Política

JOSEP HUGUET

EX-CONSELLER DE LA GENERALITAT

“El simbolisme i els vots no faran cedir l’Estat”

“Volia alertar de la maror interna generada per un sector de l’ANC, i també de fora, que responsabilitza els partits d’una suposada traïció al procés, i que ho fa parlant en nom del poble”

“Dos anys després de l’1-O, hem estat incapaços de fer una diagnosi i una estratègia de mobilització i lluita, no electoral, compartida. I aquest és el drama”

Hem passat d’una guerra de moviments a una de posicions, en què no s’han de posar totes les trinxeres en risc
L’Estat no s’asseurà a negociar si no fem trontollar algun dels seus pilars. I cal triar molt bé quin, o quins

Enginyer i historiador de formació, Josep Huguet (Manresa, 1951) acumula un llarg recorregut polític que abraça des de l’antifranquisme fins a l’independentisme de base. Ja a les files d’ERC, va ser conseller de la Generalitat, en dues etapes, entre el 2004 i el 2010.

Anirà finalment a la manifestació de la Diada?
La intervenció que vaig fer a les xarxes volia ser un crit d’alerta del que, per a mi, és una desviació que pot dur l’independentisme a situacions complicades El que vam expressar tant l’Anna Simó com jo mateix s’ha deformat molt i ha portat el debat a l’assistència o no a la zona VIP de la manifestació, quan jo no hi he anat mai. Aquest no és el tema. La qüestió sobre la qual volia alertar és la maror interna generada per part d’un sector de l’ANC, i també de fora, que responsabilitza els partits d’una suposada traïció al procés, i que ho fa parlant en nom del poble.
És a dir, denuncia que dins del mateix moviment sobiranista hi ha una croada antipartits?
S’estan fent uns discursos i uns titulars que parlen en nom del poble, quan el poble, en un marc democràtic, té dues maneres d’organitzar-se: en partits o en entitats. I els partits polítics independentistes, avui, agrupen més de 40.000 persones, entre militants i simpatitzants. Són els mateixos que té l’ANC, amb molta gent amb militància duplicada en els dos sectors, com jo mateix. Per tant, en democràcia la gent s’organitza en partits i en entitats, i la que té més socis, té més poder. I, en aquest cas, Òmnium multiplica per quatre el poder de l’ANC. El poble, en resum, s’organitza a través d’aquestes dues vies i són aquestes vies les que utilitzen mecanismes de control intern, més o menys bons, per reflectir el parer dels seus militants. I això funciona així. I qualsevol altre discurs o es fa amb mala intenció, i jo crec que en part és així perquè en realitat es vol engegar aquest quart espai situat al centredreta de radicalitat tàctica independentista, o es fa volent jugar amb la bona intenció de molta gent que no està ni en partits ni en entitats i que predica amb paraules com ara unitat i poble. Però què s’està aconseguint amb això? Que la gent s’empipi amb les úniques organitzacions, polítiques i civils, capaces d’articular el moviment.
Però aquest brogit intern entre sectors de l’independentisme no és pas nou, no?
Ve de lluny. Fa un any, per exemple, a la manifestació ja no hi havia eslògan, i això ja va ser com una mena de crida a tirar-se els plats pel cap, fet que, sortosament, no va passar. Després va venir l’operació de les primàries, en què la realitat pura i dura és que ha estat un intent de construir un quart partit, i el que no ha tingut cap sentit és que hagi tingut el suport de l’ANC. I la prova n’ha estat el resultat: un fracàs estrepitós per a les candidatures, la divisió de vot en l’independentisme i la pèrdua d’unes quantes desenes de regidors, fet que segurament ha possibilitat aquestes operacions estranyes que s’han vist.
Si hi ha una fatiga de la militància independentista, també hi deu haver influït la gestió que s’ha fet del procés, no?
Dos anys després de l’1-O, hem estat incapaços de fer una diagnosi i una estratègia de mobilització i lluita, no electoral, compartida. I aquest és el drama. Anem a un Onze de Setembre sense estratègia única i amb un ball de bastons, excitat pels que busquen aquest quart espai, i pels trols, que hi són. Perquè no ens enganyem: aquí hi ha infiltració policial a les xarxes, dedicada tant al control com a la intoxicació. I n’és una mostra que, mentre no hi ha aquesta estratègia compartida, l’Estat t’entra per totes les bandes.
I què ha fallat?
D’entrada, hi ha gent que encara es permet dir que el que va passar després de l’1-O és culpa dels dirigents polítics per no haver anat fins al final. I part de l’independentisme encara està situat en aquesta fase. Aquí trobem gent de la CUP, d’aquest quart espai en construcció i de sectors propers a Puigdemont. Una part d’ERC i també d’Òmnium, a més d’altra gent com el president Mas, el que diuen és que l’1-O es va fer el que es va poder. Cal recordar que ja va costar molt arribar-hi, ja que el referèndum va venir precedit d’una crisi de govern. Però l’1-O era molt important per poder fer la prova del cotó fluix, que, en el fons i en la forma, consistia a testar si dins l’Estat espanyol era possible un procés a l’estil del Quebec o Escòcia. I no vam passar d’aquí, no ens enganyem. Vam fer una prova amb l’Estat en contra i la vam guanyar, parcialment. I també vam demostrar que Europa no ens segueix, ja que ni tan sols va reaccionar a la brutalitat policial. També va quedar clar que l’Estat va ser molt més brutal del que es preveia. Perquè ja ens podíem imaginar com actuaria l’Estat espanyol, però el fet de veure-ho, i de viure-ho, va fer que molta gent prengués consciència que aquest és un estat que no té comportaments democràtics. Per tant, si tothom estigués d’acord amb aquesta part de la diagnosi, no seria pas negatiu. El problema és que hi ha una fracció que parla de traïció, i que apel·lava a anar gas a fons després de l’1-O. I jo em pregunto: i com?
Fent efectiva la DUI que es va aprovar nominalment, per exemple?
Una DUI necessita poder coercitiu, i l’1-O no estàvem preparats per fer-la efectiva.
I això no va ser un engany?
Jo crec que no. Va ser una prova. Dins l’àmbit polític es creia que s’estava fent el mateix que al Quebec i Escòcia, amb una mica més de risc potser, però aquest era l’escenari pensat per tothom. Per tant, no hi ha un engany explícit, hi ha una equivocació de diagnosi prèvia. Però no s’ha de veure tampoc com un error, sinó com un aprenentatge. Sempre hi ha uns il·luminats que diuen que ho saben tot, però la gent havia de veure, i aprendre, com es comporta l’Estat. I no hi havia capacitat de fer res. No valen referents com Eslovènia ni res de res, perquè allà es va ajuntar la caiguda d’un règim comunista i la complicitat, armada, d’Alemanya. Som un cas diferent. I en la mesura que hi ha alguns partits, començant per ERC, que han trigat a explicar-se bé, i d’altres que encara juguen amb l’ambigüitat, començant per sectors del PDeCAT vinculats amb Waterloo, no anem bé. Cal fer més força, cal un combat amb l’Estat i tornar a la carpeta del referèndum, que no és una pantalla passada. Ens cal perquè se’ns entengui a Europa i al món i perquè és un objectiu que pot unificar el 70%-80% de la població i posa contra les cordes l’Estat. I això no vol dir oblidar la unilateralitat. L’Estat, de fet, és el primer que l’aplica cada dia, fins i tot a vegades unilateralitats il·legals des del punt de vista de la seva legalitat. Això serà una cadena d’unilateralitats que, en algun moment, ens ha de dur a seure per fer un referèndum. Perquè sol no vindrà.
Però l’independentisme està dividit per l’estratègia a seguir...
Hi ha una dialèctica, que per a mi és inconsistent, o falsa, entre els que demanen ampliar la base per tenir més vot, cosa que defensa fins i tot la presidenta de l’ANC, i els que encara continuen pensant que amb gestos simbòlics, o amb institucions que tenen una tasca de representació internacional important –com el Consell per la República– però que no tenen una incidència real en el dia a dia, ja n’hi ha prou. Però no hi ha una força efectiva al darrere. Els vots i els gestos simbòlics no faran cedir l’Estat. Primer cal fer un relat del que va passar i per què, i que s’entengui. A partir d’aquí, cal més vot, i fer coses efectives per, a la pràctica, posar l’Estat contra les cordes. I hi ha diverses maneres de fer-ho.
Com ara?
Per començar, ja hi ha acord que ha de ser una lluita no violenta, que ja és molt. I això no s’improvisa. Molts ens estem adonant que experiències no violentes com la que al seu dia van aplicar els objectors de consciència, o les lluites d’altres llocs del món, són l’única via que tenim per acumular forces. Però s’ha de planificar.
Parla de desobediència civil?
De no-violència, que és un concepte diferent i que té moltes gammes. Una són les protestes o manifestacions, que ja les sabem fer. Però n’hi ha d’altres a desenvolupar, com la construcció d’alternatives. Si sabem que l’Estat és una casta econòmica, cal fer créixer alternatives, per exemple, en el camp dels serveis, l’alimentació i el consum. També hi ha la no-cooperació, que és legal. De la mateixa manera que el rei i el govern espanyol van promoure la fuga de seus socials d’empreses cap a Madrid, si això s’allarga potser altres pimes catalanes poden buscar un altre lloc per cotitzar que no sigui l’Estat. Cal creativitat. I desobediència civil, que ja és una posició molt seriosa. I tot això vol una organització darrere, amb jerarquia, perquè els actes no siguin individuals i desconnectats entre si. Hem passat d’una guerra de moviments a una guerra de posicions, en què no s’han de posar totes les trinxeres en risc. Com ara la Generalitat. El PSOE té la mateixa concepció espanyolista de l’Estat que el PP, però des del punt de vista tàctic no és el mateix. Per què? Perquè algunes trinxeres no les bombardejarà, i en el moment en què ens trobem, cal conservar-les. I si no toquen TV3 i l’educació, no és el mateix. Aquesta anàlisi de “com pitjor, millor” és un error. Cal reflexionar sobre quins fronts tenim verges, en quins ens hem desgastat massa i en quins cal recuperar posicions i on ens convé obrir fronts que siguin inclusius que vagin més enllà de l’estelada, com ara la lluita contra la corrupció i la reclamació d’unes infraestructures dignes. Per exemple. Què hi tenia a veure, la sal, amb la independència de l’Índia? En principi res, però era un objectiu que permetia acumular forces. I la Generalitat té l’obligació d’explicar l’impacte que tenen totes aquestes lleis socials suspeses per l’Estat sobre la població directament afectada.
I quina ha de ser la resposta a la sentència?
Sense una anàlisi a mitjà termini, el judici sol serà com un bolet davant del qual no sabrem ben bé què fer. Precisament perquè tenim la sentència a sobre, cal accelerar per buscar un mínim comú denominador en estratègia. I, insisteixo, o la resposta al judici s’emmarca en aquesta gamma d’accions pensades i coordinades, o tornarem a perdre el temps. L’Estat no s’asseurà a negociar si no fem trontollar algun dels seus pilars. I, per això, hem de triar molt bé quin, o quins, fem trontollar –la banca, la monarquia...–, perquè tots alhora no podrem. I llavors Europa reaccionarà.I aquí hi ha l’oportunitat, tot i que no serà una qüestió immediata, ja que, ara mateix, els vents internacionals no ens bufen a favor. Caldrà lluitar contra corrent, però ho hem de fer. Ni anant fent el vot augmentarà sol, ni amb pit i collons ja ho tindrem fet.

k

L’entrevista completa, a www.elpuntavui.cat



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

portugal

Luís Montenegro anuncia la composició del nou govern

barcelona
terrorisme

Estat Islàmic crida a fer atacs a Europa i els EUA per Gaza

barcelona

Sílvia Paneque tornarà a ser la cap de llista del PSC

GIRONA
argentina

Els insults de Milei a Petro provoquen una crisi diplomàtica amb Colòmbia

barcelona
Política

Mor Conxita Tarruella, històrica d’Unió

guerra a gaza

El TIJ ordena a Israel garantir l’entrada d’ajuda humanitària a Gaza

barcelona
Política

Mor Joe Lieberman, l’exsenador estatunidenc que volia acabar amb la violència dels videojocs

guerra a gaza

Els EUA critiquen la relatora de l’ONU per als territoris palestins ocupats

barcelona
guerra a europa

Rússia llança 28 drons i míssils contra Ucraïna en un atac dirigit sobretot al sud

barcelona