“Catalunya ens dona una lliçó de dignitat; ens emociona”

Doncs ha estat una veritable sorpresa. No sabia pas que hi havia companys que havien presentat el meu currículum al memorial. Ho estic digerint. La veritat és que, repassant el document que van elaborar, m’han sorprès coses, que ja ni recordava… Tot això m’ha fet reflexionar sobre el que hem fet.

He fet de tot, coses grans i coses petites… És molt complicat lluitar contra la globalització i els poders econòmics, però a vegades els dobleguem, sense ni adonar-nos-en, però aconseguim coses. A vegades, el simple fet de frenar-ne alguna ja fa que allò no vagi a més, i ja és un èxit.

Actualment hi hauria motius per tornar-les a organitzar, sí. Les Marxes de la Dignitat van ser un procés preciós. Van començar a mitjan setembre del 2013 i van acabar el 22 de març del 2014 . Van ser set mesos de feina, amb la implicació de tots els moviments socials de l’Estat: sindicals, veïnals, jubilats... Es va arribar a un acord sobre quins eren els quatre eixos fonamentals, concisos, i vam tirar endavant, ja sense més discussions, per no perdre’ns en el que no tocava, a discutir d’ideologia. I gràcies a això, van tenir l’èxit que van tenir. Després vam organitzar les Euromarxes , que també van ser un èxit: vam anar de Gibraltar a Brussel·les, passant per tots els paradisos fiscals. Inicialment, els francesos i els holandesos volien d’eslògan Canviem Europa, però hi vaig intervenir i vaig defensar que no n’hi havia prou a canviar-la, i l’eslògan va ser Construïm una altra Europa. A Gibraltar, no ens hi van deixar entrar i vam fer la protesta a la tanca. A Andorra, tampoc ens hi deixaven, però una companya, de l’entitat Attac Catalunya , va estar mesos negociant i va aconseguir que hi poguéssim entrar i manifestar-nos.

No, he estat en moltes alhora… El sindicalisme, el moviment veïnal, vaig militar en un partit... Sempre defensant els drets humans i intentant que no ens prenguin el pèl. N’és un exemple quan vaig anar a viure per feina a Galícia. Als tècnics que veníem de fora ens van donar un habitatge, que ens va costar 250.000 pessetes i que podíem pagar a terminis. Però tenia defectes ocults, perquè l’havia fet un constructor amic del cacic de la zona i em vaig involucrar en l’associació de veïns, de la qual vaig acabar sent el president. Al final vam anar a judici i vam aconseguir que ens tornessin els diners.

Aquest és un tema d’especulació del sòl pur i dur. Aznar va canviar la llei del sòl per facilitar que es pogués construir arreu i va potenciar la corrupció municipal. No hi ha voluntat política de complir la Constitució, que diu que l’habitatge és un dret, un bé necessari. No respecten ni les normes que posen, però el punt zero és l’especulació del sòl, i després els constructors i promotors, i la gestió que en fan els bancs. És fàcil ser promotor en aquest país, perquè, si tens beneficis, perfecte, i si tens pèrdues, les assumim, d’una manera o altra, entre tots, i aquí a Catalunya ho sabeu bé, amb el tema del Castor. És escandalós, però la majoria de la societat està intoxicada i no se n’assabenta.

Sens dubte. Sobre tot. Som un grup de gent partidària del dret a la subsidiarietat, que vol dir que el que el ciutadà pugui fer per si mateix no ho ha de fer la societat, i que el que la societat inferior pugui fer per si mateixa no ho ha de fer la superior. Tu has de decidir les coses; una mancomunitat ha de resoldre els problemes que afecten la mancomunitat, però no ha d’intervenir en un tema local. Aquesta és la base del dret a decidir, a l’autodeterminació. El conflicte de l’Estat espanyol contra Catalunya –i dic “contra”– és un tema territorial, amb un rerefons econòmic i polític, però és bàsicament territorial, i nosaltres no ens quedem només amb això, volem també decidir on s’inverteix el diner públic, què es fa amb la sanitat, amb els serveis socials, l’educació, les pensions…

No. És una vergonya que aquesta pseudodemocràcia sigui només de delegació i generi una legislació que els doni impunitat. I el grau màxim de la impunitat és el bloqueig constitucional de què gaudeix una família posada per Franco. Un bloqueig que, segons la Constitució, és impossible d’eludir, llevat que el rei es torni boig i plegui.

No. Hi ha més gent, i tant. El naixement real de Madrileños por el Derecho a Decidir té lloc quan muntem un acte de suport al procés català en un local públic, de l’Ajuntament de Madrid, i l’alcaldessa, Manuela Carmena, l’autoritza, però l’alcalde actual, que llavors era regidor, ho porta al jutjat i ens el prohibeixen. Aquí Carmena es va equivocar, perquè hi hauria d’haver presentat recurs com van fer a Saragossa, on es va poder fer. Vam buscar un local privat, un teatre, i l’èxit va ser tal, amb el teatre ple i també tots els carrers dels voltants, que vam haver de fer-lo al carrer. Per cert, el jutge que el va prohibir és el mateix que no volia treure Franco del Valle de los Caídos. La repressió va fer que fos un èxit.

Perquè nosaltres enteníem que Catalunya ens estava i ens està donant una lliçó de dignitat. El que ha fet Catalunya ens ha emocionat.

A Euskadi, fins i tot els partits estatalistes són partidaris de l’acostament dels presos. Els militants del PP i el PSOE, també, tot i els moviments del PP amb Carlos Iturgaiz. És una societat que sap que allò ha acabat i que cal reconduir-ho per conviure. El problema és la intoxicació que hi ha hagut durant anys i el fet que hi hagi gent, com els de Vox, que tinguin aquest afany venjatiu sense entendre que aquest ha estat un conflicte polític no pas amb delinqüents.

Cada cop és més difícil. La gent ho nota molt, perquè cada multa són almenys 600 euros, per a gent que potser està a l’atur. Cada cop costa més protestar per res, que és el que busquen, és clar. Afecta psicològicament i econòmica.

Els incidents van tenir lloc un cop acabat l’acte, quan una sèrie de joves van anar cap al Congrés a protestar. Jo no hi era, però pels vídeos que he vist i per les declaracions d’altra gent que hi era, crec que dins del tumult van agafar aquest noi com a cap de turc… No hi ha proves contra ell, però en aquest país els muntatges policials són tradició… I en conec molts, per desgràcia.

Jo les he viscut personalment. Han contractat sicaris algerians, han introduït droga, com està demostrat, al País Basc, a través d’Intxaurrondo, amb la màxima “un drogata més, un etarra menys”. Els han permès enriquir-se amb la venda de droga dins del mateix quarter. Ho he viscut durant molts anys.

Sí. Ens costarà, perquè els mitjans li fan la feina bruta, i això que alguns es defineixen com a “republicans”, i no són més que mers farsants. Ara que s’ha destapat la caixa dels trons i la gent veu coses... I encara en sabrà més...

Jo i un company, per exemple, preparem un llibre en què hi ha un capítol sobre el 23-F i la participació de la monarquia. Volem arribar a la gent, perquè sàpiga el que ha passat de veritat. I sàpiga que no és cert que ens va salvar el 23-F.

Quan vaig arribar a Madrid, l’any 1987, a viure-hi, em van explicar que hi havia un grup d’insubmisos que eren de La Rioja, com jo, i que estaven tancats a la presó militar l’Alcalá-Meco, i els vaig anar a veure per saber com els podia ajudar. I em vaig trobar que aquell dia era l’aniversari del general Alfonso Armada, condemnat pel 23-F, i els van obligar a celebrar-ho! Els van donar pastís, café, copa y puro. Armada era pres, com ells, però tenia tota una ala de la presó, amb mobles de luxe, per a ell. Mentre que, a ells, com que eren estudiants universitaris, els van retirar les taules i les cadires perquè haguessin d’estudiar drets. Els joves d’ara no saben el que van passar aquells milers d’objectors de consciència, que quan els van oferir la prestació social substitutòria van decidir resistir i fer-se insubmisos tot i anar a la presó. I van aconseguir doblegar l’Estat.

Ho soc per tradició familiar. Vaig viure la refundació del moviment, el retorn als orígens després d’una etapa negra, per culpa de la religió, durant la Guerra Civil. Admeto que la nostra ideologia va tenir un error històric per culpa de la influència de l’Església. Amb la refundació, vam treballar, i jo era a les comissions, la via carlista cap al socialisme autogestionat. Vam anar a l’antiga Iugoslàvia a veure com ho feien. Vam ser pioners en el feminisme. Érem una gent rara, en el sentit que no era habitual com ens organitzàvem i el que defensàvem socialment. L’herència em ve de casa, on cada nit escoltàvem les notícies en castellà de la BBC, Radio París i Radio Luxemburg, i una mica la Pirenaica, que era una altra cosa… Això et permetia saber quines eren les notícies reals i formar-te políticament.

Es té la imatge del requetè de la Guerra Civil, sí. Jo vaig deixar de militar, no de ser carlista, perquè perdíem més temps explicant qui érem que fent coses… i jo soc de fer coses. De fet, encara hi ha la branca tradicionalista, que són com una màfia, sempre en els llocs de poder controlant el país. Però la gent va madurar, i quan Franco unifica la Falange amb els requetès, els carlistes de veritat, no els tradicionalistes, se’n surten. Ara, els vencedors sempre expliquen la història com volen. Ja sabem com va, això...