Política

JESSICA GONZÁLEZ HERRERA

EN COMÚ PODEM

“La política es fa en cada decisió que prenem”

“T’has d’empassar uns quants gripaus, no és un lloc fàcil on estar”

“Ballar, per a mi, és una de les formes d’activisme més revolucionàries”

BALLAR ÉS CULTURA... I POLÍTICA
La imatge és força recent. Es va prendre en el marc d’un acte sobre cultura a la Sala Apolo, el mes de febrer, en què també va participar l’alcaldessa Ada Colau. Sensible amb la cultura, González recorre a citacions, en algun dels seus articles, del grup porto-riqueny de música Calle 13 i és impulsora de Sentimento Cimarón, una companyia de ball folklòric colombià. “Ballo des dels 3 anys i la dansa ha estat sempre una constant en la meva vida”, afirma.
El feminisme i l’antiracisme són pràctiques concretes, no pins que et puguis penjar un dia i prou
M’encanta el municipalisme perquè et connecta amb el territori i fa que no et puguis posar de perfil
Va néixer fa 31 anys a Bar­ran­qui­lla, Colòmbia. Quina importància tenen per a vostè, les seves arrels?
Vaig arri­bar a Bar­ce­lona quan tenia ja 16 anys, de manera que la infan­tesa, i part de l’ado­lescència, la vaig viure allà. Les meves arrels estan, doncs, molt mar­ca­des per Colòmbia i, quan estàs en un con­text de gran diver­si­tat cul­tu­ral, és nor­mal pre­gun­tar-te qui ets i qui­nes són les teves arrels. Sem­pre dic, per exem­ple, que ser del Carib és una forma d’estar en el món i, en aquest sen­tit, l’ale­gria, tot i que pugui sem­blar una cosa supèrflua, i més en els moments con­vul­sos que s’estan vivint a Colòmbia, és molt impor­tant.
Colòmbia, com diu, ha vis­cut recent­ment una impor­tant espi­ral de violència.
Sí, però és impor­tant man­te­nir aquesta ale­gria com a defensa, com un acte polític que no ha d’impli­car menys crítica o con­tundència. Aquesta és la trin­xera des de la qual actuo.
L’anti­ra­cisme i el femi­nisme són dos dels acti­vis­mes en què ha mili­tat.
Tinc clar que són dues pràcti­ques con­cre­tes, no pas pins que et puguis pen­jar un dia i prou. M’obses­si­ona el tema de les pràcti­ques, i més ara, que estic al Par­la­ment, un lloc amb moltíssima retòrica i moltíssi­mes parau­les on les pràcti­ques no sem­pre es duen a terme.
Què enyora, de Colòmbia?
La força de la col·lec­ti­vi­tat, per exem­ple, l’espe­rit de comu­ni­tat. El car­na­val de Bar­ran­qui­lla, per exem­ple, que és una de les fes­tes més impor­tants del país, és tot un acte polític i de resiliència que va més enllà de sor­tir de nit a ballar.
Què li va agra­dar, i què no, de Cata­lu­nya quan va arri­bar-hi fa ja 15 anys?
Colòmbia és dels països amb més desi­gual­tats del món quant a redis­tri­bució de la riquesa. Hi ha estrats soci­als i estàs molt deter­mi­nat per on vius, pels cen­tres edu­ca­tius en què estu­dies... A Bar­ce­lona és claríssim que també hi ha una divisió, però aquí m’era més fàcil ser una més. Ningú em pre­gun­tava de qui era filla. I això em va agra­dar. També és cert, però, que ser dona, jove i migrant fa que hagis d’estar demos­trant coses tota l’estona. Aquí la soci­e­tat no està tan frag­men­tada com a Colòmbia, però, mal­grat venir amb pri­vi­le­gis, com ho són tenir estu­dis uni­ver­si­ta­ris i un capi­tal social i cul­tu­ral deter­mi­nat, sí que encara em per­se­gueix aquesta idea d’haver d’estar demos­trant coses cons­tant­ment. Haver de llui­tar més, però, de ben segur que m’ha aju­dat a enten­dre la migració com un procés super­com­plex i a tenir clara la neces­si­tat de tre­ba­llar, en una soci­e­tat tan indi­vi­du­a­lit­zada com aquesta, per a un col·lec­tiu. Ales­ho­res hi ha també la sole­dat, el racisme ins­ti­tu­ci­o­nal, que es mani­festa en molts àmbits... Que sigui molt crítica amb mol­tes de les lògiques que es donen a Cata­lu­nya no treu, però, que senti un gran amor per aquesta terra.
Balla i forma part d’una com­pa­nyia de ball folklòric de Bar­ce­lona: Sen­ti­mi­ento Cimarrón. D’on li ve?
Jo ballo des dels 3 anys però, en aquest sen­tit, ballar s’ins­criu també en aquesta recerca de la iden­ti­tat en ter­mes d’arrels. Et tro­bes, per exem­ple, amb la pers­pec­tiva colo­nial, que dife­ren­cia la colo­nit­zació –un fet històric amb una data d’inici i una de final– de la colo­ni­a­li­tat, que és tot aquest entra­mat de rela­ci­ons i estruc­tu­res de poder que sor­gei­xen arran de la colo­nit­zació però que, avui dia, encara estan pre­sents no única­ment als països colo­nit­zats sinó a tot arreu, i més ara amb la glo­ba­lit­zació. Quan entro a veure com es mani­festa la colo­ni­a­li­tat m’adono que hi ha una cosa que es diu “colo­ni­a­li­tat del saber”, que jerar­quitza els conei­xe­ments perquè sem­bli que els únics que són legítims siguin només els d’homes blancs i euro­peus. Hi ha, però, altres sabers, for­mes de conei­xe­ment i expressió que no depe­nen tant d’aquesta raci­o­na­li­tat sinó del cos, que pot ser també ter­ri­tori de lluita i rei­vin­di­cació. És, de fet, una cosa que lliga amb con­cep­ci­ons indígenes que ente­nen la terra com a part del nos­tre cos. Per a mi, doncs, el ball és un tema de rei­vin­di­cació política, i així ho faig amb la meva com­pa­nyia de ball. El ball, de fet, és per a mi una de les for­mes d’acti­visme més revo­lu­cionàries. Un acte de reflexió i de cre­ació de comu­ni­tat.
No creu que exis­teix, però, una certa folk­lo­rit­zació de la diver­si­tat?
Sí, i durant anys això ens ha des­po­li­tit­zat. És com si se’ns digués: “Ens encan­ten els vos­tres balls, els plats que cui­neu... però, si toca par­lar de qui pren les deci­si­ons, o de quin model polític o de país volem, això ja són coses de la gent seri­osa.” I, sí, els colom­bi­ans apor­tem folk­lore i la diver­si­tat, però també idees i conei­xe­ments.
En aquesta legis­la­tura, vostè, així com també dipu­ta­des com ara Basha Chan­guerra, de la CUP, i Najat Dri­o­uech, d’ERC, han arri­bat al Par­la­ment. És una opor­tu­ni­tat?
Si som aquí és perquè molta gent ha llui­tat perquè hi fóssim, no pas perquè siguem més bones que la resta. Ha estat impor­tant arri­bar-hi, però encara és més impor­tant tenir clar què farem. En aquest sen­tit, jo tinc molt clar qui repre­sento i els interes­sos de qui repre­sento. La meva agenda, al Par­la­ment, estarà mar­cada per aquesta pers­pec­tiva inter­cul­tu­ral i anti­ra­cista.
Què li sem­bla com fun­ci­o­nen les coses en l’àmbit par­la­men­tari?
T’has d’empas­sar uns quants gri­paus, perquè no és un lloc fàcil on estar. La ins­ti­tució s’encar­rega sub­til­ment de recor­dar-te que aquell lloc no et per­tany i, a títol per­so­nal, és com­pli­cat. Entenc, però, que el meu escó és un espai col·lec­tiu al ser­vei d’unes comu­ni­tats que, a diferència dels bancs o les clas­ses pode­ro­ses, no tenen la repre­sen­tació que hau­rien de tenir.
Se la va haver de convèncer gaire per concórrer a les elec­ci­ons al Par­la­ment?
Sí. Jo havia estu­diat ciències polítiques, però, per a mi, la política ni de bon tros es fa només des de les ins­ti­tu­ci­ons, sinó que es fa en cada decisió que pre­nem, des del que men­gem fins a la roba que ens posem. Quan se’m va con­vi­dar a for­mar part, pri­mer, de Bar­ce­lona en Comú ja no va ser una decisió fàcil. M’encanta el muni­ci­pa­lisme perquè et con­necta amb el ter­ri­tori i fa que no et puguis posar de per­fil, però. Vaig estar dos anys al dis­tricte de Ciu­tat Vella i fer el pas a la Gene­ra­li­tat, perquè, com et deia, soc una muni­ci­pa­lista acèrrima, va ser una decisió difícil, fins al punt que encara avui estic fent una mica el dol. Sé que no puc ser la veu de tots però, alhora, em sem­bla impor­tant que les per­so­nes migrants esti­guem repre­sen­ta­des en les ins­ti­tu­ci­ons.

De Barranquilla a Ciutat Vella

La barranquillera Jessica González s’ha convertit, en aquesta legislatura, en la primera diputada afrollatina a entrar al Parlament de Catalunya, fet que no ha passat desapercebut en alguns mitjans del país on va néixer l’any 1989. “És important que persones migrants estiguem en les institucions”, reivindica. Va arribar a Barcelona aviat farà 15 anys per estudiar ciències polítiques a la Pompeu Fabra i, de pas, atesa la gran passió que sent pel ball, aprendre flamenc.Amb un postgrau en societats africanes i un màster en comunicació pel canvi social a la Universitat d’Ohio, als Estats Units, ha militat en lluites com ara l’antiracisme i el feminisme i, abans de concórrer a les eleccions catalanes com a número tres d’En Comú Podem, va ser, a Barcelona, consellera tècnica del districte de Ciutat Vella, on ha viscut des de la seva arribada a la ciutat. “Quan se’m va proposar formar part de Barcelona en Comú ja no va ser una decisió fàcil, però sí que estava convençuda que era possible aconseguir alguns canvis”, assegura. Al Parlament és membre de les comissions d’Estudi sobre el Racisme Institucional i Estructural, Cultura i Drets Socials.

Jessica González

Jessica González Herrera (Barranquilla, Colòmbia, 1989) és llicenciada en ciències polítiques per la Universitat Pompeu Fabra i aquesta és la seva primera legislatura al Parlament.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia