“La situació és greu, molt greu. Això no s’arregla ràpid”

Evidentment vaig veure les imatges. Vaig estar treballant tot el que vaig ser capaç per evitar, precisament, que arribéssim a aquella situació. Ningú amb sentit comú pot dir que li van agradar algunes de les imatges que vam veure.

No tenia cap intenció de fer humor perquè no es pot fer humor sobre això. El que jo vaig intentar explicar, fent un esforç de pedagogia en una situació molt difícil, és que hi havia una ordre judicial que deia que aquell era un acte il·legal, que no es podia celebrar, i que els col·legis electorals que s’havien designat havien d’estar tancats i els cossos policials havien d’actuar per ordres del jutge i no governativa i havien d’impedir que se celebrés, entrant en els col·legis, comissant el material i sortint. Vaig explicar que els agents es van trobar amb una resistència per fer la seva feina i es van produir situacions d’utilització de la força que van provocar aquestes imatges.

Cadascú s’explica com considera. Jo vaig dir que lamentava que s’haguessin produït aquestes situacions i que no hi havia una voluntat de fer això sinó una policia intentant fer una feina i una resistència per fer-la, i això va provocar situacions d’utilització de la força. I també vaig explicar que això tenia un responsable, que és qui havia provocat aquesta situació, qui havia convocat un acte que el jutge deia que era il·legal, i havia seguit animant la gent a anar-hi malgrat que jo li vaig demanar –estic parlant de l’anterior president de la Generalitat– que desconvoqués aquell acte.

Doncs que Catalunya ha de recuperar plenament les institucions de l’autogovern i això implica tenir un president o presidenta que compleixi tots els requisits, que sigui viable i que pugui constituir un govern que es comprometi amb el compliment de la legalitat perquè entenem que una relació institucional entre govern de la Generalitat i govern espanyol és necessària per poder implementar les polítiques i per poder afrontar també l’arrel del conflicte que hem viscut.

No he pensat mai que tota la culpa sigui d’una part. Segur que no hem estat capaços entre tots d’evitar que arribéssim a aquest punt i ara hem de ser capaços de superar aquest punt, de recosir la societat, de conciliar les parts i de seguir caminant junts. És la nostra voluntat. El que passa és que hi ha una part de la societat catalana que no comparteix que l’objectiu és recosir, reconciliar i seguir junts. Això dificulta molt les coses.

Estava convençut que seríem capaços de trobar un camí diferent del full de ruta de la confrontació i de la col·lisió. Perquè el de la col·lisió no beneficia ningú. Perjudica tothom, en diferent mesura, evidentment. A uns més que altres.

Evidentment no hem aconseguit l’objectiu. No vull parlar de fracàs perquè la pel·lícula no s’ha acabat. Aquí ningú ha aconseguit el seu objectiu. La mare dels ous és que mentre que alguns volem fer l’esforç que sigui necessari dins de la llei per seguir junts, perquè això és bo per a la convivència, és bo per al progrés i és bo per a tothom, n’hi ha d’altres que ja han decidit que no volen seguir junts. I aquí és on tenim la gran dificultat, la de recosir això i com posar-nos d’acord.

L’anterior president i jo havíem parlat moltes vegades en reunions en privat. Jo plantejava solucions amb mètode de treball fins i tot. Però la resposta sempre era la mateixa: “Hem de parlar del referèndum i després ja veurem.” Del referèndum és de l’única cosa que jo no podia parlar. Pocs dies abans de convocar el referèndum jo li vaig dir: “Escolta, president, mentre no convoquis el referèndum això té solució perquè hem de fer el que calgui, però si convoques el referèndum ja no tindràs marge i jo tampoc i anirem directament a una col·lisió.” I ell em va contestar: “Jo no puc ara no convocar el referèndum. Jo m’he compromès, ho he de fer, i després ja veurem.” Jo el vaig advertir que si ho feia ens hauríem d’esperar a veure com petava tot i com ho arreglàvem després. A mi no m’agrada la situació, no m’agrada gens tenir persones que conec personalment, que he treballat amb elles, i estan en una situació de privació de la seva llibertat.

No. He dit que políticament considerava que era un error. Penso que trenca una tradició democràtica de la ciutat de Girona de retre homenatge a través d’una plaça, dissenyada específicament pensant en això, a la Constitució que ara fa quaranta anys que van aprovar entre tots i que ha donat els millors anys de progrés i de convivència a tots els ciutadans i ciutadanes de Catalunya i d’Espanya. També he dit que el text de la placa no ajuda gens a restaurar la convivència. A banda de definir un relat que no correspon a la realitat del que va passar, qualifica els fets amb un llenguatge molt agressiu. Això genera odi, fomenta la confrontació, cronifica la divisió i no ajuda a superar les coses. Girona no es mereix aquest text.

No barrejaria el que està passant políticament a Catalunya del que és una situació en un estadi en un partit que es qualifica d’alt risc. La policia va decidir comissar lemes, pancartes i proclames que poguessin provocar una situació de confrontació amb altres persones que pensaven diferent en el camp. Em consta que es van comissar banderes espanyoles preconstitucionals i també algunes bufandes d’altres formacions de signe contrari.

Hi ha una situació de conflicte i s’actua davant de qualsevol comportament que es pugui vincular o relacionar amb una actitud de confrontació, d’incompliment de la legalitat. Els CDR, per exemple...

Si haguessin d’actuar per totes les persones que parlen del que cal fer amb mi a les xarxes, si haguéssim d’anar un per un a veure qui és, què fa, no acabaríem mai. Intentem anar a la major.

Això és utilitzar expressions que són altisonants per cridar l’atenció sobre el que està passant, per demanar una reflexió de sentit comú, de posar-hi seny. De dir, escolta, no anem bé! No estem en una dictadura, estem en una democràcia, per molt que ara aquí es frivolitzi. Saltar-se les lleis, que són la base de la democràcia, provoca situacions que ens porten al conflicte. Qui ha decidit trencar això ha de rendir comptes.

I els Mossos també. Cada vegada que es produeix una actuació que vol bloquejar les comunicacions, la normal convivència de les persones, qui està provocant aquesta situació, que va més enllà de la llibertat d’expressió perquè s’està atemptant contra els drets dels altres, s’identifiquen persones per si han de retre comptes. El fenomen dels CDR és digne d’estudi, s’hi barregen moltes actituds diferents. Soc contrari a generalitzar sobre la qualificació d’aquests comitès. S’hi barregen moltes persones pacífiques però també s’hi camuflen persones que estan disposades a comportaments agressius o violents per aconseguir els seus objectius.

No soc jutge ni advocat i soc molt respectuós, també, amb la feina que fa la justícia. I a més a més m’obliga molt a fer-ho la meva condició de representant d’un govern. M’he proposat a mi mateix no opinar. Hi ha un delicte tipificat en el Codi Penal que és el de sedició. La sedició és l’obstrucció a l’actuació de la policia judicial, per exemple. S’han produït situacions en què aquest delicte, probablement, s’acabarà dictaminant que ha existit perquè hi ha hagut agrupacions de persones que s’han organitzat per impedir l’acció de la policia judicial.

En tot cas, la mesa del Parlament. I l’ha anunciat; però no l’ha pas presentat encara.

Si s’executa anirà en contra de l’informe dels serveis jurídics de la cambra. I pot tenir un altre tipus de conseqüències. El poder legislatiu querellant-se contra el poder judicial. Això sí que és no respectar la separació de poders; i suposo que algunes conseqüències deu tenir. No sé quines... Espero que la mesa del Parlament faci cas de l’informe dels lletrats. Això seria el millor.

No facilita gens les coses, és evident.

A tots no, però pràcticament a tots. A tots menys a Cuixart, que només el conec perquè un dia em va escridassar al carrer.

No m’agrada. És una situació que em fa pensar en les seves famílies. Fa patir. Per ells i per les seves famílies. I alguns d’ells els conec molt, hi he tingut converses llargues. Hem discrepat, però també hem sigut capaços d’arribar a acords. Amb Josep Rull, que com jo és de Terrassa, havíem tingut llargues converses. O amb Turull, o amb Forn... Són persones que coneixes i que humanament fa patir. Només hi ha una cosa que a mi em permet suportar aquesta situació i és que tots i cadascun d’ells van prendre decisions d’acord amb la seva manera de pensar sabent que aquestes decisions contravenien la llei, els tribunals i podien tenir com a conseqüència això.

Vaig tenir ocasió de parlar amb l’esposa de l’exconseller Joaquim Forn, vaig tenir unes paraules molt correctes, em va traslladar el seu patiment, que humanament comprenc perfectament, i vam intercanviar unes frases en el sentit que tot això ho hem d’arreglar. Però jo demano a tothom prendre consciència que la situació no només és greu, que és molt greu, sinó que a més això no s’arreglarà ràpid, no es pot arreglar ràpid perquè entre altres coses hi haurà un judici. Aquest judici arribarà i aquest judici serà molt dur perquè les actuacions que s’han fet des del punt de vista legal són molt greus. Sortir d’això vol temps i vol per tant serenitat i seny. Sortir d’aquí garantint la convivència, la pau social, la democràcia, el respecte, el pluralisme, tot això va junt, és un paquet.

Jo sí que li he contestat al senyor Torrent i soc el representant permanent del senyor Rajoy aquí. Com que no tenim president del govern de la Generalitat encara, li dic parlem entre nosaltres i comencem a analitzar la situació. I ell em contesta que no per tres vegades, que vol parlar amb el president Rajoy.

És una persona que no compleix els requisits per poder ser president de la Generalitat.

Exacte, però el Parlament té 135 diputats, algú hi haurà que pugui?

Però tenen drets i deures. Si una persona té el dret de presentar-se en unes eleccions, té l’obligació de presentar-se i rendir comptes davant de la justícia. Haurien de ser suficientment sensats i honestos per dir que dels 135 diputats que hi ha, hi ha un nombre petit de persones que per la seva circumstància actual no poden assumir la funció de president.

No depèn de mi. Això ho decidirà la justícia alemanya. Aquí el govern no hi té res a veure.

Sí. El que passa és que jo no puc donar garanties. No depèn de mi.

Hi ha barreres però no són infranquejables. La nostra obligació és intentar construir ponts. Els ponts han estat dinamitats, eh. I jo no em sento dinamitador de ponts. Al contrari.

Ho desconec. He seguit el tema pels mitjans de comunicació. Crec que ha decidit el que ha pensat que era millor. A partir d’aquí entenc que s’inicia una nova etapa del PP a Madrid.

I tant. Un partit que tenia una representació de dinou diputats fa pocs dies i ara en té quatre és evident que obliga a una reflexió molt profunda de quines coses no s’han fet bé. En aquest procés, d’anàlisi i reflexió, hi estem compromesos tots els que formem part d’aquest partit.

Fonamentalment és un tema de projecte. Alguna cosa no hem fet bé perquè el projecte expressat en clau catalana no hagi generat confiança entre els ciutadans. Estem segurs que una oferta política liberal conservadora, de centredreta catalana té espai a Catalunya. I és la que representa el Partit Popular català. Estem convençuts que podrem remuntar aquesta situació. Després vindran els temes dels lideratges.

Quan va arribar el Partit Popular al 2011 això estava completament aturat. S’ha desencallat tot. La part sud, venint de Barcelona, està quedant xulíssima i estarà acabada de seguida. La part del nord, la que va amb més endarreriment, avui mateix explicava que aquest any hi ha 5 milions per tots els projectes que estan en marxa, les rotondes que s’han de fer. És clar que porta temps. L’important és que, des del 2011, any en què va entrar el Partit Popular, no s’ha aturat cap obra. Havia estat molt de temps aturada i està tot funcionant a un ritme acceptable. No trigarem molt a tenir tota la nacional a la província de Girona de punta a punta funcionant i serà un exemple per poder lluir. Per poder presumir.