El preu del sacrifici

Alexander van der Bellen, president d’Àustria, va demanar perdó públicament per haver allargat el sopar en un restaurant del centre de Viena més enllà de l’horari de tancament que imposa la normativa d’excepció sanitària. Uns dies més tard, el portaveu del primer ministre d’Irlanda va haver de negar que Leo Varadkar hagués infringit les regles de distanciament social mentre compartia pícnic amb uns amics en un parc de Dublín.

Cap d’aquests dos casos, però, ha tingut la dimensió ni la transcendència del que va protagonitzar Dominic Cummings, assessor àulic del primer ministre britànic, Boris Johnson, quan, en ple confinament general, es va saltar les normes i va conduir més de 400 quilòmetres des de Londres cap al nord d’Anglaterra, on viuen els seus pares, a la recerca d’ajuda per cuidar el seu fill de 4 anys, atès que ell mateix i la seva dona tenien símptomes de Covid-19.

La conducta de l’assessor més influent de Johnson, cervell de la campanya Vote leave en el referèndum del 2016 i artífex de l’aclaparadora victòria conservadora en les eleccions del desembre passat, ha malmès encara més la imatge del govern, ja molt tocada per la gestió erràtica de la crisi sanitària i pel balanç creixent de morts, dels més elevats del món. Tot i que Cummings no forma part de l’organigrama governamental, l’incompliment de les regles de confinament que els seus compatriotes sí que han hagut de suportar, les explicacions inversemblants que es va veure forçat a donar i la negativa a admetre cap responsabilitat i a expressar cap paraula de disculpa, van causar una profunda indignació entre polítics i ciutadans, inclosos votants i diputats conservadors, que van exigir que el conseller a l’ombra dimitís o fos destituït.

Però la defensa tancada de Johnson va encendre encara més els ànims, ja que va posar al descobert la hipocresia de l’elit, el seu menyspreu per les regles que valen per a la resta de mortals i la resistència a retre comptes. “Cummings ha destrossat la confiança de la gent, ens ha fet tornar cínics davant les ordres dels que manen. La confiança de la gent no és només un luxe polític: en una pandèmia, és un recurs de salut pública fonamental”, escriu el columnista de The Guardian Jonathan Freedland. L’afer exposa també la debilitat de Johnson, desacreditat amb la protecció granítica a un conseller sense el qual sembla incapaç de governar. Els seus defensors es consolen pensant que encara queda molt per al 2024, quan tocarà respondre davant l’electorat. No tenen por que el sacrifici imposat per la pandèmia vulgui cobrar-se aviat la seva factura política.