Política

Joan Coma

Número 73 de la llista de la CUP per Barcelona

“La via unilateral l’has de dur fins a les últimes conseqüències”

Nascut a Vic el 1981, és sociòleg i assessor de municipalisme a la CUP. Regidor i portaveu del grup Capgirem Vic, el 2016 va ser investigat per l’Audiencia Nacional acusat de sedició

Va de número 73 a la llista de la CUP per Bar­ce­lona. No és el moment de fer el salt de la política muni­ci­pal al Par­la­ment?
Pri­mer de tot hi ha un com­promís amb Cap­gi­rem Vic, i els com­pro­mi­sos hi són per mirar de com­plir-los, i en segon lloc no m’ho he plan­te­jat. El que sí que tinc pre­vist és con­ti­nuar fent política des d’un lloc o altre tota la vida, com a com­promís social.
Aviat farà dos anys que va ser inves­ti­gat per un delicte de sedició a l’Audi­en­cia Naci­o­nal. Vist amb pers­pec­tiva, creu que va estar de sort?
És evi­dent que estàvem en una fase del procés dife­rent de l’actual, ja que ara les direc­trius que les instàncies judi­ci­als reben van més enllà d’on ana­ven fa més d’un any. En aquest sen­tit, sí. Que par­lem del fac­tor sort indica que no estem en un estat de dret, on la sort no hau­ria d’inter­ve­nir a l’hora d’entrar a la presó o no, que és molt greu.
El seu cas va mar­car un punt d’inflexió en la mobi­lit­zació popu­lar per defen­sar encau­sats?
Sí, jo crec que Vic va ser un exem­ple del camí a seguir davant de casos repres­sius, en el sen­tit de gene­rar un movi­ment de suport molt plu­ral però alhora molt res­pectuós amb les deci­si­ons del repre­sa­liat. Sense ser vident, recordo haver dit fra­ses com ara: “Si per a una per­sona que no és ningú [jo], són capaços de fer tot això, pre­pa­rem-nos per al que ve, perquè si tirem enda­vant...” La idea de la revo­lució dels som­riu­res està molt bé, però té uns límits, que és la rea­li­tat de l’Estat espa­nyol.
En quin moment s’adona que l’Estat va real­ment a sac?
Hi ha una fase en què comen­ces a veure per on anirà l’Estat, que va des del post-9-N fins al juliol d’aquest any, quan comen­cen les cam­pa­nyes del referèndum. Nosal­tres vam pas­sar tot l’estiu fent política sense por però amb pre­cau­ci­ons de semi­clan­des­ti­ni­tat. El 20 de setem­bre va mar­car un canvi bru­tal en l’agres­si­vi­tat de l’Estat, tant pel que fa a la con­se­lle­ria d’Eco­no­mia com a la seu de la CUP naci­o­nal. Aquell dia podies intuir l’1-O i nosal­tres l’intuïem.
Amb l’apli­cació del 155, la via uni­la­te­ral no s’ha mos­trat fra­cas­sada?
La via uni­la­te­ral o deso­be­di­ent, la del poder popu­lar en última instància, l’has de dur fins a les últi­mes con­seqüències. Si esculls aquesta via i et fas enrere, estàs donant carta blanca al repres­sor perquè et passi per sobre. Quan a un repres­sor li dius que t’has equi­vo­cat, el que fa és cas­ti­gar-te. El fracàs és l’abandó de la via uni­la­te­ral, i no és que s’ho inventi la CUP, sinó que està demos­trat. I això és el que passa i el que pas­sarà si ara no tirem enda­vant. Apos­tem per tirar per aquesta línia no per gust, perquè no tenim cap ganes de pas­sar el que estem pas­sant, sinó per neces­si­tat i per com­promís amb l’auto­de­ter­mi­nació.
Tot i les ame­na­ces, la CUP hau­ria tirat enda­vant la República, un cop pro­cla­mada?
Els únics res­pon­sa­bles de la violència esta­tal són aquells que l’exer­cei­xen. Fer-se enrere per l’amenaça de violència de l’Estat és legi­ti­mar la violència com una eina d’impo­sició política.
Posem que dijous gua­nya el bloc sobi­ra­nista. Com s’ha de res­sus­ci­tar la República a par­tir de diven­dres?
Tirant enda­vant tot el que anava acom­pa­nyat de la llei de tran­si­to­ri­e­tat jurídica. Si els que es pre­sen­ten com a inde­pen­den­tis­tes o del bloc repu­blicà volen cons­truir República, no hi ha altra via que des­ple­gar-la. A JxCat una cosa és el dis­curs de Puig­de­mont i una altra el de la Marta Pas­cal, que aposta clara­ment per tor­nar a la via del peix al cove i de l’auto­no­misme, i això s’ha de denun­ciar. Quan la gent voti JxCat ha de saber que vota això.
La CUP esta­ria en dis­po­sició de fer pre­si­dent tant Puig­de­mont com Jun­que­ras o Rovira?
La CUP en aquesta etapa està dis­po­sada a for­mar part d’un govern clara­ment i inequívoca­ment repu­blicà, però no anem a cons­truir una República de caràcter neo­li­be­ral, sinó social. En la fase actual no ens pre­o­cu­pen els noms sinó el pro­grama.
Les enques­tes s’aca­ben equi­vo­cant, però diuen que la CUP per­dria dipu­tats...
El 2012 deien que no entraríem i el 2015, que com a màxim tindríem vuit dipu­tats, i en vam treure deu. Nosal­tres, si acon­se­guim mate­ri­a­lit­zar la República i per­dem deu dipu­tats, serem els més feliços del món. El que ens importa és que el pro­jecte polític de país arribi a bon port. Mal­grat les pres­si­ons que hem rebut, con­si­de­rem que hem col·labo­rat sig­ni­fi­ca­ti­va­ment perquè això tirés enda­vant i, si no, pre­gun­tem ara a la gent si vol­dria Mas o Puig­de­mont de pre­si­dent. La nos­tra volun­tat és que el vot de la CUP pas­sat el 21-D es man­tin­gui dem­peus. No dema­nem a la gent que ens voti cada cop que es con­vo­quen elec­ci­ons, sinó un vot que con­tinuï mili­tant. No som un pro­jecte elec­to­ral, som un pro­jecte polític.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia