Nou gest d’apropament als Balcans per calmar els ànims
Els governs europeus accedeixen a negociar l’entrada de Macedònia del Nord i Albània
El pati del darrere d’Europa s’inquieta pel tediós procés d’adhesió i el poc compromís manifestat per part d’alguns socis
En plena crisi de la Covid-19 i amb la solidaritat europea qüestionada, la UE fa un nou gest d’apropament al seu pati del darrere, els Balcans. Donant llum verd aquesta setmana a negociar l’accessió de Macedònia del Nord i Albània, el club europeu dona un senyal d’esperança als països balcànics, inquiets pel tediós camí de l’adhesió.
La tardor passada, França, Holanda i Dinamarca van bloquejar les converses amb Skopje i Tirana, no pel seu compromís amb les reformes democràtiques, sinó per forçar un canvi en la política d’ampliació en general. Un vet que va generar malestar en una regió cada cop més molesta amb els girs de guió europeus. Sobretot a Macedònia, que va canviar el nom del seu país a petició de Grècia per poder-se apropar a la UE.
Finalment, després que Brussel·les acceptés revisar el procés d’ampliació, el president francès, Emmanuel Macron, i el seu seguici van acabar cedint. La setmana passada, formalment Albània i Macedònia del Nord van rebre el vistiplau dels 27 socis per poder començar a negociar la seva entrada a la UE. S’afegeixen així a Sèrbia i Montenegro, que ja van obrir les negociacions d’accés el 2014 i el 2012, respectivament. Bòsnia i Hercegovina i Kosova continuen en l’últim esglaó de la cursa com a “potencials candidats”.
Influència xinesa
Brussel·les ha aprofitat l’aixecament del vet francès per intentar calmar els ànims en una regió delicada en termes de seguretat com són els Balcans. El cos diplomàtic europeu fa anys que s’escarrassa per rebaixar les tensions a la zona, especialment entre Sèrbia i Kosova. A més, la deixadesa d’algunes capitals amb la política d’ampliació a l’Est també genera preocupacions per la creixent influència xinesa i russa al pati del darrere d’Europa. “La solidaritat europea no existeix, és un conte de fades”, lamentava a mitjan març el primer ministre serbi, Aleksandar Vucic. Sèrbia fa anys que és la més ben situada per entrar a la UE, però continua rebent allargues. La falta d’ajut dels socis europeus, que han limitat les exportacions de material protector per a la Covid-19, ha estat la gota que ha fet vessar el got. Belgrad ha recorregut a la Xina, que no ho ha desaprofitat, amb l’enviament d’experts a Belgrad i l’entrega de mascaretes i guants.
En aquest clima, la cimera de la UE amb els Balcans al maig no promet gaire. Una trobada per videoconferència en què els socis europeus hauran de refer ponts amb una regió descontenta perquè no pot comptar amb el germà gran a qui tant s’esforcen de complaure quan venen mal dades.
Què passa amb Turquia?
Turquia és l’eterna candidata en espera. Fa més de trenta anys que va trucar a la porta de la Unió Europea (UE) i està l’última a la cua, sense possibilitats reals d’entrar-hi. Al principi, formar part de la cursa d’adhesió la va apropar al bloc, amb reformes en matèria de drets humans per l’incentiu d’iniciar converses.
Però a partir del 2005 van augmentar les veus dins del club europeu que s’oposaven a admetre un soci musulmà i, a més, el procés d’adhesió es va encallar per disputes bilaterals. De cop es va fer palès que la Unió Europea no es prenia seriosament aquesta ampliació i Ankara va començar a fer més la seva.
Tanmateix, no s’ha tallat aquest cordó umbilical entre tots dos, si bé la candidatura de Turquia està en mort cerebral. La seva relació estratègica fa difícil per a Brussel·les trencar aquest marc de condicionalitat que encara li permet influir en el règim del president turc, Recep Tayyip Erdogan. Un poder, però, que cada cop és menor, vista la deriva autoritària del país i les seves tàctiques geopolítiques a Síria i Líbia.
