De Puig Antich al 23-F

Al Congrés dels Diputats és possible escoltar un “bon dia!” i que qui el dona sigui un antifranquista que va néixer a Granja de Torrehermosa (Badajoz), que va llançar pedres i creuar contenidors als carrers de Barcelona davant dels grisos, que va forjar una amistat amb Salvador Puig Antich en plena lluita antifranquista que encara l’emociona fins a despertar-li les llàgrimes i que el 23-F de 1981 va ser l’únic testimoni del diàleg entre el president espanyol, Adolfo Suárez, i el tinent coronel colpista, Antonio Tejero. Les fites d’aquesta biografia pertanyen a Antonio Chaves, que fa 40 anys que és al Congrés, primer com a uixer i ara com a encarregat supervisor de la direcció tècnica d’infraestructures i instal·lacions del Congrés. El càrrec que recull la seva targeta, però, no ho diu tot.

Que un jove de Badajoz que va estudiar al col·legi SAFA Andújar (Jaén) arribés a compartir militància anarquista amb Puig Antich té a veure amb la mort d’Enrique Ruano. Militant del Frente de Liberación Popular, el 20 de gener de 1969 Ruano es va precipitar des d’un setè pis del carrer General Mola –avui Príncipe de Vergara–, on policies franquistes el van portar després d’arrestar-lo per repartir propaganda antifranquista. Quan el jove Antonio Chaves va fer el seu viatge a Barcelona per treballar a la fàbrica ELSA de Cornellà, el nouvingut es va trobar al centre amb una manifestació de protesta pel crim de Ruano. “Anava a demanar informació al centre i hi trobo la manifestació. I comencen les càrregues i m’indigno i em poso del costat dels que reben, em poso jo també a llançar pedres i a córrer davant dels grisos... Al cap d’una hora entro en un bar a prop de la Rambla a prendre alguna cosa i en una taula del fons hi ha uns tipus que em miren i jo també els miro. Se’ns notava que veníem del mateix, i em criden i em parlen en català. «Perdoneu, fa tres dies que soc a Barcelona i no el parlo. He vist com us cascaven i m’he indignat i mira…», els dic en castellà. I van riure. I un d’ells era Puig Antich”, relata.

Abans d’entrar a militar en el PSOE fins a 1982 –per a desesperació dels seus, es va donar de baixa just quan podia aspirar a un càrrec–, Chaves va conviure amb el MIL i això tindria una importància decisiva en un episodi futur. “Tu anaves per missioner o per guerriller”, li diuen encara excompanys dels jesuïtes. Un antifranquista com ell vestia l’uniforme d’uixer del Congrés –“d’uniforme, jo!”– el 23 de febrer de 1981, en plena investidura de Leopoldo Calvo-Sotelo. “Primer jo entro a l’hemicicle dient: «Compte, que arriba gent amb armes!» Però quan veig entrar aquell tinent coronel amb el seu bigoti de seguida l’identifico com a Antonio Tejero. Els que teníem militància sabíem qui era Tejero”, reviu Chaves sobre l’intent de cop d’estat que el troba a ell al mig de l’hemicicle.

Si es repassen el vídeos del 23-F, Chaves apareix com un uixer que viu l’excepcionalitat de la tensió amb una calma insòlita. “Molts se sorprenen quan veuen els vídeos i se’m veu tranquil, assegut, parlant, sembla que no faci amb mi… Jo vinc d’un passat a Barcelona i d’unes vivències amb l’amic i company Salvador en què vaig passar per situacions complicades, sabia el que era tenir una pistola a prop i estar en perill... Això fa que tinguis més serenor, fet que no vol dir que no tinguis por, només controles la por”, recorda qui va viure la picada d’ull de la història que un passat revolucionari l’eduqués per viure el cop d’estat a l’hemicicle.

Sense pretendre-ho, Chaves va esdevenir l’únic enviat especial al lloc més exclusiu del 23-F: el diàleg de Suárez i Tejero. “On podem parlar?”, li va dir Suárez, que abans ja li havia demanat tabac a l’hemicicle. “Aquí hi ha una sala”, li va dir Chaves, i els va dur a la sala adjunta a l’hemicicle. I amb precisió ho va memoritzar tot. “Expliqui’m quina bogeria és aquesta”, diu Suárez. “Per Espanya, tot per Espanya”, diu el colpista. “Marxi!”, etziba Tejero a Chaves, que tot i així es queda. I gràcies a quedar-se pot escoltar tot el diàleg. “Com a president del govern li ordeno que deposi la seva actitud”, diu Suárez. “Tu ja no ets president de res”, etziba el colpista.

El diàleg complet és anotat fidelment per Chaves al cap d’uns dies en fulls que viuran 30 anys en un calaix fins a engroguir. “Jo creia que si algú havia de dir què havia passat allà era Suárez. Però, en no dir res ell i després d’emmalaltir i perdre la memòria, un cop que ell mor jo crec que ha de quedar constància en la història del comportament que havien tingut Suárez i Tejero en aquella habitació. I és quan faig públics els apunts del 23-F”, relata Chaves. Quan Tejero i els seus posen fi a l’ocupació del Congrés, Chaves comprova que els guàrdies civils han buidat el bar i troba al terra dues bales i les entrega: una a José Bono –membre de la mesa el dia de l’assalt– i l’altra a Agustín Rodríguez Sahagún. “Quedar-me’n una? Em quedo amb la vivència”, diu Chaves. Però això és només una part de la veritat. Per fer entendre per què no es va quedar cap bala dels colpistes del 23-F, Chaves, que acaba de retornar de Barcelona de deixar unes roses com a ofrena a la plaça Puig Antich, agafa el moneder i el buida sobre la taula del despatx. Del moneder cauen monedes i una bala. “Aquesta sí que la guardo: me la va donar en Salvador.”