Política

Ningú va estar a l’altura

La manca de mirada d’estat que reclamava Maragall va eclipsar la voluntat de reconeixement recíproc que Catalunya mereixia
Van destruir un instrument que no era perfecte però que buscava un gran acord entre l’Estat espanyol i Catalunya

El president Pasqual Maragall va deixar clar en el seu discurs d’investidura que el seu patriotisme era el del barri endreçat, l’escola lluminosa, l’hospital prop de casa, la Catalunya ben connectada i oberta al món. Era la renúncia al reduccionisme i a la mirada curta. Eren els serveis públics de qualitat i l’homologació internacional com a carta de presentació del nou període d’una Catalunya governada per les esquerres. Havia buscat el seu referent en Solidaritat Catalana i en el pressupost municipal de cultura per demanar la suma de forces polítiques i la política cultural com a banderes.

En el seu debat d’investidura havia cridat a una major ambició nacional, més poder polític i major capacitat econòmica, deixant clar que no demanava un esforç unilateral, ans el contrari, que això comprometia les institucions catalanes a millors polítiques que demostressin la voluntat de continuar essent motor de modernització alhora que reclamava reconeixement i eines.

El president que feia públiques les balances fiscals no per gronxar-se en el plany sinó perquè ens enorgullíssim de la nostra solidaritat, de l’aportació a la modernització de territoris molt deprimits d’aquella Espanya tan desigual que havíem heretat del franquisme.

Comprometia més esforç, demanava més reconeixement. Des de la més alta instància catalana es demanava més mirada d’estadistes. Demostrar capacitat d’exercici de més autogovern, pacte de lleialtat institucional per fer-ho possible. La lleialtat institucional entre distints era el que havia fet progressar Europa des de la Segona Guerra Mundial.

Que fos una ponència del Parlament de Catalunya l’encarregada d’elaborar el nou Estatut tenia una dimensió política de normalitat que ningú va saber valorar prou. La normalitat democràtica que la llei magna catalana no s’hagués de fer en un parador o en una fonda de muntanya, era com si l’Estatut de Núria s’hagués pogut reformar en un Parlament amb continuïtat institucional normalitzada la dècada dels seixanta.

Els grups parlamentaris no van adonar-se que com més extens era el text, més s’allunyava del gran document declaratiu que hauria volgut el president Maragall i més s’endinsava en el debat dels punts i comes que enfrontava els propis grups i que entraria en col·lisió amb les lleis de desplegament constitucional i donaria arguments per a la discrepància en les institucions espanyoles.

El Partit Popular i la seva abominable campanya era una tirallonga de fems per on ens obligava a transitar i situant-ho en el femer de la política de la mentida, impediria un gran acord que hauria pogut durar 25 anys de política d’alternança i propostes diferents de desplegament.

El PSOE no va adonar-se que algunes de les seves veus més centralistes i les més contràries a la política del pacte d’esquerres català, ocupaven llocs importants en la tramitació o en les possibles accions jurídiques contra el text que havia de ser, per damunt de tot, un gran pacte. Alfonso Guerra enfadat amb el seu propi partit, però situat a la presidència de la comissió d’afers constitucionals que havia de dictaminar el nou Estatut, declamava frases despectives que persistiran en la memòria de tots i que equiparaven el rebuig dels socialistes al dels populars, tot i votar-hi a favor.

Aquesta manca de mirada d’estadistes que reclamava Pasqual Maragall va eclipsar la voluntat de reconeixement recíproc i que Catalunya mereixia.

L’alta magistratura contrària a la descentralització de competències del CGPJ, els membres d’un Tribunal Constitucional desprestigiat, que va acceptar recusacions inacceptables i participació en els debats de magistrats que la pugna dels patits no havia renovat tot i la caducitat, feia anys, el seu mandat.

Els partits polítics d’aquí i d’allà pensant en estratègies electorals, de mirada curta, incapaços de pactar la reforma de les lleis orgàniques que calia actualitzar per aconseguir la concordança amb el nou text estatutari.

On calia mirada d’alçada, aparegueren travetes. Lesionar l’adversari, guanyar batalles pírriques, van destruir un instrument que no era perfecte però que buscava un gran acord entre l’Estat i una Catalunya que havia demostrat abastament la seva capacitat d’autogovernar-se.

Després de la sentència les coses no van canviar. Des d’aleshores les estratègies electorals han seguit estant per sobre del pacte polític de desenvolupament d’un Estatut que la sentència no va liquidar, només va escapçar.

És més fàcil cridar que fer feina. El trencament d’esperança amb els acords amb l’Estat que molts consideren irreconstruïble segueix essent la base de la política. Però no s’ha desenvolupat el potencial de l’Estatut, ni modificat les lleis que permetrien la creació del Consell de Justícia, la part revocada pel Tribunal Constitucional. La major part dels catalans consideren que no tenim Estatut perquè així s’ha repetit milions de vegades, i el que no tenim és política d’alçada.

Tots hem perdut. El PP, que volia anul·lar 126 articles dels 222 articles i 22 disposicions que tenia, només va aconseguir que en deroguessin 14 havent usat totes les males arts de la política i de la justícia, també va perdre, i li hem concedit l’èxit de la destrucció.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

POLÍTICA

Orobitg i Viñas, representants de la Selva i el Gironès a la llista d’ERC

GIRONA / SANTA COLOMA
política

Ajornat el judici contra Jové, Salvadó i Garriga per la campanya electoral i no per la llei d’amnistia

barcelona

Refer la llei d’enjudiciament

Madrid

Turquia, mediadora per interès

Istanbul
Brigid Laffan
Presidenta de l’European Policy Centre

“Les guerres a Ucraïna i Gaza definiran el futur d’Europa”

Barcelona
Susanna Bazán López
Cap de l’oposició a Porqueres (Junts per Porqueres)

“Hi ha una mala gestió de govern i falta transparència”

Porfqueres
política

Collboni perd la moció de confiança, però anuncia una ampliació del govern

barcelona
rússia

Sis anys de presó per a una membre de Pussy Riot

barcelona
rússia

El Kremlin continua entossudit a culpar Kíiv de l’atemptat

barcelona