Tres anys de la DUI

Aquesta setmana entrant farà tres anys de la declaració unilateral d’independència al Parlament de Catalunya. Tots som conscients que no ha tingut efectes pràctics, però deixeu-me parlar del cas d’Irlanda. Allà, el 1918 es va fer una DUI basada en els resultats electorals amb 73 de 105 diputats del Parlament. Aquella DUI no va tenir efectes immediats, de fet va portar a un pacte per a una nova autonomia quatre anys més tard, que va provocar la divisió de l’independentisme, i no va ser fins al 1937 que es va culminar el procés d’independència i la sortida definitiva del Regne Unit, malgrat que no va ser fins a l’any 1948 que va sortir de la Commonwealth i va trencar definitivament tots els llaços amb el Regne Unit.

Els processos d’independència són tots diferents, vull pensar que el nostre no trigarà 20 anys més a ser efectiu, però en tot cas estic convençut que ho serà per motius principalment econòmics. L’Estat espanyol torna a entrar en una crisi econòmica profunda que si seguim dins ens arrossegarà sense pietat, mentre seguirem veient com els estats petits d’Europa similars a Catalunya se’n surten força bé. De fet fa pocs dies hem sabut que Eslovènia, Lituània i Xipre ja han superat Espanya en PIB per càpita, però en tot cas Catalunya com a Estat no s’hauria de comparar amb aquests estats sinó amb els anomenats frugals (Holanda, Àustria, Finlàndia o Dinamarca) i fins i tot amb Irlanda, l’Estat de la UE amb més PIB per càpita després de Luxemburg, que com saben té una població relativament petita.

El més interessant és constatar que Irlanda l’any 1992 tenia el mateix PIB per càpita que Espanya i, mentre que aquesta ha anat perdent posicions, Irlanda ja és el segon país més ric de la Unió Europea. Catalunya ha d’aspirar a seguir el camí d’Irlanda en els pròxims 20 anys, i pot fer-ho perquè té més potencial. En efecte, la situació logística de Catalunya és molt més estratègica, som la segona destinació turística d’Europa, tenim la ciutat del món amb més congressistes, som un dels quatre motors industrials europeus, la líder en inversió internacional del sud d’Europa, la tercera destinació preferida per implantar una start-up a Europa... Tot i això, el dèficit fiscal equivalent a més del 40% de tots els impostos que generem i la manca d’infraestructures i polítiques adequades, fan que tot just tinguem un PIB per càpita un 6% superior a la mitjana europea.

Amb tot això, un estat independent i una gestió política i social ambiciosa, Catalunya podria ocupar els primers llocs en l’economia europea en els pròxims anys. El que caldria per aconseguir-ho és focalitzar-nos en l’R+D+I, la formació, l’aposta tecnològica i del talent, de fet allò que estan fent la majoria de països frugals i que les cambres no parem de proposar.

I és per això que trobo a faltar, en aquests moments de desconcert polític general, que els partits no parlin de què volen que sigui la Catalunya del 2030 i 2040, cosa que sí que hem fet les cambres, i en concret del per què volen un estat independent. Perquè en tot cas, si ho expliquessin i ho fessin de manera ambiciosa i creïble, potser aconseguiríem molt més suport al procés d’independència i podríem anar més ràpid a fer efectiva la República Catalana.