“El PSOE simplement s’ha alineat amb el PP”

Fa dècades que hi ha un problema constant entre Catalunya i el govern espanyol, que ha rebutjat descaradament fer-se càrrec de les preocupacions de la majoria dels catalans. Quan aquest es limita a aplicar la força i evitar el diàleg, està negant els valors europeus.

La sentència de l’Estatut d’Autonomia ja plantejava el dubte sobre si la decisió estava orientada políticament. L’empresonament dels consellers ha fet aflorar el mateix dubte. Per tant, el que ha passat en els últims set anys ha sigut la crònica d’un desastre anunciat.

Evidentment. Potser no des del 2010, però sí des de les últimes eleccions catalanes. Els partits independentistes van ser molt clars sobre el que volien fer. Potser era il·legal, però no amagaven les seves intencions. En aquell moment els polítics europeus haurien d’haver pressionat, almenys discretament, Rajoy.

A Barcelona estaven preparats per fer-ho, inclús després del referèndum. Tots els senyals que vaig rebre des d’ERC i el PDeCAT anaven en aquesta direcció.

Hi vaig estar en contra. Això no es pot fer sense una majoria en vots o amb una majoria tan justa. És una gran decisió que implica tota la societat i cal que una part significativa hi doni suport. No veig que això existeixi a Catalunya.

Sí, perquè va donar la iniciativa a Madrid. Quan vam debatre al nostre grup la crisi catalana, els vaig dir que tenien la legitimitat moral i que si declaraven la independència unilateralment potser la perdrien. Algú em va dir que si no ho feien estaven morts políticament. Tenia l’esperança que Puigdemont declararia les eleccions, però es va fer enrere per la pressió de l’independentisme més radical.

Es podia haver definit a favor d’una solució federal per a Espanya i condemnar la repressió. Però el PSOE simplement s’ha alineat amb el PP. Electoralment no la veig una estratègia guanyadora.

M’hauria agradat veure una posició més equilibrada. Juncker o Timmermans podrien haver dit el mateix que el primer ministre belga, Charles Michel, criticant l’ús de la violència. La UE s’hauria d’haver ofert per ajudar si els catalans i els espanyols ho necessitaven. Alguns membres del PP em van dir que fins i tot això era una humiliació per a Rajoy.

Seria molt difícil, sí. Si els independentistes tornen a guanyar les eleccions per majoria i el govern central es nega a parlar, la UE hauria d’oferir-se com a mediadora. Timmermans i Tajani ja s’han definit, però potser Donald Tusk com a president del Consell podria ser una opció, ja que va ser més valent que la Comissió. Potser a Barnier, quan acabi amb les negociacions del Brexit, el podríem enviar a Espanya.

Hi ha gent no independentista que, després de veure com el govern central els ha tractat, ara no volen formar part d’un estat com aquest. Entenc la ràbia i per això penso que la convocatòria d’eleccions ha ajudat a calmar els ànims.

La nostra preferència com a partit és una solució federal per a Espanya. Respecto els independentistes, però s’hauria de fer democràticament.