2013
‘Via catalana cap a la independència’
Catalunya es dota dels mecanismes legals per organitzar un referèndum. Artur Mas convoca a finals d’any una consulta per al 9 de novembre del 2014
Carme Forcadell instava els polítics catalans, durant el discurs de la Via Catalana del 2013, a no deixar passar el 2014 sense convocar una consulta per decidir el futur de Catalunya. Ho feia en qualitat de presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i després que, just a les 17.14 hores, una llarguíssima cadena humana de 400 quilòmetres va alçar els braços a l’uníson entre les fronteres de la Catalunya del Nord i el País Valencià. Un nou èxit d’organització i de convocatòria en la quarta Diada massiva des del 2010.
Artur Mas, president de la Generalitat de Catalunya, havia entomat prèviament aquest repte, però entrats en l’últim quadrimestre de l’any encara no hi havia data ni pregunta. Aquell 2013 havia començat amb l’estrena d’una legislatura –Mas va ser investit el 24 de desembre de 2012– que havia d’abastir-se dels mecanismes legals per poder convocar un referèndum. El gener es posava fil a l’agulla amb l’aprovació al Parlament de la Declaració de sobirania i del dret a decidir, que reconeixia que el poble català té “caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà.” El seguien la constitució del Consell Assessor per a la Transició Nacional i el Pacte Nacional pel Dret a Decidir.
A Madrid, Mariano Rajoy no només es mostrava completament enrocat, sinó que atiava el conflicte amb Catalunya amb una llei d’educació impulsada pel ministre Ignacio Wert que amenaçava la immersió lingüística i envaïa competències cedides. A Rajoy se li girava feina portes endins del PP després d’esclatar l’escàndol dels sobresous i de la comptabilitat opaca del seu partit.
I si l’anhel independentista es manifestava a Catalunya de forma totalment pacífica, un grupuscle de feixistes assaltava amb violència la delegació que la Generalitat té a Madrid just quan s’hi celebraven els actes de la Diada. El 2013 també va ser l’any del “relaxing cup of café con leche”, amb el qual l’alcaldessa de Madrid, Ana Botella, va intentar defensar, sense èxit, la candidatura de la seva ciutat als Jocs Olímpics del 2020.
A Catalunya havia esclatat l’escàndol pel cas d’espionatge de Método 3, amb la presidenta del PP català, Alícia Sánchez Camacho, entre les protagonistes. I en l’àmbit internacional, l’església catòlica passava a tenir dos papes: un de titular, Jorge Mario Bergoglio, i un d’emèrit, Joseph Ratzinger, que havia dimitit.
L’any es va acabar finalment amb la convocatòria d’un referèndum per al 9 de novembre de 2014 que tindria una doble pregunta: “Vol que Catalunya sigui un Estat?” En cas afirmatiu: “Vol que sigui un Estat independent?”
CRONOLOGIA
J.M. Vila d’Abadal
Fill d’una nissaga de polítics osonencs, Josep Maria Vila d’Abadal era alcalde de Vic (2007-15) aquell any 2013. També presidia l’Associació de Municipis per la Independència (2011-15) i havia estat diputat al Parlament (2010-12). Actualment presideix País Rural, una plataforma que defensa la Catalunya rural.
La llavor està sembrada
Josep Maria Vila d’AbadalTrobo a faltar unitat d’acció entre l’AMI, l’ANC i Òmnium. Cal que treballin junts
L’any 2010, després de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, molts ajuntaments ens vam sentir moralment exclosos de la Constitució i ens vam mobilitzar. Després d’unes primeres reunions vam decidir impulsar una associació d’ajuntaments que donés suport al dret a l’autodeterminació Eren els mesos en què es feien les consultes per la independència amb molt d’èxit a tot Catalunya i ens va semblar que des de les institucions, en aquests cas des dels ajuntaments, podíem pressionar per forçar el govern a fer un referèndum cap a la independència.
L’Associació de Municipis per la Independència (AMI) la vam constituir l’octubre del 2011 i vam ser molts més dels que esperàvem: més de vuit-cents ajuntaments d’arreu del país. Vaig tenir l’honor de ser escollit el primer president.
Recordo perfectament la il·lusió d’aquells moments, d’una cosa que començava, en què els ajuntaments, donant suport majoritàriament a les consultes, havíem ajudat a fer viable aquell moviment.
Més endavant, la Via Catalana va ser una gran demostració de força del poble, en què els ajuntaments també vam contribuir molt. Tinc molt present d’aquells dies la gran col·laboració que hi havia entre l’AMI, l’ANC i Òmnium Cultural. Una complicitat que va donar un gran resultat i que va posar al davant del procés la societat civil que estirava i l’esperonava enfront de les dificultats de la política i la seva maquinària. Des d’Òmnium, l’ANC i també des de l’AMI, i en poden donar fer els deu o quinze alcaldes més propers a la meva gestió, sempre vam tenir molt clar que una prioritat era evitar la intrusió de les cúpules dels partits. Crec que ho vam aconseguir.
Un dels moments més emocionants que recordo és quan tots els alcaldes vam travessar la plaça de Sant Jaume des de l’Ajuntament fins al Palau de la Generalitat per donar suport al president i al govern per la consulta del 9-N. Aquells van ser uns anys de construcció de tot un moviment que avui encara perdura, que s’ha acabat i que, malgrat les dificultats, continua amb força.
De cara al futur ara mateix trobo a faltar una unitat d’acció entre l’AMI, l’ANC i Òmnium, que no veig. És essencial que tots plegats treballin junts, que facin accions conjuntes, lluny de la pressió dels partits que són al govern, que els marquin el pas. Això és essencial i s’ha de recuperar.
Sempre he estat una persona positiva, crec que la llavor està sembrada i que el dia que la gent pugui votar en un referèndum estic segur que el seu vot serà àmpliament positiu.
