenari polític tan fragmentat com el que hi havia el 1936 s’acabessin creant dos grans fronts?
Certament, hi havia un sistema polític molt fragmentat, però articulat a partir de dos projectes molt clars: el d’aquells que consideraven que calia continuar aprofundint en el programa social reformador de la República o, fins i tot, anar més enllà, i el d’aquells que consideraven que calia neutralitzar i desballestar tot el procés. En el cas català, del que es tractava en les eleccions del febrer del 1936 era d’optar per continuar aprofundint en el programa de reforma social i l’autogovern que havien estat liquidats després de la derrota de l’octubre del 1934 o, per contra, tal com propugnava el Front Català d’Ordre, congelar el conjunt de reformes socials, l’autogovern de la Catalunya republicana, la separació entre l’Estat i l’Església, les lleis socials, etc.
Quines eren les principals reivindicacions de cadascun dels fronts?
Pel que fa al Front d’Esquerres, l’immediat restabliment de l’Estatut, l’amnistia per als presos polítics dels Fets d’Octubre, el restabliment de la llei de contractes de conreu del 1934 i el restabliment de les lleis socials. En síntesi, el programa era “amnistia, Estatut, llei de contractes de conreu i República del 14 d’abril”. Pel que fa al Front d’Ordre, va centrar el seu programa en la defensa de la propietat privada, la religió, l’oposició a les reformes socials republicanes, etc. En bona mesura, pel Front d’Esquerres hi havia un clar neguit al fantasma del feixisme que havia anat guanyant posicions arreu d’Europa.
Hi ha alguna lliçó o algun paral·lelisme que es pugui establir entre l’escenari del 1936 i l’actual?
Sempre es poden establir paral·lelismes, tot i que les realitats són ben diferents. Tant avui com el febrer del 1936, hi ha membres del govern català empresonats. També hi ha un procés d’involució de l’Estat que és constatable avui i que s’havia produït també entre l’octubre del 1934 i el febrer del 1936. Més enllà d’això, els projectes polítics existents avui difereixen notablement dels existents el febrer del 1936 i, per tant, fer comparacions que no siguin gaire forçades resulta impracticable. En tot cas, sí que hi ha una tensió entre, d’una banda, la demanda de més democràcia, la reivindicació nacional catalana i la demanda de millores socials que representen algunes forces polítiques actualment i, de l’altra, les forces que representen el manteniment de l’statu quo de la raó d’estat, i això es pot comparar, amb totes les reserves, amb les formacions i projectes del 1936.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.