Política

LLORENÇ FERRER ALÒS

És professor del Departament d’Història Contemporània de la UB

Mala peça té el teler

És professor del Departament d’Història Contemporània de la   Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona. Membre del grup de recerca TIG (Treball, Institucions i Gènere) i IP de Red Española de Historia del Trabajo.
Ara bufen vents de diàleg. Ja vist moltes vegades. Voldria que no fos així, però l’experiència ens diu que per no anar a parar enlloc

Les revo­lu­ci­ons pas­sen, però les iden­ti­tats que­den. Iden­ti­tats que tenen un pòsit d’història, que impli­quen ele­ments d’iden­ti­fi­cació col·lec­tiva i que les experiències que es viuen a cada moment van mode­lant i can­vi­ant. La iden­ti­tat cata­lana –almenys d’una part molt impor­tant de la població– ve del pas­sat però lle­geix i inter­preta el pre­sent. I és una iden­ti­tat que con­viu en el si d’una altra iden­ti­tat, que és la que exer­ceix el poder polític. I la prac­ti­quen també aquells que diuen que la iden­ti­tat no va amb ells.

Una part molt impor­tant de la població cata­lana fa temps que lle­geix i detecta un mal­trac­ta­ment i menys­preu per part de l’altra iden­ti­tat amb què con­viu. No va ser la reta­llada de l’Esta­tut, sinó que van ser l’atac cons­tant a la llen­gua i als meca­nis­mes d’inte­gració que hom havia cons­truït, la cons­ta­tació que les infra­es­truc­tu­res pla­ni­fi­ca­des no s’aca­ben de cons­truir mai i que les inver­si­ons sem­pre es retar­den, els per­ju­di­cis de la glo­ba­lit­zació que debi­li­ten la xarxa indus­trial local, els esforços bru­tals que cal fer per man­te­nir-se quan hom no té els avan­tat­ges de la capi­tal, la cen­tra­lit­zació fis­cal que drena recur­sos i deixa sense capa­ci­tat de decisió... I tot això rema­tat per un esta­tut reta­llat i des­tros­sat, després de ser votat.

La iden­ti­tat cas­te­llana està impreg­nada també del pòsit de la història. I li és molt difícil de can­viar la manera de veure el món i enten­dre el país des de la diver­si­tat. Els com­por­ta­ments són atàvics i no can­vien ni evo­lu­ci­o­nen. La Cons­ti­tució del 1978 va ser un altre intent de resol­dre el pro­blema que venia d’enrere i pot­ser ho hau­ria acon­se­guit si el “café para todos” no hagués diluït el que inten­tava ésser un reco­nei­xe­ment de la diferència.

Tots aquests ele­ments han por­tat a l’esclat inde­pen­den­tista. Molta gent –entre els quals m’incloc– varen ser cons­ci­ents del perill que com­por­tava la nova situ­ació i van evo­lu­ci­o­nar cap a un nou para­digma polític. El camí no era només iden­ti­tari, ja que la història de Cata­lu­nya recent també l’ha fet molt més diversa: era econòmic, social i de repar­ti­ment de poder, però ja se’n van cui­dar prou de con­ver­tir-lo en un con­flicte iden­ti­tari entre dues parts.

Les mani­fes­ta­ci­ons de l’11 de setem­bre han estat espec­ta­cu­lars. Tanta gent per no tenir con­seqüències? A les pri­ma­ve­res àrabs, els governs van caure amb molta menys gent i cal­dria pre­gun­tar-se què hau­ria pas­sat si tanta gent hagués dema­nat la República a la capi­tal. Pri­mera cons­ta­tació, pas­sava lluny del poder polític real i això fa el con­flicte perifèric. I segona, la iden­ti­tat que reté el poder polític a Espa­nya no estava dis­po­sada a res. La Cons­ti­tució i el marc legal eren una excusa. La llei sem­pre va dar­rere dels fets. Quan es posa al davant és sim­ple­ment per repri­mir. Aque­lla iden­ti­tat, que deté l’Estat, va tenir més força i va amor­rar el movi­ment inde­pen­den­tista. El pas següent eren alçaments civils, que ningú estava dis­po­sat a supor­tar.

Molts érem els que pensàvem que, amb la cor­re­lació de for­ces inter­nes, la inde­pendència no era pos­si­ble, però sí que hi hau­ria nego­ci­ació. Però no va ésser així. Cen­te­nars de milers de per­so­nes a la perifèria no eren sufi­ci­ents. La mei­tat de votants en les elec­ci­ons, tam­poc ho són.

L’inde­pen­den­tisme està atra­pat. El 50% no és sufi­ci­ent per arri­bar a cap port de manera clara. Una part està radi­ca­lit­zada pen­sant en fer coses que no por­ten enlloc, l’altra des­co­breix que el país no pot dei­xar pas­sar més el temps i les opor­tu­ni­tats. La clau de tot, però, és a l’altra banda. Toca pido­lar de nou i cre­uar els dits perquè els recur­sos que toquin vin­guin i que els pres­su­pos­tos de l’Estat es com­plei­xin d’una vegada. Però a l’altra banda mar­quen el pas els intran­si­gents que no estan dis­po­sats a evo­lu­ci­o­nar cap enlloc i els soci­a­lis­tes par­len amb cara ama­ble però es fan enrere a la mínima de canvi, perquè en rea­li­tat tots for­men part de la mateixa con­cepció de l’Estat.

Ara bufen vents de diàleg. Ja vist mol­tes vega­des. Vol­dria que no fos així, però l’experiència ens diu que per no anar a parar enlloc. I men­tres­tant, el cen­tre de l’altra iden­ti­tat xucla tots els recur­sos, se’ls queda o els repar­teix com vol (no és vic­ti­misme, totes les dades ho ava­len). I no tenen cap neces­si­tat de can­viar, ni amb cen­te­nars de milers de per­so­nes al car­rer cada any. Mala peça té el teler.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.