Valls es ven com l’antídot a una Barcelona en retrocés

Passava poc més d’un quart de les set de la tarda d’ahir quan Manuel Valls va ratificar el que ja només alguns es resistien a creure. “Vull ser el pròxim alcalde de Barcelona”, va proclamar tot just començar el seu discurs al mirador del Centre de Cultura Contemporània (CCCB), un espai icònic herència d’aquell maragallisme que l’ex-primer ministre francès també reivindica com a referent. Impecablement elegant, i alternant el català –la llengua que més va utilitzar–, el castellà i alguna pinzellada de francès estratègicament dirigida als molts periodistes vinguts de nord enllà, Valls va demostrar que, amb la seva irrupció, la política municipal barcelonina guanya un orador més que notable. Amb un to i un verb molt mesurat, va evitar la crítica mordaç i personalitzada –ni Ada Colau ni cap dels seus contendents van ser explícitament mencionats en cap moment–, però alhora va ser directe a l’hora d’identificar els problemes o mancances que té la ciutat i, sobretot, va evitar d’entrar en una guerra de trinxeres ideològica amb la resta de partits. És més, amb una voluntat més aviat boirosa de reivindicar el catalanisme com a referent, el ja aspirant a l’alcaldia es va mostrar convençut que Barcelona té prou potència com a projecte i subjecte polític per poder propiciar pactes entre formacions avui confrontades que ajudin a recosir les diferències que, segons el seu parer, té el país. “Barcelona ha de ser l’inici de la solució per superar les divisions que es viuen a Catalunya”, va ser el seu vaticini.

Avançant-se a les crítiques que assenyalen que el seu és un aterratge forçós a la política local, Valls va fer una llarga explicació sobre la seva vinculació familiar amb la ciutat, fins al punt de revelar que el català era la llengua d’ús comú a casa seva. Fet aquest apunt biogràfic, ja va entrar en matèria alertant que la capital catalana pateix en el dia d’avui “una tendència evident de deteriorament... Es troba sumida en una dinàmica perdedora”. Per il·lustrar-ho va recordar alguns indicadors ja coneguts, com ara que ha perdut posicions en alguns rànquings de prestigi internacional i, per contra, en lidera alguns altres com el de criminalitat. La seguretat va ser un tema destacat en el discurs de Valls, davant del qual va voler mostrar fermesa i destacar la seva experiència per fer-hi front en tasques anteriors com a alcalde d’Évry, ministre de l’Interior o com a primer ministre. “Vull solucionar aquests problemes donant confiança a la Guàrdia Urbana”, hi va afegir, fent una apel·lació implícita, però directa, als problemes que Colau ha tingut amb la policia.

Del procés independentista potser en va parlar menys del que molts haurien volgut, però quan ho va fer va ser per censurar-lo. “Una de les seves primeres conseqüències ha estat la fugida de milers d’empreses”, va exposar, alhora que també va blasmar “la confrontació constant i la utilització d’espais públics com a elements de suport al projecte independentista i que exclouen gran part dels ciutadans de Barcelona”. Valls també va donar alguna pista, més aviat genèrica, de com bastirà la seva candidatura. Va dir que compta amb Ciutadans –el seu concurs li és vital tant en termes logístics com de múscul electoral– però vol bastir una plataforma on se sumin representants de la societat civil o altres partits. Amb el PSC i el PP, però, d’entrada no hi pot comptar. I davant d’aquells que vaticinen que plegarà si no guanya, un últim avís: “Passi el que passi em quedaré. Soc barceloní. És, per damunt de tot, una opció personal i de vida.”