Benvolguda Dolors

Benvolguda Dolors, som amics i companys d’en Carles. Et volem fer arribar aquesta carta, carta que fem pública, per manifestar-te tot el nostre afecte i la nostra solidaritat. Pensem que la teva situació és injusta, que no et mereixes el càstig de la presó preventiva i la manca de llibertat. I el que és pitjor: mantenir-te cruelment allunyada de totes les persones que estimes. Persones que, com en Carles, també pateixen aquesta injustícia. Et sabem innocent i també sabem que si has comès algun delicte ha estat el de defensar pacíficament la voluntat majoritària del poble de Catalunya, com t’ho vàrem demanar en unes eleccions lliures, i referendada per un referèndum democràtic. I si tu ets culpable, ho som a la vora de dos milions i mig llarg de catalans, que en la nostra diversitat ideològica, compartim amb tu els anhels de llibertat pel nostre poble.

Deplorem que les preses polítiques, la Carme i tu, així com les exiliades, la Marta, l’Anna, la Meritxell i la Clara sou les grans oblidades. Sembla que el vostre encarcerament o exili sigui menys que els dels presos polítics o els exiliats. De vosaltres es parla menys. A vosaltres se us oblida abans. En aquesta república que ens hem de donar entre tots i totes cal esborrar qualsevol vestigi de desigualtat. D’altra banda, no volem que aquesta situació injusta es converteixi en normal. Ens neguem a acceptar la normalització de la repressió. Si tu estàs presa, les coses no poden continuar amb aquest silenci que tants i tantes mantenen i que no fa res més que agreujar el vostre patiment. Silencis que menystenen la vostra situació de presoneres, oblits que banalitzen la repressió. Diem ben alt que no volem ser còmplices d’aquesta “normalitat” i que acceptar, calladament, aquests fets ens converteix també en botxins. Et volem lliure i entre nosaltres, us volem lliures i entre nosaltres, perquè, si no, nosaltres perdem la nostra llibertat. Amb les vostres detencions s’ha estès entre la població un vel de por, una omertà que ens paralitza. No parlem de vosaltres com n’hauríem de parlar, no us reivindiquem com us hauríem de reivindicar, i aquesta, també, és una presó que ens imposen. Volem fer-te arribar el nostre escalf, la nostra simpatia i l’abraçada de tots aquells que us veiem com un exemple de dignitat i de fortalesa. Vosaltres ens encoratgeu a no defallir. No romandrem callats i quiets fins a veure-us de nou entre nosaltres, al costat de la gent que us estima, acompanyant-nos en aquest camí que farem plegats.

Una abraçada i un petó ben gran!