Política

Juan-José López Burniol

NOTARI

La doble desafecció

“No hi ha comunitat humana que pugui construir un futur inclusiu i de progrés sobre la desafecció recíproca de bona part dels seus membres

Fa unes setmanes vaig rebre un correu de la secció d’opinió d’aquest diari demanant-me “un article especial sobre el país que es publicarà a l’agost”, formant part d’una sèrie d’aparició diària durant tot el mes: cada dia un autor diferent. Vaig acceptar a l’instant. Publico des de fa anys en aquestes planes, quan el diari pertanyia –per dir-ho curt– a La Vanguardia i a Planeta. Vaig formar part del consell editorial i escrivia un article mensual com ara. Quan canvià la propietat, vaig deixar lògicament el consell editorial, però vaig seguir enviant l’article mensual, que s’ha anat publicant sense interrupció fins ara mateix. De tant en tant se m’ha demanat una col·laboració especial, que també he portat a terme. Sempre he escrit el que he volgut, sense ocultar el meu pensament, i sempre m’he sentit respectat. Mai se m’ha dit res. També és cert que, conscient de la diferència que em separa de l’ideari del diari, he procurat dir sense estirabots ni radicalitat el que pensava, sempre en la línia de la tan escarnida “tercera via”.

Per aquesta raó no vull despatxar aquest article d’una manera tòpica, repetint un cop més les idees tantes vegades reiterades: que el problema català és el problema polític espanyol per excel·lència: el repartiment del poder; que la iniciativa per afrontar-lo ha de partir del govern central; que tan sols hi ha una sortida, que és el diàleg transaccional fet de recíproques cessions; que aquest diàleg s’ha de practicar amb respecte a la realitat dels fets, amb respecte a la llei i amb respecte a l’adversari; i que s’ha de produir sense una mala paraula, sense un mal gest i sense una mala actitud; és a dir, amb la paraula com a instrument, la llei com a marc i la política com a tasca. Però no és això el que avui he de dir, si vull ser sincer. Tant he repetit que s’ha de dir en públic el mateix que es diu en privat, que ara em sento obligat a fer-ho. I per això afirmo que a Catalunya hi ha, creixent i abassegadora, una doble desafecció.

En primer lloc, la desafecció que senten els nacionalistes catalans i molts catalanistes per Espanya com a nació, per l’Estat que l’articula jurídicament i, àdhuc, per tot el que és hispànic. És la desafecció de la qual va parlar –fou el primer de tots– el president Montilla, el 6 de novembre del 2007. No entro ara en les causes i justificacions d’aquest sentiment, ni en la seva extensió. És un fet amb el qual s’ha de comptar. Si parlo sempre de respecte als fets, aquest és un fet que s’ha de respectar.

I, en segon terme, la desafecció que senten altres ciutadans de Catalunya per la Catalunya del procés. Una desafecció igualment profunda, que no és per la Catalunya real, sinó per la Catalunya imaginada pel procés: pels governs d’Artur Mas, Carles Puigdemont i Joaquim Torra; per Òmnium Cultural i l’Assemblea Nacional Catalana; pels mitjans de comunicació públics catalans i per una part dels privats... No entro tampoc en les seves causes i justificacions, ni en la seva extensió. ¿Són molts els que la senten? ¿Són pocs? Tant li fa. En qualsevol cas, és un sector de la població catalana. És un fet que també s’ha de respectar.

Aquesta doble desafecció provoca dues reflexions. Primera. La deriva actual del procés el porta inexorablement –un cop constatada la inviabilitat d’un enfrontament directe amb l’Estat– a insistir en la tàctica de la deliberada desestabilització d’Espanya mitjançant la progressiva internacionalització del conflicte, que ja està en marxa per la via judicial i per la de la propaganda; una acció desestabilitzadora que accentuarà amb força la mútua desafecció. Segona. No hi ha comunitat humana, gran o petita, que pugui construir un futur inclusiu i de progrés sobre la base de la desafecció recíproca de bona part dels seus membres; la desafecció és el precedent de la fractura social que, un cop es produeix, resulta molt llarg i problemàtic revertir. Tinc clar que aquesta desafecció mútua a dintre de Catalunya, fruit d’uns estòlids errors recíprocs, constitueix el més greu impediment per conviure en pau i construir el futur.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Iceta rebutja un referèndum sobre la monarquia perquè no hi ha prou consens

Barcelona

Tutorització internacional

Beirut

Unes 300 persones es concentren a Girona i cremen fotos dels reis

girona

Sturgeon aposta pel segon referèndum d’independència

Londres

Els EUA desafien la Xina amb una visita a Taiwan

Tòquio

Els sondejos donen un clar triomf a Lukaixenko en les presidencials

Minsk

JxCat pressiona el PDeCAT per fer una endreça acordada

barcelona
política

La fiscalia investiga Aragonès per injúries contra la monarquia

Els sondejos donen un clar triomf a Lukaixenko en les presidencials

Minsk