Política

ELS PRESIDENTS REPRESALIATS

Francesc Macià (1)

La diàspora de Macià

L’any 1923, Francesc Macià es veu obligat a refugiar-se a Perpinyà i, a partir d’aleshores, centra bona part de la seva estratègia en l’enderrocament de la dictadura de Primo de Rivera a través de la via militar

El futur president de la Generalitat intentarà trobar suports externs per a la seva causa, entre els quals destaca l’aposta per la nova Rússia soviètica

Maciàintenta obtenir el suport dels dirigents comunistes comparant la situació d’Espanya amb la de Rússia

Han pas­sat només dos dies del cop d’estat de Primo de Rivera, i Fran­cesc Macià deci­deix tra­ves­sar la fron­tera i empren­dre el camí cap a l’exili. Pocs dies després, s’ins­tal·la a Per­pinyà, on deixa escrit que “la dic­ta­dura mili­tar no és sinó el començament de la gan­grena que cor­ro­eix l’Estat espa­nyol i de la qual ja no hi haurà manera de sal­var-lo”. I, tot seguit, hi afe­geix que, “després de la dic­ta­dura, no es veu que pugui venir res més que el caos”. L’acti­tud d’aban­do­nar el país i la posició contrària a la dic­ta­dura, expres­sa­des des del pri­mer moment, con­tras­ten amb la dels diri­gents de la Lliga Regi­o­na­lista, amb els quals Macià havia com­par­tit pro­jecte polític. L’endemà mateix del cop d’estat, el pre­si­dent de la Man­co­mu­ni­tat, Josep Puig i Cada­falch, visita el gene­ral Primo de Rivera a capi­ta­nia. Segons la crònica que apa­reix l’endemà a La Veu de Cata­lu­nya, “par­len de Cata­lu­nya amb la màxima cor­di­a­li­tat” i, qua­tre dies després, pro­clama que “entre un fet extra­le­gal i la cor­rupció del sis­tema, la Lliga opta pel pri­mer”. Ben aviat, però, es comença a des­co­brir l’autèntic ros­tre del dic­ta­dor. Cinc dies després del cop d’estat, Primo de Rivera aprova un reial decret “de repressió del sepa­ra­tisme”; qua­tre mesos després, trenca amb els regi­o­na­lis­tes, i, just un any després, abo­leix la Man­co­mu­ni­tat.

A milers de quilòmetres de distància, Macià mal­viu a l’exili i ini­cia uns anys abo­cats a la cons­pi­ració. En aquell moment, té 63 anys, i el seu currículum és impres­si­o­nant, sense gai­res equi­va­lents en la política cata­lana. Mal­grat l’edat, es tracta d’una per­sona extra­or­dinària­ment vital, d’una empenta enco­ma­na­dissa. De fet, aquesta qua­li­tat i el pres­tigi que ha adqui­rit com a dipu­tat al Congrés, jun­ta­ment amb la capa­ci­tat innata de lide­ratge, expli­quen que sigui capaç d’engres­car un munt de cata­lans a adhe­rir-se a algu­nes idees que, encara avui, poden arri­bar a sem­blar foras­se­nya­des.

L’adap­tació a l’exili no resulta gens sen­zi­lla. En alguna ocasió, escriurà als seus fami­li­ars: “Tan bé que podríem estar, i tan tran­quils!” Però Macià sem­pre ha triat el camí més cos­te­rut. Ho va fer el 1905, quan va gosar alçar la veu con­tra la fòbia anti­ca­ta­lana dels seus com­panys mili­tars; ho va tor­nar a fer el 1907, quan es va afe­gir a la can­di­da­tura solidària i va ser mar­gi­nat i expul­sat de l’exèrcit, i ho ha tor­nat a fer el 1923, quan ha esco­llit la incer­tesa de l’exili. Mal­grat tot, Macià retor­narà tri­om­fal­ment el 1931, amb una aurèola d’autèntic màrtir, ele­vat a la cate­go­ria de mite, men­tre que aquells que han donat suport a la dic­ta­dura seran fora­gi­tats de manera cívica, a través de les urnes. El crit de “Visca Macià, mori Cambó!”, que retruny pels car­rers de Bar­ce­lona el 14 d’abril del 1931, dos dies després de les elec­ci­ons muni­ci­pals, expressa per­fec­ta­ment l’encert de Macià aquell 15 de setem­bre del 1923, i es con­ver­teix, d’altra banda, en un premi recon­for­tant a la coherència i la fide­li­tat al país.

Macià no que­darà de braços ple­gats espe­rant la cai­guda de la dic­ta­dura; ans al con­trari. Ben aviat, es posarà en con­tacte amb grups d’exi­li­ats de Per­pinyà i bas­tirà un nucli de fidels. Des de fa anys, a Per­pinyà i arreu d’Occitània es con­cen­tren molts joves cata­lans. N’hi ha que es neguen a ingres­sar a l’exèrcit espa­nyol; d’altres sim­ple­ment bus­quen noves opor­tu­ni­tats. Els con­tac­tes amb grups d’exi­li­ats són el pa de cada dia. Entre els quals, des­ta­quen els que manté amb els anar­quis­tes de la CNT, amb qui crea el Comitè d’Acció de la Lliure Aliança, que ha de per­me­tre aglu­ti­nar totes les for­ces de l’exili contràries a la dic­ta­dura i llui­tar per les repúbli­ques inde­pen­dents de Cata­lu­nya i el País Basc, amb el com­promís de millo­rar les con­di­ci­ons de la classe obrera. Una vegada defi­nida d’estratègia, el prin­ci­pal repte rau en la neces­si­tat d’acon­se­guir els recur­sos mili­tars i finan­cers.

L’atenció de Macià es diri­girà cap a la Rússia soviètica, un país que genera una nota­ble atracció en molts altres cata­lans. L’aposta de Fran­cesc Macià per la III Inter­na­ci­o­nal no és el resul­tat d’una iden­ti­fi­cació ideològica, sinó d’una acti­tud pragmàtica. El diri­gent sepa­ra­tista neces­sita tro­bar ali­ats per a la seva causa inde­pen­den­tista, i la nova Rússia es con­ver­teix en un can­di­dat de pri­mer ordre. La Revo­lució Russa ha estat deter­mi­nant perquè Finlàndia hagi asso­lit la inde­pendència i també per donar impuls a la III Inter­na­ci­o­nal, que recull en els seus esta­tuts la defensa de l’alli­be­ra­ment de les colònies i les naci­o­na­li­tats opri­mi­des. A finals del 1925, Macià ha fra­cas­sat en l’intent de tro­bar suport finan­cer per a la causa; els fons que rep dels cata­lans d’Amèrica són cada vegada menors i fins i tot els seus recur­sos per­so­nals es comen­cen a esgo­tar. El des­plaçament cap a Rússia es con­ver­teix, doncs, en un dels últims recur­sos que li que­den per tal d’acon­se­guir suport a la insur­recció.

Macià, acom­pa­nyat de Josep Car­ner i Ribalta, arriba a Mos­cou el 24 d’octu­bre del 1925. Les pri­me­res impres­si­ons no poden ser més opti­mis­tes. El secre­tari inter­na­ci­o­nal del comitè cen­tral del PCR i de la Inter­na­ci­o­nal Comu­nista, Niko­lai Buk­ha­rin, els asse­gura que la Comin­tern aju­darà “el movi­ment d’alli­be­ra­ment de Cata­lu­nya, seguint la seva norma de sos­te­nir tots els plets naci­o­na­lis­tes”. A par­tir d’aquí, però, comen­cen les dis­crepàncies. Macià intenta jugar la carta de com­pa­rar la situ­ació d’Espa­nya amb la de la Rússia del 1917 i emfa­sitza espe­ci­al­ment l’anqui­lo­sa­ment del sis­tema polític espa­nyol i la con­flic­ti­vi­tat social latent. El polític català fins i tot ela­bora dos infor­mes per donar a conèixer la situ­ació que es viu al nos­tre país: l’un es titula La tra­dició revo­lu­cionària de Cata­lu­nya i l’altre, Per la revo­lució a Espa­nya. Es tracta d’una estratègia intel·ligent, que pretén que la III Inter­na­ci­o­nal es faci seva la causa cata­lana. Per dur a terme aquesta insur­recció, Macià pro­posa un pla que podria recor­dar per­fec­ta­ment l’assalt al Palau d’Hivern a Petro­grad el novem­bre del 1917. Es tracta de dis­po­sar d’uns 1.000 homes, per­fec­ta­ment armats i amb el suport logístic de dos avi­ons, que llançaran una ofen­siva noc­turna a la franja entre Andorra i la costa Medi­terrània.

Macià explica els seus plans als repre­sen­tants de la III Inter­na­ci­o­nal en una reunió el 13 de novem­bre, però ells no estan d’acord que la revo­lució es limiti a Cata­lu­nya i, encara menys, que hagi de ser imme­di­ata. La pro­posta, a més a més, no prové del Par­tit Comu­nista d’Espa­nya, sinó d’una per­so­na­li­tat que no forma part de l’estruc­tura de la III Inter­na­ci­o­nal. I encara més: els inde­pen­den­tis­tes cata­lans tam­poc garan­tei­xen l’esta­bli­ment d’un model comu­nista, un ele­ment, val a dir, que cons­ti­tu­eix l’objec­tiu pri­o­ri­tari de l’orga­nisme inter­na­ci­o­nal. Final­ment, el 25 de novem­bre, el comitè exe­cu­tiu de la III Inter­na­ci­o­nal apro­varà una reso­lució en què s’asse­gura que “l’URSS mira amb sim­pa­tia el ple de Cata­lu­nya” i que “està dis­po­sada a aju­dar”, però sense cap com­promís ferm. Aquell dia es va tan­car l’última porta a un suport inter­na­ci­o­nal. Macià, mal­grat tot, no llançarà la tova­llola.

2

El secretari de Macià
Disposem d’un testimoni excepcional de la visita que va fer Francesc Macià a Moscou. Es tracta de Josep Carner i Ribalta, que va deixar escrit un llibre de memòries en què aquell viatge i l’acompanyament a Macià des de l’exili tenen un pes remarcable: ‘De Balaguer a Nova York, passant per Moscou i Prats de Molló’ (Edicions Catalanes de París, 1972). La crònica també es pot trobar en una selecció recent d’Eduard Riu-Barrera: ‘Viatge a la Rússia soviètica’ (L’Avenç, 2017).

Per saber-ne més

Francesc Macià i Llussà (Vilanova i la Geltrú, 1859 - Barcelona, 1933). Quan va iniciar la seva diàspora arreu del món per tal de buscar aliats a la causa independentista, Francesc Macià acumulava un currículum polític espectacular. Poc després de la mort del seu pare, quan només tenia 16 anys, va ingressar a l’acadèmia militar de Guadalajara i, a partir d’aleshores, va seguir una carrera ascendent que el va portar a assolir el grau de tinent coronel. En tot cas, la seva trajectòria militar es va capgirar del tot a finals del 1905, quan es va mostrar en contra de l’assalt d’un grup de militars de la caserna de Barcelona a les seus del setmanari Cu-Cut! i del diari La Veu de Catalunya, així com de la reacció del govern espanyol, que va aprovar una llei que deixava en mans de la justícia militar els delictes contra la pàtria espanyola. Com a represàlia, va ser destinat a Cantàbria. En comptes d’encongir-se, Macià es fa afegir al moviment de Solidaritat Catalana, i el 1907 va iniciar una nova etapa com a polític, al mateix temps que abandonava l’exèrcit. Malgrat la fi de la coalició, es va mantenir com a diputat a les Corts pel districte de les Borges Blanques elecció rere elecció. El seu èxit no provenia d’unes grans aptituds com a polític, ja que en realitat era un orador mediocre, de parlaments breus i sense gaire contingut. Però aquesta debilitat la suplia perfectament amb una presència imponent i una imatge d’integritat que va trencar els motlles dels polítics de la Restauració. A més a més, es va saber erigir en el gran defensor dels interessos dels pagesos de les Garrigues. A poc a poc, el seu discurs polític es va anar radicalitzant. A partir del fracàs de la campanya a favor de l’Estatut d’Autonomia del 1918, es va situar en l’àmbit del nacionalisme radical. Cinc anys després, va participar en la creació d’Estat Català, una organització nítidament independentista.

Dos estudis de referència

Hi ha un munt de llibres sobre Macià, entre els quals destaquen el de Josep M. Roig (L’Esfera dels Llibres, 2006) i el d’Enric Ucelay-Da Cal i Joan Esculies (Edicions de 1984, 2014). El segon, centrat en les gestions amb la Rússia soviètica, permet complementar la visió biogràfica del primer.

La documentació del president

L’Arxiu Nacional de Catalunya (ANC) de Sant Cugat del Vallès conserva un volum considerable de material sobre Francesc Macià. A banda de les referències en altres fons particulars, val la pena destacar la documentació sobre l’etapa com a president. En aquest sentit, és molt recomanable la correspondència particular. El fons personal, datat entre el 1907 i el 1933, inclou documents sobre l’etapa com a diputat a les Corts pel districte de les Borges Blanques, sobre Estat Català i Exèrcit Català, així com el directori de Primo de Rivera, i també sobre els fets de Prats de Molló. Per a aquells que vulguin seguir la seva trajectòria de manera visual, l’ANC també conserva un munt de fotografies i fins i tot diversos documents sonors.

Un espai dedicat a l’Avi

Tot i que va néixer a Vilanova i la Geltrú, Macià sempre va tenir una vinculació molt especial amb el municipi de les Borges Blanques, tant pels seus orígens familiars com, sobretot, per la seva vocació d’esdevenir, en la seva etapa al Congrés, el gran defensor dels interessos dels pagesos de les Garrigues. L’Espai Macià, que es va inaugurar el 14 d’abril del 2011, s’ha convertit en una cita obligada per a aquells que vulguin conèixer la figura del president. El visitant disposa d’una sala d’actes, un espai audiovisual i una exposició permanent que permet reconstruir el viatge de Francesc Macià i entrar de ple en la seva dimensió emocional, ideològica i èpica. Tot plegat, a través d’un munt de recursos museístics, des de plafons fins a recursos audiovisuals.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia