Al·legat final davant del TSJC

Bona tarda. Jo sí que em diri­giré a vostè com a Excel·lentíssim Pre­si­dent del tri­bu­nal d’aquesta sala, senyo­ries.

En pri­mer lloc, crec que em toca acla­rir un fet que vostè no m’ha permès acla­rir abans, que és per què no he con­tes­tat al minis­teri fis­cal ni a Vox quan he tin­gut l’opor­tu­ni­tat de poder con­tes­tar. Li ho explico perquè crec que ho neces­sita saber la sala, i també la ciu­ta­da­nia. Des que el senyor Pedro Sánchez, pre­si­dent en fun­ci­ons del govern espa­nyol, va dir que el minis­teri fis­cal depe­nia del govern de l’Estat, va dei­xar de tenir cap mena d’impar­ci­a­li­tat. Ja no és un orga­nisme que vet­lla per la lega­li­tat, sinó que vet­lla pels interes­sos de l’Estat.

Jo sim­ple­ment dic que no he con­tes­tat al minis­teri fis­cal perquè crec que no és un garant de la lega­li­tat, sinó dels interes­sos del govern. Si em per­met, con­ti­nuaré amb les parau­les d’última defensa, en què crec que tinc el dret que vostè no m’inter­rompi.

Ho ha comen­tat el meu advo­cat defen­sor: no és la pri­mera vegada que un pre­si­dent s’asseu davant d’un tri­bu­nal. Malau­ra­da­ment, des de la recu­pe­ració par­cial de la sobi­ra­nia dels cata­lans l’any 1931 amb la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya, nou pre­si­dents de la Gene­ra­lat s’han vist sot­me­sos a algun tipus de judici o han hagut de mar­xar a l’exili. Un pre­si­dent que jo apre­cio molt, Josep Irla, va morir a l’exili després de fer-se càrrec de la pre­sidència en unes con­di­ci­ons difi­cilíssi­mes, després d’un crim d’estat que va come­tre l’Estat espa­nyol assas­si­nant Lluís Com­panys amb la col·labo­ració de la Ges­tapo i de la poli­cia fran­quista.

Només cal veure què ha pas­sat amb els tres dar­rers pre­si­dents de la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya: el pre­si­dent Artur Mas, també jut­jat per aquest mateix tri­bu­nal i sen­ten­ciat i con­dem­nat amb la volun­tat d’arruïnar la seva família a través del Tri­bu­nal de Comp­tes. O el que està pas­sant amb el pre­si­dent Puig­de­mont, que viu a l’exili sen­zi­lla­ment perquè, jun­ta­ment amb el seu govern, va ser el pre­si­dent que va per­me­tre als cata­lans exer­cir el seu legítim dret d’auto­de­ter­mi­nació votant en un referèndum d’inde­pendència de Cata­lu­nya i pro­cla­mant-la després, el 27 d’octu­bre.

Però cer­ta­ment és excep­ci­o­nal, és la pri­mera vegada que un pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat en exer­cici s’asseu al banc dels acu­sats. Això fa que sigui un judici espe­cial. I penso que evi­tar que més pre­si­dents de la Gene­ra­li­tat siguin jut­jats per part d’una justícia que de cap de les mane­res podem con­si­de­rar que és impar­cial, i després inten­taré expli­car-ho, no deixa de ser una raó més per la qual una gran majo­ria dels cata­lans volem cul­mi­nar el procés d’inde­pendència i con­ver­tir-nos en una república cata­lana. És l’única opció que tenen els cata­lans perquè els seus drets siguin res­pec­tats, perquè aquest país es governi d’una manera radi­cal­ment democràtica, perquè es vet­lli en tot moment per una obser­vança dels drets soci­als, civils i polítics i perquè es res­pecti per sobre de tot la volun­tat popu­lar. La volun­tat popu­lar, que és la pri­mera ins­ti­tució repu­bli­cana, i la segona, afe­geixo, hau­ria de ser res­pec­tar-la.

Hi ha unes parau­les molt boni­ques que malau­ra­da­ment no vaig escriure jo, però que diuen així: “Si la lli­ber­tat d’expressió ens és presa, ales­ho­res, ator­dits i en silenci, ens con­dui­ran com ove­lles cap a l’escor­xa­dor.” No són meves, són del pri­mer pre­si­dent que van tenir els Estats Units, el pre­si­dent Was­hing­ton. Per cert, un país que va alli­be­rar-se del domini britànic sen­zi­lla­ment per la força de la lli­ber­tat, dotant-se d’una Cons­ti­tució pròpia, abraçant amb tota la força dels seus anhels de lli­ber­tat aque­lla inde­pendència. Em ser­veix la frase per dir-los que els cata­lans no som ove­lles, això ja ho va dir el con­se­ller Turull.

I jo no he vin­gut ni ator­dit ni en silenci. Jo he vin­gut aquí ferm i deci­dit. I penso que la meva defensa ho ha expres­sat així. A dir-los que no he vin­gut aquí a defen­sar-me de res, que jo vaig com­plir amb el deure del meu càrrec i que si vinc a alguna cosa és a acu­sar l’Estat, no només d’haver vul­ne­rat els meus drets, sinó d’haver pretès que vul­nerés els drets dels meus com­pa­tri­o­tes.

Que aquest judici no ha tin­gut les garan­ties necessàries em sem­bla obvi, i la defensa ho ha posat de mani­fest. Que aquest tri­bu­nal no és un tri­bu­nal impar­cial em sem­bla encara més obvi. I em sap greu, ho lamento molt. Jo vaig estu­diar dret. Durant uns anys vaig exer­cir d’advo­cat en una com­pa­nyia d’asse­gu­ran­ces. Estimo la justícia, he esti­mat el dret públic català, aque­lles velles ins­ti­tu­ci­ons cata­la­nes d’abans del 1714, quan els cata­lans sí que ens regíem a nosal­tres matei­xos. He estu­diat també el dret civil català. I, per tant, des d’aquesta estima per la justícia, no crec que la meva defensa hagués hagut de dema­nar la seva recu­sació, crec que vostès s’hau­rien d’haver abs­tin­gut de ser avui aquí. Els ho dic sin­ce­ra­ment. I no puc sinó lamen­tar que, per aca­bar-ho d’ado­bar, hagin, ara mateix, aca­bat de rebut­jar el que crec que era un altre dret que jo tenia, que és que aquest cas fos també ava­luat pel Tri­bu­nal de Justícia de la Unió Euro­pea. Ho lamento molt. Però, en qual­se­vol cas, segur que aquest cas també hi arri­barà, als tri­bu­nals euro­peus, allà on els cata­lans tro­bem la justícia, perquè ja no la podem tro­bar enlloc de l’Estat espa­nyol.

Per­me­tin-me també que en aquests moments de la meva inter­venció vul­gui també adreçar-me a totes aque­lles per­so­nes que per culpa de la justícia s’han vist pri­va­des de drets fona­men­tals. Ho hem vist en el procés dels nos­tres com­panys, però també ho estem veient cada dia en la quan­ti­tat de casos que hi ha encara pen­dents de ser ava­lu­ats, de totes les per­so­nes que en aquests moments estan invo­lu­cra­des en algun dels suma­ris als tri­bu­nals de pri­mera instància, els mem­bres de la sin­di­ca­tura elec­to­ral del Pri­mer d’Octu­bre, també les per­so­nes que en aques­tes últi­mes set­ma­nes i mesos han estat detin­gu­des i de les quals no es res­pecta ni la pre­sumpció d’innocència ni el dret a la defensa. A totes elles, a totes les seves famílies, els vull enviar la meva més gran soli­da­ri­tat.

Si la pre­gunta és si vaig aca­tar o no l’ordre de la JEC, la res­posta no pot ser més sen­zi­lla: és clar que no. No podia ni ho havia de fer com a pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat.

Si la pre­gunta és si l’havia d’aca­tar, és clar que no, perquè no es pot aca­tar una ordre que és il·legal.

L’estratègia de la Junta Elec­to­ral Cen­tral ha con­sis­tit jus­ta­ment a posar-nos a tots ple­gats, crec que també a vostès, en aquesta dis­jun­tiva d’haver de deso­beir o haver de pre­va­ri­car. Jo tinc mol­tes obli­ga­ci­ons com a pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat, però la pri­mera és vet­llar pels drets i lli­ber­tats dels meus com­pa­tri­o­tes, tots els drets i lli­ber­tats. En aquest país ha cos­tat molt. Mol­tes gene­ra­ci­ons de cata­lans han hagut de llui­tar, mol­tes llui­tes com­par­ti­des, com diu l’amic Jordi Cui­xart, s’han hagut de tirar enda­vant. Perquè les llui­tes són com­par­ti­des i les lli­ber­tats són solidàries. I perquè tots puguem gau­dir de les lli­ber­tats solidàries d’aquest país, molta gent ha hagut de llui­tar centímetre a centímetre pels seus drets i les seves lli­ber­tats. Gene­ració rere gene­ració.

Lamento que el fis­cal hagi dit que el tema de les pan­car­tes és només en el període elec­to­ral. És fals. En aquests moments se’ns ha reque­rit a través d’un recurs con­tenciós admi­nis­tra­tiu per una mesura cau­te­lar que reti­rem també fora del període elec­to­ral les pan­car­tes pels pre­sos polítics i exi­li­ats. Cosa que pro­ba­ble­ment m’aca­barà supo­sant una altra que­re­lla. En qual­se­vol cas, si per defen­sar els drets i lli­ber­tats dels meus com­pa­tri­o­tes he de venir a un judici i he de ser con­dem­nat, ben­vin­guda sigui la con­demna.

El que els vull dir a tots vostès és que no vinc ator­dit ni en silenci, jo vinc a dir-los que no renun­ciaré mai a defen­sar els drets civils, soci­als i polítics de tots els ciu­ta­dans cata­lans. De tots. No només dels inde­pen­den­tis­tes. De tots. Que jo mai no renun­ciaré al dret d’auto­de­ter­mi­nació de Cata­lu­nya, mai no renun­ciaré a defen­sar els nos­tres pre­sos polítics i exi­li­ats i que tam­poc mai no renun­ciaré a la dig­ni­tat de tots aquells que han exer­cit el càrrec de pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat i que m’han pre­ce­dit.

El Pri­mer d’Octu­bre del 2017, els cata­lans van pren­dre una decisió històrica. Crec que vostès hi van inter­ve­nir i ho conei­xen per­fec­ta­ment. Con­tra una violència poli­cial inau­dita, una violència empa­rada pel rei d’Espa­nya, els cata­lans van votar i dos mili­ons de cata­lans vam deci­dir cons­ti­tuir-nos en un estat inde­pen­dent en forma de república. Aquesta decisió, senyo­ries, ha com­por­tat enor­mes sacri­fi­cis per a molta gent, molts sacri­fi­cis per a mol­tes famílies. Ha com­por­tat un xoc emo­ci­o­nal que aquest país viu amb aquest tras­bals. Vostès no poden impe­dir-nos que nosal­tres no dei­xem de rei­vin­di­car un dia i un altre els qui més han patit i sofert per haver defen­sat els drets de tots nosal­tres.

Saben que vaig ser esco­llit pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat enmig de l’apli­cació de l’arti­cle 155, quan els cata­lans no ens governàvem a nosal­tres, per això no hi havia un pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat al Palau de la Gene­ra­li­tat. Per una sèrie d’actu­a­ci­ons anti­de­mocràtiques, d’actu­a­ci­ons judi­ci­als del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal que van impe­dir que dife­rents can­di­dats a la pre­sidència de la Gene­ra­li­tat, començant pel pre­si­dent Puig­de­mont i aca­bant per l’amic Jordi Turull i també per Jordi Sànchez, no pogues­sin ser ells pre­si­dents de la Gene­ra­li­tat.

A mi em va esco­llir el Par­la­ment de Cata­lu­nya, final­ment, que és l’únic al qual dec obediència, perquè és on rau la sobi­ra­nia dels cata­lans. I aquest judici, que és polític, vol sen­zi­lla­ment anul·lar aque­lla votació. Vol sen­zi­lla­ment alte­rar el pano­rama polític català. És això. Ha estat així des del començament. Lamento dir-los que en aquest país ens regim democràtica­ment i on s’escu­llen els pre­si­dents de la Gene­ra­li­tat és al Par­la­ment de Cata­lu­nya.

Els cata­lans som un poble pacífic, som un poble pro­fun­da­ment democràtic. Se’ns diu que tren­ca­rem Europa, quan és impos­si­ble, perquè nosal­tres som part d’Europa. Sen­tim que els valors euro­peus, els valors de l’huma­nisme, de la tolerància, i els valors repu­bli­cans de la soli­da­ri­tat i la fra­ter­ni­tat, for­men part de la nos­tra manera de ser. Estem orgu­llo­sos de la nos­tra història, encara que sigui una mica trista, cer­ta­ment, i de la nos­tra cul­tura i de la nos­tra llen­gua, que per cert tan poc s’uti­litza als tri­bu­nals de Cata­lu­nya. Som diver­sos, gene­ro­sos i aco­lli­dors. Així som els cata­lans. Som cons­ci­ents que una paraula mou la nos­tra història, només una: lli­ber­tat. I pot­ser, com deia Mercè Rodo­reda, “el desig de lli­ber­tat en l’home és, més aviat, una neces­si­tat de justícia”. Fins a aquest punt, lli­ber­tat i justícia, però justícia real, van jun­tes. Jo els asse­guro que mai no ens ren­di­rem i que con­ti­nu­a­rem llui­tant perquè con­si­de­rem la lli­ber­tat i la justícia que mereix el nos­tre poble.

Aquest tri­bu­nal em pot con­dem­nar. Sí. Em podeu con­dem­nar, però no can­vi­a­reu la legi­ti­mi­tat dels que em van esco­llir.

Em podeu con­dem­nar, sí, però no can­vi­a­reu en abso­lut el com­promís que tinc asso­lit amb Cata­lu­nya.

Em podeu con­dem­nar, però no can­vi­a­reu la volun­tat del poble de Cata­lu­nya.

Em podeu con­dem­nar, però no can­vi­a­reu el destí d’aquest país.

La democràcia gua­nya sem­pre i els drets humans gua­nyen sem­pre. I la lli­ber­tat aca­barà gua­nyant sem­pre, també en aquest país. Davant de la història, recor­deu que la vos­tra con­demna serà la vos­tra con­demna.

Ahir jus­ta­ment va fer un any i mig que vaig pro­me­tre el càrrec de pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya. Soc el 131è pre­si­dent d’aquesta ins­ti­tució. Vaig pro­me­tre el càrrec pro­me­tent que com­pli­ria l’exer­cici del meu càrrec amb fide­li­tat a la volun­tat del poble de Cata­lu­nya repre­sen­tat al Par­la­ment de Cata­lu­nya. Insis­teixo: només al Par­la­ment de Cata­lu­nya rau la sobi­ra­nia dels cata­lans. Només el Par­la­ment de Cata­lu­nya escull els seus pre­si­dents i els cen­sura si cal. Aquest com­promís de fide­li­tat al poble de Cata­lu­nya és el com­promís que amb tota hones­te­dat he pro­cu­rat seguir aquest any i mig pas­sat i que seguiré durant tots els mesos que con­tinuï com a pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat fins que el Par­la­ment de Cata­lu­nya no em retiri la seva con­fiança.

I acabo també amb les matei­xes parau­les amb què vaig aca­bar el meu dis­curs d’inves­ti­dura i que són la meva guia política i que espero que ben aviat siguin una rea­li­tat al nos­tre país.

Visca Cata­lu­nya lliure.