Els presos reclamen el trasllat
Els presos polítics demanen a Institucions Penitenciàries que els traslladin dels penals de Madrid a un de pròxim a les seves famílies
És la primera estratègia conjunta
Apel·len als drets dels fills menors
Primer front comú judicial dels presos polítics catalans, després de mig any en presó preventiva. Tots els que tenen fills menors demanaran el seu trasllat del penal de Madrid on són ara a una presó de Catalunya per tal de protegir els drets dels infants i joves, tal com recullen diferents organismes internacionals. El president d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, ha estat el primer a sol·licitar a la secretaria general d’Institucions Penitenciàries, que depèn del Ministeri de l’Interior, el seu trasllat a una presó catalana, amb l’assessorament de l’advocat Carlos García Castaño, expert en dret penitenciari. Aquesta setmana ho demanaran el vicepresident Oriol Junqueras i els consellers Raül Romeva, Josep Rull i el diputat de JxCat Jordi Sànchez.
La reclamació es fa ara perquè ja s’ha acabat la instrucció de la causa contra l’independentisme català, amb el processament pels delictes de rebel·lió, malversació de fons públics i desobediència a vint-i-dos càrrecs polítics i de la societat civil, dictada pel jutge del Tribunal Suprem. És a dir, que els processats ja no han de comparèixer davant del jutge instructor, Pablo Llarena, i només els queda presentar recursos i esperar la data de judici, prevista per a finals d’any. Institucions Penitenciàries sempre denega els trasllats de presos a centres propers a la seva família fins que hi ha una sentència ferma per tal que els acusats estiguin a disposició del jutge cada cop que ho demani, i per això argumenta que han de ser-hi el més a prop possible. Aquesta fase ja està conclusa, exposen els advocats defensors.
Com que són presos preventius, l’última paraula la té el jutge instructor, que en aquesta cas és Pablo Llarena. Llarena ja va denegar als diputats l’assistència als plens del Parlament per poder votar o ser investit president, en el cas de Sànchez i Jordi Turull. La defensa de Sànchez, exercida pel penalista Jordi Pina, ja va demanar l’octubre passat a Institucions Penitenciàries el seu trasllat a una presó catalana, i l’hi van denegar. Té interposat un recurs al Ministeri de l’Interior que encara no li han contestat. Tots els presos polítics tenen clar que serà ben difícil que el govern del PP els aprovi el seu acostament a Catalunya. Per això la majoria s’ho plantegen com una vulneració més de drets fonamentals, que presentaran als tribunals europeus.
En el seu escrit, l’advocat García Castaño apel·la a la legislació vigent que estableix el criteri de màxima proximitat de l’intern a la seva llar per evitar el desarrelament. També recorda que la Constitució Espanyola recull que cal garantir, malgrat la situació de presó, el dret a la vida familiar i a la intimitat. La petició de Cuixart va acompanyada d’un complet informe elaborat per un equipo de juristes amb Iñaki Rivera Beiras, director de l’Observatori del Sistema Penal i Drets Humans de la Universitat de Barcelona.
García Castaño assegura que si no s’admet la petició, s’estaran vulnerant els drets dels infants a relacionar-se amb el pare, reconeguts tant per la legislació espanyola com per la internacional. La Convenció dels Drets dels Nens de les Nacions Unides, signada per Espanya, obliga els estats a respectar el dret del nen que estigui separat d’un dels seus progenitors a mantenir-hi relacions i contacte directe de manera regular. La defensa de Cuixart entén que els trasllats constants a la presó de Soto del Real del seu fill, d’un any d’edat, afecten el menor perquè la presó “té efectes físics i emocionals per als infants”. Ho corrobora la directora del centre educatiu del menor en un escrit. El centre penitenciari Madrid V, on està empresonat el president d’Òmnium, és a 700 quilòmetres del domicili familiar. La companya de Cuixart, la periodista Txell Bonet, ja ho va denunciar a la seu de l’ONU a Ginebra el mes passat: “El meu nen d’onze mesos i jo hem viatjat 22 vegades perquè pugui veure el seu pare, sovint només darrere d’un vidre durant 40 minuts, amb contacte físic només permès una vegada al mes. Hem recorregut ja 30.000 quilòmetres.”
Els advocats també fan força quilòmetres per visitar i informar els seus clients i per preparar el judici. “La proximitat també és cabdal”, clouen.
LES XIFRES
“És una tortura psicosocial”
En l’informe dels juristes, encapçalat per Iñaki Rivera, es realitza una completa exposició del suport legislatiu que recull els beneficis d’apropar el reclús a un penal del seu entorn familiar. Hi ha normativa espanyola, de la Unió Europea, de Nacions Unides, i del Consell d’Europa, que el 4 d’abril passat va publicar directrius als 47 estats membres, als quals recorda que “els fills de pares empresonats tenen els mateixos drets que els altres nens, inclòs el seu contacte regular”.
En el context de les anomenades regles Mandela i la declaració sobre la protecció de les persones contra la tortura de Nacions Unides, asseguren que la situació dels presos catalans es pot equiparar a “la tortura psicosocial” o a un “tracte degradant”, i l’única finalitat és “un càstig màxim”, i més si no se’ls ha declarat culpables. Clouen que se’ls aplica “la política de dispersió”, amb la qual el govern espanyol encara castiga els presos d’ETA i els seus fills i familiars.
