S’esvaeix l’amenaça d’enviar els polítics a penals no catalans
La decisió del Suprem de no fer una lectura pública de la sentència evita el seu trasllat a Madrid
La fiscalia colla
En l’obertura de l’any judicial, dilluns passat, la Fiscalia General de l’Estat va enviar dos missatges per intentar espantar els independentistes catalans: que cal “acatar” la sentència del Tribunal Suprem, i que estava en qüestió la “imparcialitat” de la Generalitat i del responsable dels penals catalans a l’hora d’avaluar i classificar els nou presos polítics si al final són condemnats. Amb aquesta afirmació, es va témer que s’obria la porta a traslladar els exconselleres i els dos líders civils a presons de Madrid o d’altres punts de l’Estat.
La fiscalia sap que el reglament penitenciari estableix que els reclusos han d’estar a prop de les seves famílies per assolir la seva reinserció. Per esvair cap temptació, el president del tribunal, Manuel Marchena, ja ha dit que no farà una lectura pública de la sentència, i per tant no cal traslladar els presos polítics a Madrid. La fiscalia i el Suprem també saben que tota decisió de la Generalitat envers qualsevol reclús és després fiscalitzada per un jutge de vigilància penitenciària i per l’Audiència de Barcelona.
Tot i les amenaces, la societat civil, sense por, manté els actes de suport als nou presos, com ara els sopars dels divendres amb l’exconsellera Dolors Bassa al penal de Puig de les Basses. Unes protestes considerades “anòmales” per la fiscalia, però que són ben legals i cíviques, sense tallar carrers.
Embrutir Calderó
El fiscal de vigilància penitenciària de Barcelona i Girona, Francisco Javier Faus Prosper, és l’autor del paràgraf de divuit línies amb acusacions, sense proves, contra la Generalitat, que es reprodueix en la memòria de la Fiscalia General de l’Estat. Fins i tot erra en el càrrec d’Amand Calderó, secretari de Mesures Penals, Reinserció i Atenció a la Víctima, i intenta embrutir la seva professionalitat. El pecat de Calderó és dur un llaç groc a la solapa i rebre el president de la Generalitat i qualsevol polític a la porta dels tres penals on estan tancats els nou presos polítics. Cap declaració ni proclama es poden imputar a aquest humanista, que amb discreció omple els penals d’experiències més socials i professionals per ajudar els més desfavorits.
El cas és que l’única preocupació de Calderó, amb la primera arribada dels presos polítics al país, és admetre que les presons catalanes no estan pensades per a les dones, ja que són una minoria, tal com van comprovar l’exconsellera Bassa i l’expresidenta del Parlament Carme Forcadell. Per la seva banda, la consellera de Justícia, Ester Capella, ha manifestat públicament el seu gran desacord amb la presó provisional dels seus companys i dels Jordis, exercint el seu dret a la llibertat d’expressió, fet que el fiscal reprova, però no ha ordenat pas cap irregularitat en favor d’ells. Ja hauria estat denunciada.
El polèmic 36.2
Amb tot, els quatre fiscals del Suprem ja van expressar el seu ànim de revenja quan en les conclusions del judici van demanar al tribunal que, si finalment els dotze independentistes jutjats són condemnats, se’ls apliqui l’article 36.2 del Codi Penal, pensat per a criminals i violadors. Aquest article recull que, en condemnes superiors a cinc anys de presó, no se’ls podrà concedir el tercer grau (anar al penal només a dormir) fins que hagin complert la meitat de la pena.
El cas Pujol
La suposada falta d’imparcialitat de la Generalitat va ser bandejada amb el canvi de règim penitenciari aquest estiu a l’excap de CDC Oriol Pujol, condemnat a dos anys i mig de presó per prevaricació en el cas de les ITV, una pena per la qual, en el cas d’autors sense antecedents com ell, no s’entra a la presó. El fiscal va presentar un recurs perquè, després de dos mesos d’estar tancat, considerava un favoritisme que la junta de tractament li permetés anar al penal només a dormir (en aplicació de l’article 100.2 del reglament penitenciari). Al final, l’Audiència de Barcelona va avalar la decisió dels tècnics del centre de Brians al·legant que la “justícia no ha de buscar una venjança social tot i la gravetat del delicte”, va cloure la secció 21.
