“El poder rau en la gent”

N’hi ha un de fonamental com és el judici, absolutament injust, que s’ha fet al Suprem. S’hi van produir una gran quantitat d’aberracions i això genera un substrat de ràbia, i d’impotència, davant d’un Estat que no ens pensàvem que seria tan bèstia. També ho vam poder viure l’1 d’octubre. Jo aquell dia vaig passar molta por, fins i tot més que quan corria davant dels grisos.

És un aspecte que s’hi afegeix. Pels que som independentistes convençuts la demanda fonamental és la d’un referèndum. Ara bé, en aquests processos que no són fruit d’una revolució armada, cal molta paciència. Són llargs i durs, i nosaltres pensàvem que seria més fàcil. I no serà així. Serà una lluita difícil, en què potser jo no viuré el final, però hi ha un bon recanvi generacional i s’ha sembrat un projecte de país que, a la llarga, pot donar fruits. Ara mateix, però, la conjuntura internacional tampoc ajuda, perquè tots aquests poders a l’ombra i grups Bilderberg no estan per això.

Estic d’acord amb una cosa que va dir el Lluís Llach en què assegurava que el poder rau en la gent, i no en els partits. I és importantíssim tenir-ho clar. Som un país on l’autoodi sempre ha estat un esport nacional, però en aquests moments hi ha d’haver una unitat forta i decidida entre les forces independentistes. Perquè quan la gent veu que hi ha dubtes o vacil·lacions és procliu a caure en el desànim. Però el poder, insisteixo, està en la gent, i aquest any tant Òmnium com l’ANC n’aconseguiran mobilitzar molta, com sempre, perquè els que som independentistes no desapareixerem. Ara bé, darrere la gent hi ha d’haver uns portaveus, que són els polítics, que han d’aparcar certes diferències davant el que estem vivint, amb gent a l’exili com algun molt amic meu com el Lluís Puig, que no va poder ni assistir a l’enterrament del seu pare, fins als presos que estan esperant sentència. És evident que JxCat o ERC no tenen la mateixa ideologia, però tenen un objectiu com és la sobirania. I, si no escolten la gent, aquesta es pot arribar a cansar. I el que no podem fer és aplaudir aquella famosa frase de l’Aznar, que va dir que abans que Espanya es trenqui es trencaran els catalans.

Ja fa temps que hi és. Després de l’1-O no es va arribar a calcular el grau de bestialitat d’un Estat que mai ha aconseguit fer una transició, real, del franquisme. Però la gent més jove, que no sabia res del franquisme, amb les imatges de l’1-O ha conclòs que cal trencar amb aquesta gent, que ens peguen Però no tenim el problema amb l’Estat, sinó amb els grans grups econòmics. Però també tenim al nostre favor que aquest ressorgiment de l’extrema dreta que s’està produint arreu del món ha de remoure l’estómac a la gent jove. I s’han de moure, reaccionar, perquè els hi va el futur.