L’agitador de la Casa Blanca
atípic Trump desafia les convencions i canvia el concepte de presidència dels EUA
Els èxits polítics del mandatari segueixen els cànons del conservadorisme clàssic
És aviat per saber si l’estil del magnat continuarà, és possible que les elits busquin un candidat que se n’allunyi
El mandat de Donald John Trump, president número 45 dels Estats Units, estava cridat a ser el més anormal de la història del país. Avui fa un any que un home sense passat en càrrecs electes ni militars, celebritat televisiva i magnat immobiliari, impulsiu, imprevisible i incontrolable, l’outsider que prometia posar fi a l’ordre establert, assolia el repte de comandar la primera potència mundial.
La sacsejada ha estat sonada. Els qui creien que la responsabilitat de seure al Despatx Oval modificaria Trump van errar: tal com va prometre durant la campanya electoral ha desafiat les convencions establertes, ha jugat amb l’autoritarisme (especialment amb el tracte amb la premsa) i ha posat en dubte la credibilitat del sistema i dels límits que es poden traspassar. En resum: ha modificat el significat de la figura del president dels Estats Units.
Trump ha evidenciat que no vol ser el líder del país, sinó que només el mouen els seus interessos i governar per a la base electoral que el va coronar. Més enllà de les crisis i decisions controvertides, ha demostrat que descarta el tradicional rol moral unificador del país. Al contrari, ha potenciat la divisió i donat legitimitat al racisme i la xenofòbia.
Tampoc vol ser el pal de paller del món globalitzat, recelós de les aliances i burlant-se d’homòlegs en posar malnoms al líder nord-coreà Kim Jong-un o empentant el primer ministre montenegrí en una trobada de països de l’OTAN; cosa que ha afectat la credibilitat dels EUA com a defensor de la llibertat i el món occidental.
Gairebé sempre, amb la novetat de fer-ho a cop de piulada. George Lakoff, filòsof i lingüista, va classificar les piulades presidencials en “evasions”, “globus sonda” i “distraccions”: conceptes que podrien ser els pilars de la política de Trump, qui canalitza el missatge de la presidència a través del seu compte a les xarxes socials.
Elevant els 280 caràcters de Twitter a declaracions oficials, les expectatives de la població envers la figura presidencial han canviat. La credibilitat en les institucions està sota mínims, descrèdit encoratjat per un mandatari que ha humiliat el seu gabinet, menyspreant l’estament judicial quan no prenia una decisió al seu favor i posant en dubte conceptes com “fet” o “veritat”.
Fons i formes
Trump ha esvalotat no només el fons sinó també les formes, fent cas omís de totes les normes preconcebudes sobre què hauria de fer un líder nord-americà i que no ha complert. Per exemple, no ha entregat la declaració d’impostos i no hi ha cap prova que descarti que segueix vinculat al seu conglomerat empresarial. Els dubtes són enormes: s’ha passat 122 dies (un terç de la presidència) en instal·lacions que porten el seu nom, i el problema dels conflictes d’interessos no acaba d’esvair-se mai.
Trump ha modificat fins i tot algunes coses nímies però significatives com la moneda presidencial: el lema nacional E pluribus unum (de molts, un) ha desaparegut per donar pas a l’eslògan electoral Make America Great Again.
Paradoxalment, els grans èxits els ha aconseguit seguint els protocols clàssics. Les desregulacions, el nomenament de jutges i la reforma fiscal van passar pels tràmits habituals, com si la seva fos una presidència normal. El gran dubte és si la forma trumpiana de fer política ha arribat per quedar-se. “Encara és molt d’hora per saber-ho. Haurem de veure en 25 anys com ha evolucionat la presidència en una era post-Trump”, explica Jeffrey Engel, director del centre d’història presidencial de la Southern Methodist University.
Tot dependrà dels seus successors: la tradició diu que els nous presidents es presenten com a antídots del seu immediat predecessor, i gairebé tots els historiadors creuen que el pròxim mandatari serà un anti-Trump, algú semblant a Barack Obama i no al magnat novaiorquès, ja que les elits polítiques no voldran emular el model actual, on regna el caos.
En el successor es veurà si, realment, Trump ha canviat de forma definitiva el concepte de la presidència nord-americana. “No hi ha res escrit sobre què significa ser president”, recorda Engel, tot i que alerta que “ja ha posat les llavors per a un possible canvi: que ningú cregui ni confiï en les normes de la mateixa manera que s’ha fet fins ara”.
Baixa popularitat
Trump acaba el primer any de mandat amb nivells de popularitat baixíssims, que fa temps que no arriben a la frontera psicològica d’aprovació del 40%. Tot i això, tenia prevista una celebració del primer aniversari amb una gala al seu resort de Mar-a-Lago, la Casa Blanca d’hivern, una festa en la qual un tiquet per assistir-hi val més de 40.000 euros. Però la realitat de Washington pot amargar la festa a l’esvalotador del sistema.
Els EUA s’abocaven a última hora d’ahir al fet que el govern federal es quedés sense fons si els demòcrates i els republicans no arribaven a un acord in extremis. L’última vegada que va passar un fet similar va ser el 2013, quan la baralla al voltant l’Obamacare va fer tancar les institucions governamentals durant 16 dies, deixant sense feina gairebé un milió de nord-americans i provocant pèrdues valorades en prop de 200.000 milions d’euros.
En aquest cas el punt de conflicte és el futur dels joves indocumentats (els anomenats dreamers): els demòcrates estan enrocats a no aprovar una pròrroga de pressupostos temporal sense que hi hagi una solució a l’espinós tema migratori. Si els republicans no hi troben una sortida, serà la primera vegada en la història que un partit que domina totes les branques del govern no pot evitar un tancament parcial de l’administració.
