Política

Estat d’excepció?

Som a la frontera, prevista en tota Constitució, en què l’ordre públic reclama la proclamació d’un estat d’excepció

Forma part de les regles del joc en un estat democràtic de dret: les mani­fes­ta­ci­ons són l’expressió legítima de parers con­tra­ris al que esta­blei­xen les lleis del país. Si hi ha qui no està con­vençut del valor d’una norma o d’un con­junt de nor­mes, o fins i tot no se sent vin­cu­lat amb l’aixo­pluc de tot l’orde­na­ment, que és la Cons­ti­tució, té dret a expres­sar la seva dis­con­for­mi­tat. S’ha de saber (i accep­tar), però, que hi ha una norma per sobre de tota dis­cussió, si real­ment ens tro­bem en un estat democràtic, i és la que diu que tot exer­cici de drets té límits. Evi­dent­ment el quid és saber on acaba el legítim exer­cici d’un dret i on comença l’arbi­tra­ri­e­tat.

El que està pas­sant aquests dies a Cata­lu­nya és la legítima expressió de la dis­con­for­mi­tat amb la sentència sobre els fets d’octu­bre del 2017, mal­grat el preu que l’exer­cici d’aquest dret ens fa pagar a tots, incons­ci­ents, sobre­tot els més joves mani­fes­tants, que aquest serà el tipus de ciu­tat on hau­ran de viure, i pot­ser les can­cel·laci­ons hote­le­res i el tras­llat de com­pe­ti­ci­ons, empre­ses i con­gres­sos no serà el millor esce­nari perquè tro­bin una feina cada cop més mòbil i volàtil. Fins i tot podem estar d’acord amb el con­se­ller Buch quan expressa el seu males­tar per les infil­tra­ci­ons que s’han produït entre les per­so­nes con­cen­tra­des per part d’arxi­co­ne­guts grups anti­sis­tema, dedi­cats a pro­vo­car el caos, els des­per­fec­tes i les lesi­ons per­so­nals, pro­vi­nents en molts casos d’altres països i sense cap interès per la causa de la mani­fes­tació. Cap mani­fes­tació pot sen­tir-se segura de no ser con­ta­mi­nada per aquesta mena de gent, i qui les orga­nitza ho ha de saber, perquè els orga­nit­za­dors en són els res­pon­sa­bles. Que les mani­fes­ta­ci­ons d’aquests dies vul­guin aparèixer com espontànies ja denota que els que hi estan al cap­da­vant (la gene­ració espontània no exis­teix) saben que es poden tro­bar amb un pro­blema, tant si han pre­vist matus­se­ra­ment exer­cir violència com en el cas que se’ls afe­geixi.

Ara bé, els gover­nants sí que tenen la res­pon­sa­bi­li­tat d’evi­tar els efec­tes col·late­rals de les mani­fes­ta­ci­ons, pre­ve­ient incidències, modi­fi­cant recor­re­guts, ide­ant mesu­res pre­ven­ti­ves… El con­se­ller d’Inte­rior no es pot quei­xar si no ha tin­gut en compte totes les cir­cumstàncies i les acci­ons, i per causa d’aquesta impre­visió la deriva dels esde­ve­ni­ments se li’n va de les mans. És la seva res­pon­sa­bi­li­tat. Però molt més impor­tant és la res­pon­sa­bi­li­tat de qui, des d’una posició també ins­ti­tu­ci­o­nal, anima les mobi­lit­za­ci­ons, les encapçala i jus­ti­fica d’alguna manera la seva degra­dació, fins i tot excul­pant els pro­ta­go­nis­tes de les mali­fe­tes, donant per bo amb això el dis­curs, vull creure que con­trari al del seu con­se­ller d’Inte­rior, de qui fa seva la frase, tan repe­tida a les xar­xes: “Cre­mar el mobi­li­ari urbà no és violència.” I és en aquesta injus­ti­fi­ca­ble posició on iden­ti­fi­quem el pre­si­dent Quim Torra.

En qual­se­vol altre país del nos­tre entorn, el cap de govern, enfron­tat a una imatge de des­con­trol com la d’aquests dies, ja hau­ria dimi­tit. Fa tard, tinc la sen­sació, el pre­si­dent Quim Torra, en la seva necessària renúncia al càrrec. Seria el més exem­plar des que hi va acce­dir. Encara no estem en situ­ació, però es podria pre­ci­pi­tar un desori de tal mag­ni­tud que jus­ti­fiqués, no un 155 (que no fa al cas) ni tam­poc la ley de segu­ri­dad naci­o­nal (que les poli­cies actuen bé s’indi­cia en la crítica que els més radi­ca­lit­zats estan fent fins i tot dels “seus” Mos­sos). Som a la fron­tera, pre­vista en tota Cons­ti­tució, en què l’ordre públic reclama la pro­cla­mació d’un estat d’excepció, una situ­ació en la qual les mani­fes­ta­ci­ons ja no són legítimes i els efec­tes col·late­rals poden ser delicte. Pot­ser amb un altre cap de govern podríem evi­tar-ho. O pot­ser és que no ho volen evi­tar?



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.