Testimonis escapçats

Fis­cals que es res­po­nen

Si bé San­ta­maría va fer seu el llen­guatge dels fis­cals par­lant de “mura­lles huma­nes” i “alda­rulls vio­lents dia­ris” davant el fis­cal Javier Zara­goza que sovint tenia la inèrcia de con­tes­tar per ella el que ell volia escol­tar, Rajoy va adme­tre la “situ­ació d’excep­ci­o­na­li­tat” que va dur-lo a apli­car el 155. San­ta­maría es va citar a ella com a exem­ple del que no era el dia a dia català. “Jo sé el que és viure un escarni i el vis­cut a Cata­lu­nya no ho era, eren asset­ja­ments vio­lents”, va dir abans de donar la raó al fis­cal Fidel Cadena sobre els “xocs vio­lents dia­ris”. Es dona la cir­cumstància que San­ta­maría es va enre­dar amb els agents ferits, que ahir va rebai­xar a 93 quan el seu llis­tat ofi­cial sem­pre era de 400. “On són els 307 poli­cies menys?”, li va exi­gir el lle­trat Andreu van den Eynde. “Vam anar depu­rant dades...”, va elu­dir San­ta­maría.

Sobre l’ope­ració Copèrnic a Cata­lu­nya en què el seu govern va gas­tar 87 mili­ons, l’ara con­se­llera d’Estat es va limi­tar a dir: “He lle­git sobre ella”.

Estrena de Vox

Les raons de la seva gestió les van haver d’expli­car també a Vox, que debu­tava ahir després de dues set­ma­nes igno­rats al saló de plens del Tri­bu­nal Suprem i que uti­litza el judici per seduir els votants popu­lars tit­llant el PP de “derec­hita covarde” per no haver apli­cat l’arti­cle 155 des del pri­mer moment i també l’arti­cle 116 de la Cons­ti­tució –l’estat d’alarma, d’excepció i de setge– en lloc de l’ope­ració Diàleg de San­ta­maría. En molts ins­tants dels inter­ro­ga­to­ris, però, el pre­si­dent i la cap dels espies del CNI es van pre­sen­tar com dos segui­dors de l’1-O des de la tele­visió a La Mon­cloa sense tenir res a veure amb l’ope­ració ni amb l’ordre de car­re­gar con­tra els votants i la con­tra­or­dre de dei­xar de fer-ho. Rajoy fins i tot va reconèixer que va des­con­vo­car sine die la reunió del con­sell de segu­re­tat naci­o­nal, una calma que con­trasta amb la rebel·lió vio­lenta en marxa que pro­mou la fis­ca­lia. El relat deixa tot el pes repres­sor a l’exmi­nis­tre de l’Inte­rior, Juan Igna­cio Zoido.

El 155 per la con­vivència

Rajoy i San­ta­maría van jus­ti­fi­car que el 116 ataca drets indi­vi­du­als i ells van pre­fe­rir “apli­car el 155 per pre­ser­var la con­vivència”. “El 155 era el més eficaç i el que menys mal feia”, va reblar Rajoy.

Davant les pre­gun­tes de les defen­ses sobre el rol que hau­ria jugat el lehen­dakari Íñigo Urku­llu com a medi­a­dor entre La Mon­cloa i Car­les Puig­de­mont, Rajoy va ser fidel a Rajoy i va dei­xar un moment de con­fusió: el va “aten­dre”. Quan l’advo­cat Jordi Pina li va recor­dar que estava sota jura­ment, ales­ho­res Rajoy ja va vacil·lar, la seva memòria va fla­que­jar i no va saber con­tes­tar si l’havia atès per­so­nal­ment o per telèfon. L’únic segur és que ell no l’escol­tava com a “medi­a­dor” i ni com una veu que el pogués convèncer d’evi­tar el 155, un rol que avui acla­rirà Urku­llu quan arribi el seu torn de decla­rar com a tes­ti­moni. Entre els medi­a­dors, a Santi Vila ni el va citar.

Melero acor­rala Sáenz

El moment més dur per a San­ta­maría va ser quan la seva veu es va estim­bar con­tra l’advo­cat Xavier Melero, lle­trat de Joa­quim Forn. Para­do­xal­ment, l’advo­cat iden­ti­fi­cat com el defen­sor més tècnic de tots –i un fun­da­dor de Ciu­ta­dans– va doble­gar política­ment San­ta­maría amb un inter­ro­ga­tori irònic i pun­xant que va des­pu­llar les fonts d’infor­mació de la que hau­ria de ser la per­sona millor infor­mada d’Espa­nya, perquè rete­nia alhora el Minis­teri de Pre­sidència i els espies del CNI que li repor­ta­ven tot a ella sota la direcció de Félix Sanz Roldán.

Melero va arren­car a Sáenz de San­ta­maría que la font pri­migènia d’una vice­pre­si­denta no són els infor­mes –i menys encara els con­fi­den­ci­als del CNI–, sinó el que ella escolta que està en l’ambi­ent. “Aquesta és la seva font de conei­xe­ment? El que es parla habi­tu­al­ment?”, li va etzi­bar Melero a qui rebia el sobre­nom de vice­todo en l’època de Rajoy. Però la rea­li­tat, segons el seu tes­ti­moni, és que ella sem­pre conei­xia tot per ter­ce­res per­so­nes, entre ells i en un lloc pre­e­mi­nent l’exde­le­gat Enric Millo.

“Tes­ti­moni renu­ent”

Quan l’exvi­ce­pre­si­denta defu­gia les pre­gun­tes com si l’esce­nari fos una sessió de con­trol al Congrés o una roda de premsa a La Mon­cloa, l’advo­cat Melero es va per­me­tre recor­dar a Marc­hena i al tri­bu­nal que el Codi Penal té un arti­cle que s’adiu a la figura del “tes­ti­moni renu­ent” que ell veia davant seu. Però no va ser aquesta la iro­nia que més va des­col·locar Sáenz de San­ta­maría, obli­gada a expli­car si l’1-O el seu govern va enviar 6.000 poli­cies d’arreu de l’Estat a “donar suport als Mos­sos o a subs­ti­tuir-los per des­lle­ials i per pèrdua de con­fiança”. Era només el pròleg de si sabia per què els espies del CNI no van tro­bar cap urna. “Els va tit­llar de des­lle­ials, als agents del CNI, com va fer amb els Mos­sos?”, li va etzi­bar Melero. “No”, es va veure obli­gada a con­tes­tar San­ta­maría. “No hi ha més pre­gun­tes”, va cloure Melero l’inter­ro­ga­tori. Els acu­sats es bus­ca­ven els uns als altres amb els ulls alçats de sor­presa davant la gole­jada que veien.

A l’escapçament del tes­ti­moni s’hi van sumar els advo­cats defen­sors Jordi Pina, Andreu van den Eynde, Fran­cesc Homs, Marina Roig i Olga Arde­riu a la caça i cap­tura de les con­tra­dic­ci­ons del relat de San­ta­maría. Fruit del xoc, va arri­bar la pre­gunta d’Arde­riu, lle­trada de For­ca­dell, sobre si sabia si la DUI s’havia publi­cat o no al Diari Ofi­cial (DOGC). “Vostè ha dit que tot el que no es publica no té efecte jurídic. Tenia conei­xe­ment que la DUI no es va publi­car al DOGC?”, li plan­te­java Arde­riu. Sáenz de San­ta­maría va fugir d’estudi adduint que ella sabia “el que deia Puig­de­mont”, però el d’ahir era un judici penal i Marc­hena no va tole­rar l’esca­patòria: “Ho sabia o no ho sabia?” “No ho sé”, va aca­bar dient la mà dreta de Rajoy com a colofó a la seva decla­ració davant els som­riu­res i els mur­mu­ris del públic, entre ells el con­se­ller de l’Inte­rior, Miquel Buch. Abans, Homs li va fer con­fes­sar que el 155 “es va aca­tar” i que el 2015, quan el PP de Rajoy tenia majo­ria abso­luta, va refor­mar el Codi Penal el 2015 i no va rein­tro­duir la pena­lit­zació amb presó de la con­vo­catòria de referèndums que José María Aznar va apro­var el 2003 i que José Luis Rodríguez Zapa­tero va abo­lir el 2005.

Avi­var la mal­ver­sació

Sobre la mal­ver­sació, ni Rajoy ni el seu minis­tre d’Hisenda, Cristóbal Mon­toro, van ser tan rotunds com ho eren al Congrés i al Senat i van tole­rar haver estat enga­nyats quan ells tute­la­ven les finan­ces. “Una anàlisi comp­ta­ble i pres­su­postària sem­pre pot resul­tar defrau­dada”, va dir Mon­toro quan sem­pre havia dit que “ni un euro públic” va anar a l’1-O.

Davant l’intent de la fis­ca­lia i de Vox de veure un entra­mat guiat per un comitè estratègic, l’expre­si­dent Artur Mas va ser molt gràfic negant un comitè estratègic: “No, era un àmbit de debat on mai hi havia ordre del dia ni els matei­xos assis­tents ni una acta. Més infor­mal impos­si­ble”, va refu­tar Mas.