Política

Caducitat política

El procés accelera l’esgotament dels lideratges més ràpidament

Els experts atribueixen la celeritat al fet que els ciutadans són més crítics i hi ha més equilibris de poder

Els ciutadans són els que, amb el seu vot, legitimen els polítics i permeten que els que han arribat al poder –ja sigui al capdavant d’un partit o d’una institució– hi estiguin més o menys anys. Els temps convulsos han accelerat la data de caducitat dels polítics que estan a primera fila i fa anys que l’esperança de vida política tendeix a escurçar-se. Actualment seria impensable que es pogués repetir un cas com el de Jordi Pujol, que es va mantenir durant 23 anys a la presidència de la Generalitat. El procés, però també la crisi, l’impacte de les xarxes socials, l’aparició de nous actors polítics i la millor formació dels ciutadans –i, per tant, l’augment de l’esperit crític– en són només algunes de les causes.

Del cas de Jordi Pujol als d’integrants de llistes dels partits anomenats de la nova política hi ha tot un abisme, però el de l’expresident convergent no és un cas únic. El diputat socialista Higini Clotas va ocupar un escó al Parlament de Catalunya durant nou legislatures, des del 1980 fins al 2012, un total de 32 anys, nou anys més que Pujol. En longevitat els segueixen cinc diputats que han repetit acta de diputat en vuit ocasions. Són Maria Dolors Montserrat i Culleré, del Grup Popular; Ramon Camp (CiU) i Joaquim Nadal (PSC), tots tres ja fora del Parlament. Els més longeus que mantenen l’acta són Ramon Espadaler, que va començar en el grup de CiU i en les darreres eleccions ocupa un escó del PSC, i Josep Rull, actualment empresonat que ha estat diputat les darreres vuit legislatures. A l’altra banda hi trobem presències tan efímeres com les dels diputats de la CUP que van acompanyar Mas en el pas al costat previ al nomenament de Carles Puigdemont com a president de la Generalitat el gener del 2016. Josep Manel Busqueta, Julià de Jòdar i Ramon Usall van ser diputats al Parlament de Catalunya durant poc més de dos mesos i mig.

Joan Botella, catedràtic de ciència política de la UAB, recorda que “formar un polític bo costa i demana temps” i que “l’experiència ensenya i ajuda a crear xarxes de relació i d’intercanvi amb sectors molt diversos, xarxes que després seran un gran actiu polític”.

D’igual a igual

Botella també assenyala que “el nombre de persones qualificades per actuar políticament, especialment en els nivells més alts, és baix”. Tots aquests arguments anirien teòricament a favor de la longevitat política, però, en canvi, “en els últims temps tenim la impressió que els polítics caduquen o fins i tot envelleixen molt de pressa”. Pel catedràtic, “les societats s’han fet més sàvies i educades, i ja no ens mirem els líders amb admiració i des de baix, sinó en peu d’igualtat i amb una mirada més crítica”. Això té efectes: “No aguantem grans lideratges, ens creiem amb dret a discutir-ho tot.” Les xarxes socials també hi tenen a veure, ja que “generen atenció contínua 24 hores al dia, i això desgasta fortament les persones; avui els costos personals de la vida política són molt alts, i les compensacions, molt escasses”.

Tot i que la durada d’una legislatura al Parlament és de quatre anys, les darreres s’han anat escurçant amb la convocatòria d’eleccions anticipades. La vuitena, que va tenir com a president José Montilla, va ser la darrera que va tenir una llargada convencional. A partir de l’arribada d’Artur Mas a la presidència, l’any 2010, ja cap legislatura ha tornat a durar quatre anys.

Durant el primer mandat, Mas va convocar eleccions anticipades al cap de dos anys. Arribaven després d’un cop de porta del president espanyol cap a les aspiracions catalanes. El segon mandat de Mas tampoc va arribar a complir quatre anys, ja que les eleccions es van tornar a avançar quan encara no se n’havien complert tres de la X legislatura. L’acord per formar la llista independentista Junts pel Sí, integrada per representants de Convergència i d’ERC, a més d’independents, va fer que el president convoqués eleccions el 27 de setembre del 2015.

La declaració d’independència de Catalunya i la posterior aplicació de l’article 155 de la Constitució va provocar la finalització abrupta de l’XI legislatura el 27 d’octubre, quan el president espanyol Mariano Rajoy va donar-la per acabada i va convocar eleccions per al 21 de desembre del 2017. Era el primer cop des de la restauració del Parlament que unes eleccions no eren convocades pel president de la Generalitat.

Evidentment, tots els experts consultats destaquen que la forta tensió viscuda a Catalunya en els últims anys ha accelerat el procés de caducitat dels representants polítics. Com destaca el catedràtic Joan Botella, “una de les greus conseqüències de la situació catalana és el ràpid consum de lideratges polítics i la contínua substitució de persones al capdavant d’institucions, partits o conselleries”. “El continuat recomençar de la primera fila de la política catalana, formada per polítics que no es coneixen, fa molt difícil l’establiment de llaços sòlids, estables, i la desconfiança substitueix les complicitats”, lamenta. Com recorda el també professor de la UAB, “Jordi Pujol, Rafael Ribó, Josep-Lluís Carod-Rovira i Raimon Obiols podien estar d’acord o no, però es coneixien des de l’Assemblea de Catalunya, sabien com pensaven els altres i podien construir relacions sòlides, ja fossin de lluita o de cooperació”.

Política “moguda”

Antoni Biarnés, politòleg especialitzat en gestió pública, reflexiona que a escala local sí que hi ha batlles que fa molts anys que mantenen el poder, com el de Vila-seca (a l’alcaldia des del 1993), però “en la política nacional, com que és més moguda, sí que ens hem d’acostumar que això no passarà”. Com constata, “quan hi ha bonança de llarga durada hi ha menys canvis, però quan hi ha incerteses i pors i baixes expectatives de cara al futur, la gent és més crítica”, i això té conseqüències. També som més crítics, matisa, perquè tenim més formació i informació. “I davant les crítiques –conclou–, els líders polítics són el boc expiatori, s’ho mereixin o no; si hi ha descontentament, l’única opció és canviar la cara visible” del partit. Per l’analista, també els actuals jocs de poder fan que els lideratges siguin més dèbils. “El cas paradigmàtic –recorda Biarnés– és el d’Artur Mas, perquè amb les majories d’abans no hauria hagut de marxar, però com que li feien falta els vots de la CUP, va haver de fer el pas al costat.”

També Ivan Serrano, politòleg de la UOC, reflexiona que és evident que “el cas català té molt a veure amb la curta esperança de vida dels polítics actuals, ja que si el cicle polític és convuls, les possibilitats de relleu són molt més altes perquè es van cremant”. “A Catalunya, el context ho explica tot”, reconeix, però destaca que “el principi de regeneració democràtica diu que com més temps estiguis en el càrrec, menys contacte tens amb la realitat i, en canvi, més vicis”. Aquest debat existeix des de fa temps a escala global, certifica, i per això a Catalunya, més enllà de la situació política que hi hagués hagut, hauríem vist aquesta tendència de no allargar massa els lideratges. “El que passa és que com que els cicles electorals fa temps que són de dos anys, no hem tingut ocasió de comprovar com hauria entrat tot això a l’escena política”, indica.

Com per a la resta d’experts, també per a Serrano l’altre factor determinant són les xarxes socials. Amb elles hi ha molt més escrutini (encara que de menys qualitat, opina) i permeten que hi hagi polítics que es converteixin en líders en molt poc temps, com ara Carles Puigdemont, que va rellevar Artur Mas des de l’alcaldia de Girona, de manera que era desconegut per a molta gent. “Les xarxes socials possibiliten que algú desconegut pugui salvar aquesta distància en un marge de temps petit; abans no es podia, i per això els partits planificaven durant anys la seva successió, com va fer Pujol.”

L’arribada a la política de noves forces que porten incorporat en el seu codi ètic la limitació de mandats també ha contribuït de manera decisiva a accelerar els relleus al Parlament. El cas paradigmàtic és el de la CUP, de la qual cap dels càrrecs electes ha repetit com a representant a la cambra catalana, tot i la curta durada de les legislatures en què han obtingut representació. Van irrompre al Parlament durant la X legislatura i van aconseguir tres representants. Els seus millors resultats els van arribar en l’XI legislatura, quan van obtenir deu escons. En aquell moment alguns dels representants elegits van acabar renunciant a l’acta. Aquella va ser la primera legislatura en què que es va escollir com a president un candidat, Carles Puigdemont, que no encapçalava la llista, un fet que s’ha tornat a repetir en aquest mandat amb l’elecció de Quim Torra. Puigdemont és també el president de la Generalitat que ha presidit el mandat més curt des de la restauració de la institució, de moment i sense saber si Torra arribarà a superar el rècord de brevetat del seu antecessor.

Diferents durades

De candidats a presidir la Generalitat n’hi ha hagut molts que han repetit en més d’una ocasió. Convergència i Unió ha estat la formació que més cops ha repetit cap de llista. Darrere de Pujol, candidat de CiU en sis ocasions, hi ha Artur Mas, que va ser cap de llista de la mateixa federació quatre vegades, les mateixes que l’actual síndic de greuges, Rafael Ribó, que va encapçalar la candidatura d’Iniciativa per Catalunya, tal com apareix al gràfic de sota, on surten també els diputats més longeus al costat dels caps de llista de cada formació.

Els socialistes, que són al Parlament des de la primera legislatura, han tingut set candidats diferents a la presidència, una xifra que coincideix amb el nombre de caps de llista que ha tingut la formació d’esquerres que va començar anomenant-se PSUC i que ha passat per diverses sigles i coalicions de forces al llarg de la seva història (IC, ICV, ICV-EUiA, CSQP i Catalunya en Comú) i que també hi és des del 1980. Són també el mateix nombre de candidats que han tingut els populars, amb la diferència que aquesta força va entrar al Parlament a partir de la segona legislatura.

Per als experts, tot i que limitar els anys en el poder pot contribuir a la regeneració democràtica, s’ha de vigilar que no sigui contraproduent. Com recorda el politòleg Ivan Serrano, “sense arribar a la professionalització, la política sí que és una tasca especialitzada, i si per estatuts no pots repetir et perds el coneixement acumulat”. Quan entra un nou diputat, recorda, triga temps a familiaritzar-se amb els procediments, la forma de redactar les lleis i tants altres tecnicismes. Per al politòleg Antoni Biarnés, posar límits molt estrictes també té riscos “perquè les polítiques necessiten temps per desplegar-se, i amb experiència s’aprofita el capital i les relacions personals i amb l’entorn que es van teixint”. En canvi, “si cada dos dies canvien els interlocutors, no s’avança”.

Ve de la plana 10

LES FRASES

Les societats s’han fet més sàvies i ja no ens mirem els líders amb admiració, sinó amb mirada crítica
Joan Botella
Catedràtic Ciència Política UAB
Si el cicle polític és convuls, les possibilitats de relleu són molt altes perquè es van cremant
Ivan Serrano
politòleg uoc


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

El govern espanyol sondeja la viabilitat d’una sisena pròrroga sense avançar si la demanarà

Madrid

Iglesias creu que a Vox “li agradaria donar un cop d’Estat” però no gosa

Barcelona

JxCat demana la compareixença de Maroto al Congrés i al Senat pel tancament de Nissan

Madrid

Montilla deixarà de cobrar la pensió d’expresident de la Generalitat quan entri a la cúpula d’Enagas

Barcelona

Brussel·les nega que el fons de recuperació sigui un “pla de rescat”

Brussel·les
“És el fill d’un terrorista”, va dir la marquesa a Iglesias
crònica

“És el fill d’un terrorista”, va dir la marquesa a Iglesias

El virus ridiculitza el TC

barcelona

“Creu que el govern pot obrir les cel·les?”

madrid

Ira als EUA per la nova víctima de la violència policial racista

Washington