La legislatura que trontolla

Que la legislatura catalana ha estat un camp de mines des de l’inici és evident per la dificultat afegida d’haver de revertir els efectes del 155 i els constants entrebancs dels poders de l’Estat als diputats represaliats. Després, però, mai ha acabat d’arrencar en espera del judici a l’1-O, pel desacord partidista en el rumb a seguir, sobretot, en el tímid diàleg obert amb el PSOE, i la incapacitat dels grans grups independentistes de pactar una estratègia unitària, més enllà d’un pla de govern per anar fent en el dia a dia, presentat fa mig any i que l’oposició dubta que s’estigui aplicant.

En les últimes setmanes, diversos factors han fet més evident que mai la fragilitat d’un executiu que està en minoria al Parlament –també perquè hi ha quatre diputats de JxCat que no voten– i, per tant, trontolla. La negativa dels comuns a seguir negociant els pressupostos ha deixat JxCat i ERC sense l’únic potencial aliat que els quedava, un cop la CUP ja es va situar a l’oposició d’entrada i el PSC va descartar votar-los davant la negativa dels independentistes a aprovar els de Sánchez al Congrés. Aquesta setmana, en un intent a la desesperada, el conseller de Relacions Institucionals, Alfred Bosch, encara assegurava al Parlament que no han “perdut l’esperança” de tirar-los endavant i instava el PSC a “seure i parlar-ne seriosament”. Els socialistes, però, ja han deixat clar que, si els estan exigint a diari que hi portin el projecte de llei, no és pas per negociar-lo sinó per tombar-lo i donar l’estocada final a la legislatura. El seu líder, Miquel Iceta, ja li deia al president Torra en la sessió de control: que se sotmeti a una qüestió de confiança –que no és clar que pogués superar, si bé dependria al capdavall de la CUP i de la conjuntura del moment– o convoqui eleccions.

La portaveu Eva Granados posava dades a les crítiques en una interpel·lació dimecres mateix: aquesta legislatura, JxCat i ERC ja han perdut més d’un centenar de les votacions de propostes de resolució i mocions que s’han fet al Parlament. En concret, 106 d’un total de 321, un terç. De fet, anava més enllà per mostrar la “paràlisi” i la “inacció”, i assegurava que s’han pres 268 acords de govern des del juny, un període en què, per exemple, l’executiu valencià n’ha pres 601, més del doble. “Perden una votació de cada tres, amb quina cara poden dir que tenen el suport d’aquest Parlament? No poden continuar com si res”, etzibava. El PSC denuncia que l’executiu ha incomplert la majoria de mandats parlamentaris, fins i tot alguns que va votar a favor, en temes com ara el desplegament d’algunes lleis, la retallada de taxes universitàries o el finançament d’escoles bressol. També la líder dels comuns, Jéssica Albiach, arribava a una conclusió similar, després de retreure en la sessió de control la inacció contra el canvi climàtic: “Governin o convoquin una qüestió de confiança.”

La marxa de consellers com ara Ernest Maragall, fa uns mesos, a la qual ara se sumen les de Laura Borràs i Elsa Artadi, també per concórrer a altres cites electorals, ha acabat de donar munició a l’oposició, que ho qualifica de “desbandada”. Tot i que amb la boca petita, les veus que veuen a prop la fi de la legislatura dijous arribaven ja al grup que va garantir-la amb l’abstenció a la investidura de Torra: la CUP. “Que inversemblant i distant de la realitat sembla ara el seu discurs aquell dia”, es resignava la diputada Maria Sirvent, que per primer cop suggeria que la legislatura es pot donar per acabada. Als passadissos, de fet, pocs creuen que passi de la tardor. “És surrealista deixar el govern per llistes municipals i al Congrés, és indicador de com ni vostès es creuen la seva acció de govern”, etzibava, per sentenciar: “La deserció és senyal d’un govern acabat”. Els cupaires, que subscrivien les crítiques de desgovern del PSC, van ser molt durs amb l’executiu “efectiu”, i el van acusar de “matar” el mandat de l’1-O per tornar a l’autonomisme i de dur a terme una “colonització partitocràtica” de les institucions. De fet, denunciaven que JxCat i ERC s’han repartit fins a 523 càrrecs, i que només entre alts càrrecs i directius, amb sous mitjans de 70.000 euros, s’enduen en nòmines uns 28 milions l’any.

“Hem entès que calia fer política a més llocs, i ja hem treballat en els relleus”, es defensava Artadi en l’últim ple com a consellera, en què s’aferrava a una llarga llista de l’obra de govern que segons ella s’està fent. En el que sonava a reflexió de comiat, a més, reivindicava que s’ha superat una etapa, perquè ja no s’està “en el peix al cove ni a pagar per avançat”, i que “no hi ha diàleg si no es pot parlar de dret a l’autodeterminació i de la fi de la repressió”. Això sí, admetia que la repressió fa prendre “decisions molt complicades”, i retreia al seu torn a la CUP que no investís Turull fa un any. “Tots tenim dubtes de com hem de procedir, i ens costa explicar cap on anem”, es repetia, per deixar un últim desig en veu alta: “Hauríem de reflexionar tots per la unitat d’acció.” Que no vagi ja tard.