Política

Tremolors per la banca pública

L’ICF va demanar al març al Banc d’Espanya la llicència per operar com a banc, i ara sobrevola el temor que no se li concedeixi com a represàlia pels avals al Tribunal de Comptes

Fa deu anys que es treballa en la conversió

La mani­o­bra del govern per donar cober­tura als seus ex-ser­vi­dors públics per­se­guits pel Tri­bu­nal de Comp­tes ha posat a l’ull de l’huracà l’Ins­ti­tut Català de Finan­ces (ICF), una enti­tat finan­cera pública –l’únic acci­o­nista és la Gene­ra­li­tat– cre­ada el 1985 per fer de crossa del sec­tor pri­vat en el suport al tei­xit empre­sa­rial, i en espe­cial als sec­tors que el govern estimi que més convé poten­ciar o pro­te­gir, a través de crèdits i, molt sovint, també avals a pro­jec­tes pri­vats. L’enti­tat és a la recta final del procés de con­versió en banca pública, una figura que, sense apar­tar el focus del finançament d’autònoms, pimes, empre­ses i enti­tats, li dona­ria més marge de mani­o­bra per ope­rar i comp­tar amb fons i pro­duc­tes pro­pis per poder ampliar el seu radi i arri­bar a més sec­tors. És aquí on han apa­re­gut certs dub­tes i tre­mo­lors, perquè hi ha qui tem dins del govern i els par­tits inde­pen­den­tis­tes que la polèmica abran­dada per l’espa­nyo­lisme per la impli­cació de l’ICF com a ava­la­dor pro­vi­si­o­nal pugui fer tron­to­llar tota la feina feta els últims anys. I és que la cul­mi­nació de l’ope­ració ja bàsica­ment només depèn de l’auto­rit­zació del Banc d’Espa­nya, que podria pen­sar en represàlies i uti­lit­zar el cas com a excusa per dene­gar-la. És clar que altres veus con­sul­ta­des hi res­ten també importància i recor­den que de bas­tons a les rodes a l’ope­ració a Madrid n’hi han tro­bat sem­pre, i la polèmica actual no ha de fer variar res subs­tan­cial.

Els tràmits per con­ver­tir l’ICF en banca pública es van ini­ciar ja amb Andreu Mas-Colell al cap­da­vant d’Eco­no­mia, després que l’enti­tat hagués acu­mu­lat pèrdues impor­tants arran d’anys d’assu­mir pro­jec­tes amb poca solvència, en part també per la ine­xistència de cri­te­ris clars, i cul­mi­nats per la devas­ta­dora crisi econòmica del 2008. Després que el seu pre­de­ces­sor, Antoni Cas­tells, hi comencés a posar un cert ordre en el segon tri­par­tit, Mas-Colell va nome­nar el 2011 com a con­se­ller dele­gat Josep-Ramon San­romà, que va rebre l’encàrrec de lide­rar un procés de trans­for­mació de l’ICF en diver­sos àmbits (negoci, ope­ra­tiu, digi­tal, regu­la­tori...), així com d’adap­tació a la nor­ma­tiva euro­pea de les enti­tats de crèdit públic. Des del 2014, així, va entrar a for­mar part de l’Asso­ci­ació Euro­pea de Bancs Públics, que agrupa gran part dels que ope­ren al con­ti­nent. La fei­nada de San­romà va con­ti­nuar en les següents legis­la­tu­res ja amb Oriol Jun­que­ras i Pere Ara­gonès com a con­se­llers, quan, en paral·lel al sane­ja­ment de l’enti­tat i l’apli­cació de cri­te­ris més rígids, la va anar pre­pa­rant també en ter­mes de gover­nança i nor­ma­tiva interna per com­plir els estric­tes requi­sits per ser reco­ne­guda com a banca pública. Després de deu anys al cap­da­vant, San­romà es va jubi­lar al gener amb la feina avançada, i Víctor Guar­di­ola, amb una dila­tada experiència en el sec­tor, sobre­tot a Cai­xa­Bank, li va pren­dre el relleu amb el repte de cul­mi­nar un objec­tiu que, a sobre, mesos després va entrar a for­mar part dels acords d’inves­ti­dura d’Ara­gonès.

A la pràctica, l’ICF ja com­pleix avui tots els requi­sits per ser-ho, però l’últim escull per ope­rar com a banca pública a tots els efec­tes és la con­se­cució de la llicència o fitxa bancària, que va dema­nar for­mal­ment a final de març al Banc d’Espa­nya, l’orga­nisme encar­re­gat de vali­dar la petició i eme­tre l’informe pre­cep­tiu al Banc Cen­tral Euro­peu per a l’apro­vació final. Es cal­cula, això sí, que el ter­mini es pot allar­gar fins a dotze mesos. El pri­mer con­sell exe­cu­tiu d’Ara­gonès va apro­var al maig un altre tràmit impres­cin­di­ble, l’auto­rit­zació per a la cons­ti­tució de la soci­e­tat ICF Banc, enti­tat de crèdit SAU, “sem­pre que rebi les auto­rit­za­ci­ons admi­nis­tra­ti­ves prèvies necessàries”, així que els deu­res estan fets. Falta que el super­vi­sor no els estripi.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.