Trencadissa al Parlament

El Parlament va viure ahir un altre dia històric i de pulsions accelerades. Si se’m permet la broma, no importa quan llegeixin aquesta frase. Podria ser fa dos anys, la setmana passada o el mes vinent. Perquè, fins ara, han estat incomptables les jornades, autoproclamades transcendentals, on els murs de la cambra han resistit moments d’èpica i tensions al límit. Però la política catalana, té una capacitat inesgotable per a no decebre: quan un es pensa que ja ho ha vist, o viscut, tot, sempre hi ha aquell triple salt mortal enrere que deixa tothom, de nou, bocabadat. És un continu, amb el risc que l’espectacle, de tant estirar-lo com un xiclet, s’acabi convertint en un circ.

La d’ahir, va ser una d’aquestes dates per a la memòria col·lectiva. Essencialment perquè serà recordada, molt possiblement, com la jornada on es van rebentar les poques costures que feien mantenir les formes a l’independentisme institucional. La imatge va ser de trencadissa. De portes enfora, els símptomes d’aquest divorci en perspectiva es van poder evidenciar amb les successives intervencions davant la tribuna d’oradors. Les pulles que es van llançar els representants de JxCat i ERC al voltant de la retirada de l’acta de Quim Torra van ser reiterades, un detall que, entre moltes altres circumstàncies, revela que tots dos partits ja no amaguen les seves diferències estratègiques de fons, i encara més sobre una qüestió clau, nuclear es podria dir, com és la sort futura de tot un president de la Generalitat. En altres temps, JxCat i ERC van arribar a cohabitar. A conllevarse, que diria Ortega. Després, van passar a competir. Ara, directament, ja s’esbatussen.

Si l’activitat d’ahir del Parlament de portes enfora va ser moguda, de portes endins va ser més que agitada. Al migdia, dues hores abans de l’inici del ple, els passadissos bullien, amb polítics d’una i altra bancada protagonitzant els clàssics corrillos amb els periodistes per oferir la seva visió de la jugada, convenientment edulcorada a partir de l’interès polític del ponent. Des de JxCat, per exemple, es treia foc pels queixals contra el president de la cambra, Roger Torrent, per haver permès que Torra es quedés sense la credencial de diputat. A ERC, per contra, es parlava d’un acte necessari per blindar la institució de possibles repercussions judicials enfront d’un acte de desobediència, el protagonitzat pel cap de govern, considerat un mer simbolisme. I arribem al moment del ple. Després d’anunciar que Torra deixava de tenir la consideració de diputat, el president català va demanar la paraula. El seu va ser un discurs ferm, dur, amb apel·lacions constants i directes a Roger Torrent perquè li mantingués l’escó. Per un moment, un lleu instant, va semblar que anunciaria eleccions. Però no. La consigna era resistir. Els diputats de JxCat, l’aplaudien a peu dret. Els d’ERC, tret de comptades excepcions, evitaven fer-ho. La fredor mútua, a aquella hora, ja era glacial. Entre Quim Torra i Pere Aragonès, asseguts de costat però ahir separats per un món, tampoc si veia companyonia, precisament.

En aquests dies històrics, Ciutadans és un partit que tampoc no acostuma a fallar. En la seva intervenció de rèplica a Torra, Lorena Roldán va qualificar el president català de “delinqüent”. El president de la cambra, li va picar el crostó, però la líder de Cs, que és del morro fort, hi va tornar: “Delinqüent”, li va etzibar. Ja hi som pel tros. Torrent va reaccionar suspenent momentàniament el ple, a la qual cosa la bancada del partit taronja va replicar cridant, a l’uníson: “Delinqüent, delinqüent...”, com si estiguessin al gol sud d’un camp de regional. Arribats a aquest punt, la sessió només podia anar a pitjor. I així va ser. El grup de JxCat va anunciar que, si Torra no és diputat, i per tant no pot votar, no ho faria cap més integrant del seu grup. Un gest de protesta que va tenir una primera conseqüència pràctica, com és que el pressupost de la cambra, no es van acabar aprovant. Per quadrar el cercle, el debat va entrar en aquella dinàmica en què el que domina són les tècniques de trinxera parlamentària, consistents a anar aturant el ple sol·licitant formalismes com ara reunions de la junta de portaveus. Al final, la sessió va anar llanguint per esgotament i es va acabar ajornant per falta de temps material per tractar els temes que tocaven. Això ja serà un altre dia, que, a la seva manera, també serà catalogat d’històric, ja ho donem per descomptat.