Política

opinió

Trump, Israel i l’Iran

Una de les conseqüències de la guerra de Síria és que, més enllà de la victòria de Baixar al-Assad i de la derrota d’Estat Islàmic (EI), han coincidit lluitant al mateix bàndol tropes o milícies d’estats o potències rivals i s’han trobat cara a cara enemics estrangers irreconciliables que fins ara havien evitat la confrontació directa. Unitats iranianes de la divisió Al-Quds que dirigeix sobre el terreny el general Qasem Soleimani, després de combatre Estat Islàmic i altres grups islamistes a Síria, estan ara desplegades prop de la frontera amb el Golan ocupat per Israel. Al-Quds és el topònim àrab de Jerusalem, ciutat que almenys en teoria voldrien recuperar per a l’islam aquestes tropes iranianes. I per primera vegada, donat que l’Iran no va participar en les guerres arabo-israelianes del segle passat, unitats iranianes estan cara a cara amb l’exèrcit hebreu. I tot i no tenir, aquestes unitats, cap intenció de lluitar contra l’estat jueu, Israel ha fet aquest últims mesos diversos atacs a casernes i instal·lacions de forces iranianes desplegades a Síria. Aquesta setmana unitats iranianes van respondre llançant vint coets cap al Golan, i dijous a la matinada Israel, en represàlia, va llançar la més gran resposta cap a Síria des de la guerra del Yom Kippur, el 1973.

Aquest atac d’Israel es va produir just quan el president dels Estats Units, Donald Trump, anunciava que trencava l’acord nuclear amb l’Iran aconseguit pel seu predecessor, Barack Obama, Rússia, la Xina i Europa. Fet que pot provocar una involució del règim iranià, que encara faria les coses més difícils. Trump, mostrant una ignorància total sobre el Pròxim Orient, va justificar la sortida de l’acord al·legant que l’Iran exporta terrorisme, i gairebé responsabilitzant-lo de ser impulsor d’Estat Islàmic.

En aquesta croada contra l’Iran coincideixen Trump, el nou home fort de l’Aràbia Saudita, el príncep Mohammed Bin Salman, responsable de la desastrosa guerra del Iemen, i el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu. I sembla que Netanyahu, més enllà de la pugna entre àrabs i perses, sunnites i xiïtes, és l’únic a qui li estan sortint bé les coses. Netanyahu, que el 2015 va ser reelegit per tercer cop primer ministre, cosa que només havia aconseguit el fundador d’Israel, Ben Gurion, superarà, si no passa res aquest any, el temps que Ben Gurion va governar.

Netanyahu, ignorant els acords i les peticions de l’ONU, d’Obama i d’Europa, ha omplert Cisjordània d’assentaments jueus fent ja impossible un hipotètic estat palestí. I ara, que com a conseqüència de la desastrosa guerra de l’Iraq –on avui se celebren les primeres eleccions després de la derrota d’Estat Islàmic–, de la guerra de Síria i de la creixent influència de Hezbol·là confirmada en les recents eleccions del Líban, vol eliminar el perill de la influència xiïta. I va ser precisament Israel qui va denunciar suposats incompliments per part de Teheran de l’acord nuclear, que va argumentar Trump per justificar trencar el pacte.

L’escenari actual genera incerteses per a tots. Una és saber si Europa, Rússia i la Xina podran mantenir vigent el pacte sense ser castigades les seves empreses, forçant Trump a reconsiderar la situació. La segona incògnita és què passarà a l’Iran. De moment el líder suprem, Ali Khamenei, ha donat suport a la voluntat del primer ministre reformista, Hassan Rouhani, de mantenir vigent l’acord i no reiniciar el programa nuclear. Però si la situació econòmica empitjora, podrien sortir reforçats els contraris a l’obertura, entre qui hi ha els poderosos Guardians de la Revolució. La tercera incertesa és si hi haurà una escalada militar desitjada pels falcons d’Israel, que més enllà que pot afectar la complexa situació de Síria i el Líban, tampoc ajudaria a la democratització de l’Iran. La quarta és si aquesta ofensiva de Riad, Washington i Israel contra l’anomenada mitja lluna xiïta que va del Líban a l’Iran, podria ser utilitzada per Estat Islàmic per reaparèixer. I si alguna cosa tenen en comú Trump, Netanyahu i els conservadors iranians, és una visió apocalíptica de la història i del destí. Trump amb la Bíblia, Netanyahu amb la missió d’Israel i l’espera del Messies, i a l’Iran el proper retorn del Mahdí. I la vinguda del Mahdí o el judici final, molts l’han imaginat com quelcom semblant a una guerra nuclear.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Iceta proposa una “àmplia coalició” d’autonomistes, federalistes i reformistes per governar Catalunya

Barcelona

Aval a la direcció del PDeCAT per pilotar el trànsit a JxCat

barcelona

Iceta: “Formar govern és al nostre abast”

barcelona

Per la república progressista

barcelona

El TSJC confirma que Antifrau no ha de readmetre Masià

barcelona

Johnson abraça Anglaterra

Londres

Homenatge a la vigència dels valors de Rovira i Virgili

El Pertús / La Jonquera
EL RADAR

Sempre els Balcans

Albiach veu “bons avenços” en la negociació del pressupostos

Rubí