Política

JAUME ASENS CANDIDAT D’EN COMÚ-PODEM PER BARCELONA AL CONGRÉS

Cap dels Comuns al Congrés per Barcelona

“Ara ens trobem en una ruleta russa on tot pot passar”

“Jo començo tots els actes i totes les entrevistes recordant la inferioritat de condicions dels que no tenen dret a fer campanya”

“Davant la situació actual vam veure que ja no era suficient sortir al carrer, calia fer alguna cosa més”

Volem governar per aconseguir que el dret deixi de ser un instrument al servei de la venjança política Si no haguéssim governat, el retret de la “justícia social màgica” seria pertinent. Però tenim l’aval de l’experiència
Quan vulneren els drets de qui sigui, també dels teus adversaris polítics, en realitat estan vulnerant els drets de tots No podem oblidar que primer es van rescatar els bancs, és a dir els responsables de la crisi, que no pas les víctimes
Som l’únic partit sobirà català que té les aliances estatals que són necessàries per poder avançar
Quan tens la responsabilitat de governar no representes només un sector social, cal defensar el bé comú

Quan un polític tria casa seva per fer una entre­vista és que no té res a ama­gar. És clar que, des del punt de vista logístic, és més pràctic que­dar aquí perquè som l’endemà de la inau­gu­ral engan­xada de car­tells, després d’una nit intensa i amb poques hores per haver dor­mit. Jaume Asens, cap de llista d’En Comú Podem al Congrés dels Dipu­tats per Bar­ce­lona, viu en un pis de llo­guer en un car­rer que té nom de poeta, però ara està total­ment abo­cat a la prosa elec­to­ral amb un objec­tiu ben clar: que la for­mació que ha acon­se­guit sobre­viure a les cla­ve­gue­res de l’Estat sobre­vis­qui també als freds pronòstics de les enques­tes.

Apro­fito que una dona posa la clau al pany del por­tal del bloc per entrar tot dar­rere. Li dic que m’espe­ren al ter­cer pis i em con­testa que anem al mateix replà. Ales­ho­res li comento que deu conèixer Jaume Asens. M’anun­cia que és la seva mare i que ve a donar-li ànims per a la dura cam­pa­nya que acaba de començar. Segu­ra­ment la millor manera d’entrar a casa de les per­so­nes és que t’obrin les seves mares.

A dins trobo un pis de segona mà amb parets altes, pres­tat­ge­ries ple­nes de lli­bres i molta llum. Davant el sofà, damunt la taula més uni­ver­sal d’Ikea, hi ha api­lo­nats exem­plars de Manuel Vázquez Mon­talbán, Mercè Rodo­reda, Simone Weil... A les parets, un pòster d’una repre­sen­tació tea­tral de Mort acci­den­tal d’un anar­quista i un qua­dre de núvols blancs en un cel blavós que remet als vin­cles mallor­quins de l’entre­vis­tat, que, fent honor a la nomen­cla­tura poètica del seu car­rer, es pre­senta amb una ame­ri­cana i un jer­sei de coll alt que li donen un cert aire de rap­sode rus.

Molt abans de saber-se que seria el can­di­dat d’En Comú Podem, vostè va pro­nun­ciar una frase que li ser­vi­ria molt bé d’eslògan per a aquesta cam­pa­nya: “Si vul­ne­ren els drets dels teus adver­sa­ris també vul­ne­ren els teus.” Ho deia pels pre­sos polítics i pels exi­li­ats, amb la majo­ria dels quals els separa una gran distància ideològica.
Sí, és una idea que ja en el segle XVIII va expres­sar Mon­tes­quieu quan deia que una injustícia con­tra un és una amenaça con­tra tots. Quan vul­ne­ren els drets de qui sigui, també dels teus adver­sa­ris polítics, estan vul­ne­rant els drets de tots. Ho dic sobre­tot per aquells que no se sen­ten inter­pel·lats per la situ­ació d’ano­ma­lia tan greu que vivim, sobre­tot el PSC, quan ens acusa de fer el joc als nos­tres adver­sa­ris polítics. En el fons és una mos­tra de falta d’huma­ni­tat i sen­si­bi­li­tat i de com­promís amb els valors democràtics. Jo començo tots els meus actes polítics i totes les entre­vis­tes asse­nya­lant-la, aquesta ano­ma­lia. No em sen­ti­ria bé amb mi mateix si no ho fes. Crec que és una qüestió de decència mínima des­ta­car la infe­ri­o­ri­tat de con­di­ci­ons dels que estan pri­vats del dret a fer cam­pa­nya. No ho podem ni bana­lit­zar ni natu­ra­lit­zar. En aquest sen­tit, jun­ta­ment amb el nos­tre equip de juris­tes, for­mat entre altres per­so­nes per l’ex-fis­cal en cap de Cata­lu­nya, per un exma­gis­trat del Tri­bu­nal Suprem, per un catedràtic de dret cons­ti­tu­ci­o­nal..., gent que coneix la justícia i la maquinària de l’Estat, hem fet una pro­posta de reforma del Codi Penal que té l’objec­tiu d’acon­se­guir la lli­ber­tat dels pre­sos. Volem gover­nar per des­ju­di­ci­a­lit­zar el con­flicte polític que s’ha dele­gat en els tri­bu­nals i acon­se­guir que el dret deixi de ser ven­jança política.
Vostè també la coneix molt bé, la justícia per dins. Abans de par­ti­ci­par en la política ins­ti­tu­ci­o­nal era advo­cat i va defen­sar insub­mi­sos, acti­vis­tes anti­glo­ba­lit­zació, obrers explo­tats, ‘quin­quis’... És a dir, va tran­si­tar de les comis­sa­ries i pre­sons als jut­jats, pas­sant per l’acti­visme social, abans d’invo­lu­crar-se en la política ins­ti­tu­ci­o­nal. Va arri­bar a la con­clusió que si, mal­grat la regressió de drets i mal­grat la cor­rupció, la gent con­ti­nu­ava votant la dreta, l’única solució era pre­sen­tar-se a les elec­ci­ons.
Fins en aquell moment no ens ho havíem plan­te­jat mai abans. El cicle de mobi­lit­za­ci­ons que havia obert el 15-M no es traduïa en victòries tan­gi­bles més enllà d’un canvi cul­tu­ral molt impor­tant. Es van des­blo­que­jar mol­tes bar­re­res psi­cològiques, com la qüestió cata­lana, però en un moment de crisi de règim, de des­com­po­sició de con­sen­sos i cer­te­ses, calia adop­tar mesu­res excep­ci­o­nals. Les enques­tes reflec­tien que hi havia un grau de sim­pa­tia molt gran amb la Pla­ta­forma con­tra les Hipo­te­ques i amb l’espe­rit del 15-M, però a l’hora de la veri­tat la dreta gua­nyava les elec­ci­ons. Pensàvem que si fèiem el de sem­pre suc­cei­ria el de sem­pre. Calia arris­car-nos. Davant un moment d’emergència social: atu­rar desa­llot­ja­ments, sor­tir al car­rer, ajun­tar-se, orga­nit­zar-se, ja no era sufi­ci­ent, calia fer alguna cosa més.
Jaume Asens va fer-la, alguna cosa més: va entrar a l’Ajun­ta­ment, es va con­ver­tir en tinent d’alcalde de Drets de la Ciu­ta­da­nia, i ara vol fer el salt a la política esta­tal. Pri­mer, però, li ha cal­gut afron­tar el dilema voca­ci­o­nal que l’empe­nyia a for­mar part de la defensa dels pre­sos polítics, a plan­tar cara als abu­sos del poder, que és el que ha fet tota la vida.
Por­tava vint anys exer­cint l’advo­ca­cia i defen­sant cau­ses polítiques i resulta que el judici més polític de la història dels últims trenta anys em troba fent política. És una d’aque­lles iro­nies sarcàsti­ques del destí. Quan van dete­nir els dos Jor­dis la meva pulsió era tor­nar a aga­far la toga. Quan Jordi Cui­xart m’ho va pro­po­sar em vaig haver de plan­te­jar on podia ser més útil. Vaig haver de pren­dre una decisió, perquè sen­tia que estava com­promès amb un pro­jecte col·lec­tiu. I ara veiem que els relats judi­ci­als són antagònics: allà on el Suprem veu violència –per exem­ple, en l’actu­ació dels mani­fes­tants– els jut­jats de Bar­ce­lona no n’hi veuen. En canvi, els jut­jats de Bar­ce­lona sí que veuen violència de part de la poli­cia.
Ha deci­dit con­ti­nuar en la política ins­ti­tu­ci­o­nal després d’haver après, segons una frase igual­ment seva, que gover­nar és caval­car con­tra­dic­ci­ons i ges­ti­o­nar frus­tra­ci­ons.
Quan estàs a l’opo­sició, o direc­ta­ment fora de la ins­ti­tució, és molt fàcil man­te­nir un cert con­fort moral perquè no t’has d’enfron­tar a les con­tra­dic­ci­ons que implica ges­ti­o­nar la rea­li­tat. Això passa sobre­tot a les opci­ons d’esquer­res, perquè mai arri­bes al punt màxim de les teves pro­pos­tes. La política també és tocar de peus a terra, mirar la rea­li­tat, les ali­an­ces que has de fer per dur a terme el teu pro­grama, nego­ciar amb altres actors polítics. Les opci­ons de dre­tes, en canvi, quan comen­cen a gover­nar ja tenen el poder previ, el poder econòmic, mediàtic, eclesiàstic... Les opci­ons de canvi sí que ens tro­bem amb la resistència dels poders fàctics, amb els obs­ta­cles sistèmics que volen fre­nar els que van con­tra cor­rent.
També han après que no sem­pre es pot viure de la impug­nació.
Si no, et pots que­dar en un exer­cici d’ona­nisme moral molt satis­fac­tori però que et para­litza i no et deixa avançar. Si no superes la impug­nació no tens con­tra­dic­ci­ons però no trans­for­mes la rea­li­tat. Gover­nar no vol dir només el que deien els zapa­tis­tes, avançar escol­tant. No n’hi ha prou impug­nant. La lògica ins­ti­tu­ci­o­nal és dife­rent de la lògica de la mobi­lit­zació: quan tens la res­pon­sa­bi­li­tat de gover­nar no repre­sen­tes només un sec­tor de la soci­e­tat, has defen­sar el bé comú.
És un debat que vostès han man­tin­gut sovint amb la CUP.
Amb això hem après molt. Les coses que en el seu dia teníem en comú amb la CUP i ara ja no tenim en part és per la nos­tra experiència de govern. La política es mesura també amb resul­tats, no només per la ges­ti­cu­lació. Això ens pas­sava molt amb la CUP: quan ens deien que no a deter­mi­na­des pro­pos­tes no en pre­sen­ta­ven d’alter­na­ti­ves. Quan la CUP vol posar la ban­dera inde­pen­den­tista a l’ajun­ta­ment, per exem­ple, nosal­tres argu­men­tem que la façana ha de repre­sen­tar els sen­tits majo­ri­ta­ris. Amb quin cri­teri podries negar-ho després als que vol­drien pen­jar la ban­dera espa­nyola? En aquests temes cal una deli­be­ració prèvia i uns con­sen­sos cons­truïts amb tots els grups, el que vam fer quan vam posar el llaç.
No era pas cap secret, però ara s’explica amb tot detall en un lli­bre. Em refe­reixo a la seva par­ti­ci­pació en l’exili dels polítics cata­lans, quan va bus­car l’asses­so­ra­ment de l’advo­cat Gon­zalo Boye.
Jo rei­vin­dico la tra­dició del cata­la­nisme popu­lar pro­gres­sista, d’esquer­res muni­ci­pa­lista d’aquest país, que és la de Macià, Com­panys, Como­rera, la d’ERC dels anys trenta i que és la del movi­ment soci­a­lista uni­fi­cat, del bloc obrer i cam­pe­rol, la del PSUC, que defen­sava l’auto­go­vern de Cata­lu­nya sense desen­ten­dre’s de la necessària moder­nit­zació i rege­ne­ració d’Espa­nya, que ente­nia que sense la segona no era pos­si­ble avançar en la pri­mera. Ja ho deia Com­panys i la història li va donar la raó, quan deia que Espa­nya no pot can­viar sense Cata­lu­nya però que Cata­lu­nya tam­poc no podrà ser lliure mai si Espa­nya no can­via.
Ja que cita el pri­mer secre­tari del PSUC, Joan Como­rera, vostè li reco­mana a l’inde­pen­den­tisme el mateix que l’euro­co­mu­nisme va supo­sar per a la família comu­nista, és a dir, un bany de rea­li­tat.
Hi ha una part de l’inde­pen­den­tisme màgic que segueix ali­men­tant una fan­ta­sia amb tres deri­va­des. La fan­ta­sia de pen­sar que tenir raó democràtica és sufi­ci­ent perquè les coses suc­ce­ei­xin. En aquest sen­tit, Camus ja ho deia: la seva gene­ració va apren­dre que es podia tenir raó i per­dre. La segona és la fan­ta­sia del res­cat euro­peu, mun­tada a par­tir de la manca de com­prensió del que és la Unió Euro­pea, un club d’estats que no es guia pels prin­ci­pis morals o ètics sinó per l’statu quo, no només el seu sinó també el de l’Estat espa­nyol. La ter­cera és la fan­ta­sia de “nosal­tres sols”, que té a veure amb tenim pressa, ho tenim a tocar..., tot aquest ima­gi­nari que va fer acce­le­rar el procés i va dur a pen­sar que es podria pol­sar el botó màgic posant una urna. Les sobi­ra­nies no es con­que­rei­xen només així. Per­so­nal­ment vaig defen­sar molt l’1-O, era un moment encer­tat de des­a­fi­a­ment i d’exer­cici de sobi­ra­nia, però el perímetre que es va eixam­plar al vol­tant de les urnes després es va empe­ti­tir el 27 d’octu­bre amb la decla­ració uni­la­te­ral. I això té a veure amb el des­co­nei­xe­ment del que és l’Estat espa­nyol en con­cret. S’ha menys­preat la for­ta­lesa de l’adver­sari i s’han sobre­va­lo­rat les pròpies for­ta­le­ses i no s’ha tin­gut en compte que qual­se­vol repte d’aques­tes carac­terísti­ques neces­sita ali­an­ces no només a Europa sinó a la resta de l’Estat, que és el que ofe­rim nosal­tres. Som l’únic par­tit sobirà català que té aques­tes ali­an­ces, sufi­ci­ents per poder avançar. Pot­ser més len­ta­ment del que alguns vol­drien, i aquí està molt bé la com­pa­ració amb l’euro­co­mu­nisme. Els comu­nis­tes lúcids van veure que la soci­e­tat no estava pre­pa­rada per a una revo­lució com la que ells volien, que calia entrar en la via par­la­mentària, en la democràcia for­mal. Van posar el comu­nisme com un ideal apos­tant pel pro­gres­sisme.
Afirma que repre­senta aquesta via més pos­si­bi­lista i ho acom­pa­nya amb una pro­mesa que no agra­darà gaire a alguns inde­pen­den­tis­tes: el referèndum, diu, no ha de ser una línia ver­me­lla a l’hora de nego­ciar pos­si­bles majo­ries.
I estem con­tents que també ho digui ERC, tot i que no ens fiem gaire de les seves línies ver­me­lles, que van vari­ant. Estem en un moment de molta excep­ci­o­na­li­tat, ens hem d’asseure en una taula de diàleg sense con­di­ci­ons prèvies. Aquest va ser un dels motius pels quals va fra­cas­sar la taula de diàleg que nai­xia de la Decla­ració de Pedral­bes. Era una bona base, que per­me­tia avançar. Les línies ver­me­lles d’uns i dels altres van fer fra­cas­sar aquell intent i ara estem en una ruleta russa on pot pas­sar qual­se­vol cosa. Pot gua­nyar el tri­par­tit de Colón, que ens retor­na­ria a una Espa­nya en blanc i negre, etcètera. Tot això és fruit d’aquesta irres­pon­sa­bi­li­tat dels actors polítics, i nosal­tres posem l’accent en ERC, que va pre­sen­tar l’esmena a la tota­li­tat dels pres­su­pos­tos gene­rals de l’Estat. Això va tren­car la taula.
Sense línies ver­me­lles vol dir amb un xec en blanc?
No. Que les nos­tres pro­pos­tes es con­ver­tei­xin en línies ver­me­lles dependrà de la força que ens doni la gent. Si nosal­tres tenim molt bons resul­tats, això voldrà dir que tin­drem prou força per posar-les nosal­tres, les línies ver­me­lles.
L’han defi­nit com a can­di­dat sor­presa. Se sent còmode, amb aquesta defi­nició?
No em molesta [som­riu]. Estic en el pro­jecte des dels orígens i amb una tra­jectòria prèvia. Les apos­tes dels can­di­dats tenen a veure amb una capa­ci­tat de rege­ne­ració de l’espai, de recon­nec­tar-se amb les essències i els orígens, en aquest cas amb una per­sona com jo que va for­mar part de la cuina del pro­jecte al cos­tat de l’Ada Colau.
Asse­gu­ren que són una for­mació que no deu cap crèdit als bancs i que això els dona lli­ber­tat a l’hora de fer pro­pos­tes per resol­dre pro­ble­mes com el de l’habi­tatge. Però de la mateixa manera que cri­ti­quen “l’inde­pen­den­tisme màgic”, a vostès els podrien retreure també el con­cepte de la “justícia social màgica”.
Cal inten­tar posar en pràctica les aspi­ra­ci­ons sense gene­rar dany social. La crítica a l’inde­pen­den­tisme màgic és no haver cal­cu­lat el movi­ment de l’adver­sari polític i la gene­ració d’una situ­ació inèdita que és la següent: aquells que aspi­ra­ven al màxim auto­go­vern per a Cata­lu­nya han acon­se­guit, con­tra la seva volun­tat, que esti­guem a les quo­tes d’auto­go­vern més amenaçat dels últims vint anys. Tor­nant al tema de l’habi­tatge, hem demos­trat que es podien can­viar les regles del joc als pro­mo­tors, obli­gant-los a reser­var el trenta per cent de les noves cons­truc­ci­ons per a habi­tat­ges soci­als, hem posat mul­tes milionàries a bancs i fons d’inversió amb pisos aban­do­nats, hem creat una uni­tat espe­ci­a­lit­zada en fre­nar des­no­na­ments, hem mul­ti­pli­cat per qua­tre els pres­su­pos­tos en habi­tatge. Si no haguéssim gover­nat, això de la “justícia social màgica” pot­ser seria un retret per­ti­nent, però tenim l’aval de l’experiència. I, a més, amb superàvit en els comp­tes. Ens hem tro­bat molt sols, però, perquè la política d’habi­tatge no depèn només d’una admi­nis­tració muni­ci­pal. Cal la impli­cació de totes les admi­nis­tra­ci­ons, i més quan en aquest tema l’Estat ha fet una clara desin­versió.
Amb pro­pos­tes com aquesta d’apli­car un impost del 3 per cent a les grans for­tu­nes serà difícil que els bancs els donin crèdits quan els neces­si­tin.
No podem obli­dar que pri­mer es van res­ca­tar els bancs, és a dir els res­pon­sa­bles de la crisi, que no pas les vícti­mes. Per això ha arri­bat l’hora que els bancs tor­nin el deute con­tret amb la ciu­ta­da­nia. La idea és que aquells que han tin­gut una res­pon­sa­bi­li­tat més gran en la crisi, aquells que amb les seves deci­si­ons com­pro­me­ten el futur del ter­ri­tori, com ara les grans for­tu­nes, el mili­o­na­ris, es cor­res­pon­sa­bi­lit­zin. Estem par­lant d’un tres per cent, que és simbòlic.
Un sim­bo­lisme de deu mil mili­ons d’euros...
A l’any. Que per­me­trien afron­tar una tran­sició ecològica per donar res­posta al reclam de la ciu­ta­da­nia, sobre­tot els joves, que ens aler­ten que estem des­truint el pla­neta.
Altres can­di­dats pre­fe­rei­xen abai­xar el salari mínim de 900 euros a 850.
Aquesta pro­posta del senyor Pablo Casado fa pen­sar que pot­ser és la quan­ti­tat que ell es gasta en un sopar amb els seus amics ban­quers. A més, l’eco­no­mia neces­sita més demanda interna i, si tenim tre­ba­lla­dors pre­ca­ris que no arri­ben a final de mes, no hi haurà reac­ti­vació.

La vida és un dilema permanent

La vida de Jaume Asens (Barcelona 1972) és plena de dilemes. Va haver de triar entre fer la carrera de filosofia i la de dret i al final les va fer totes dues. Després va arribar el moment d’afrontar una altra decisió: decantar-se per la docència o per l’advocacia i va triar la segona opció, i es va convertir en defensor de les víctimes dels poderosos. D’aquí en va extreure un propòsit que després va traslladar al govern municipal de Barcelona: “No podem ser forts amb els dèbils i dèbils amb els forts.” El darrer dilema va presentar-se quan va haver de triar entre formar part de la defensa dels polítics catalans jutjats al Tribunal Suprem o fer el salt a la política estatal encapçalant la candidatura de Catalunya en Comú-Podem per Barcelona.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia