Política

AURORA MADAULA

JUNTS PER CATALUNYA

“El Parlament no hi és per dir amén al govern”

“Vaig fer el pas de formar part de la llista perquè sabia que Espanya no faria res i que s’atreviria a tot”

“Jo, amb l’extrema dreta, no hi parlo. És una decisió personal”

A L’AIRE LLIURE
Anar a la muntanya, caminar-hi i fer escalada són les aficions de la diputada. Ha fet escalada en països com ara França, Alemanya i el Marroc, però reconeix que la possibilitat de caure i quedar penjada li produeix pànic.
L’independentisme mai havia tingut tants vots percentualment i no s’està notant
És una evidència que Borràs i Aragonès tenen tarannàs i estratègies molt diferents
Què volia ser Aurora Madaula quan era una ado­les­cent?
Doncs jo volia ser actriu i anar a l’Ins­ti­tut del Tea­tre. Feia tea­tre a l’ins­ti­tut i, de fet, l’altre dia vaig tro­bar una regi­dora dels comuns de Mollet amb qui feia tea­tre i em va dir: “Mira, totes dues ho hem dei­xat per la política.” No, el que passa és que jo soc his­to­ri­a­dora i hi vull tor­nar; ara ho tinc una mica dei­xat de banda.
La vocació no era la política.
No. Anava a mani­fes­ta­ci­ons inde­pen­den­tis­tes, però prac­ti­cava un cata­la­nisme popu­lar, de base. En tot cas, el fet que ara hi sigui és cir­cums­tan­cial i per un temps limi­tat. No ha de ser una forma de vida, sinó tem­po­ral. Sem­pre he defen­sat que és una pràctica molt posi­tiva, però que ha d’estar limi­tada a dues legis­la­tu­res i mitja. Amb una, és impos­si­ble; dues, per con­so­li­dar, i l’altra mitja, perquè els dipu­tats sor­tints tin­guin con­tacte amb els que els subs­ti­tui­ran a la llista.
I per què fa el pas?
Jo em doc­toro el 18 de juliol del 2017, en ple con­flicte polític. El tema que vaig triar era el naci­o­na­lisme basc, l’exili... I hi havia simi­li­tuds amb el que pas­sava aquí. Pen­sava que Espa­nya no faria res i que s’atre­vi­ria a tot. Si al País Basc van tor­tu­rar gent, van matar, els per­se­guien a França i els van posar en calç viva! Perquè els posa­ven en joc. I l’inde­pen­den­tisme va posar en qüestió l’Estat. Jo tenia relació amb gent que estava en política però no mili­tava enlloc. Soc d’esquer­res i votava les esquer­res, però arriba un moment en què em dema­nen si ani­ria a la llista després que fra­cassés la llista unitària, de la qual vaig ser una de les impul­so­res a través de la Crida.
Sap greu que l’inde­pen­den­tisme no sigui capaç d’anar a l’una?
Molt. Aquell era el moment, veníem de Junts pel Sí. Volíem inte­grar la CUP i la part dels comuns favo­ra­ble al dret d’auto­de­ter­mi­nació. Calia una can­di­da­tura unitària davant d’un 155 i la dis­so­lució del Par­la­ment sense cap argu­ment legal. A escala inter­na­ci­o­nal, s’hau­ria entès molt millor.
En la base de l’inde­pen­den­tisme, aquesta nega­tiva ha pro­vo­cat frus­tració i la sen­sació que ha pre­val­gut el par­ti­disme.
Total­ment, i no és una sen­sació, és l’argu­ment. Jo anava a la base, a la història. Al País Basc es va inten­tar el 1977 un front anti­fran­quista als acords de Txi­berta i tam­poc va fun­ci­o­nar. El que em van dir per no tirar-ho enda­vant és que les enques­tes els dona­ven 48 dipu­tats per gua­nyar unes elec­ci­ons autonòmiques. I aquesta va ser la meva pri­mera incursió en la política real. El pre­si­dent Puig­de­mont va aguan­tar l’oferta fins al final. I un dia em van tru­car per for­mar part de la llista.
S’ho va haver de pen­sar?
No. Hi havia un govern a la presó i a l’exili i em van dema­nar anar en una llista trans­ver­sal... Conei­xia la Laura Borràs, en Toni Mor­ral, en Fran­cesc de Dal­ma­ses..., i em va sem­blar que no podia dir que no en una situ­ació com la de Cata­lu­nya.
Tot i no voler entrar en política, ha aca­bat de secretària segona de la mesa. Ser-hi ha por­tat pro­ble­mes a la mesa de Carme For­ca­dell i s’intenta que en porti a la de Roger Tor­rent. Té por?
Jo estic dis­po­sada a tot. El pànic l’hau­rien de tenir ells per haver rever­tit la democràcia com ho han fet. Per­se­guei­xen polítics per haver permès un debat i per haver tocat un botó per votar. És clar que si has per­se­guit i col­pe­jat la gent pel fet de posar una pape­reta en una urna, és que estàs dis­po­sat a tot. Cal can­viar la idea: nosal­tres no estem fent res que sigui il·legal ni fora dels paràmetres democràtics. Estem defen­sant el dret d’auto­de­ter­mi­nació i som tan trans­pa­rents que ho por­tem en els nos­tres pro­gra­mes elec­to­rals. Els que han de tenir por són ells pel que estan cre­ant i pel que estan defen­sant al seu país.
L’inde­pen­den­tisme s’ha ren­dit?
Hi ha molta gent que ha nor­ma­lit­zat la repressió. No podem accep­tar mol­tes coses, com la per­se­cució que està vivint la pre­si­denta del Par­la­ment. Això és inau­dit i ens hau­rem de plan­tar. I si ens inha­bi­li­ten, doncs que ho facin. Dar­rere en vindrà un altre, però aquesta és una estratègia que també hauríem de tre­ba­llar. Perquè el que no es pot fer és anar-nos fotent cops de cap con­tra la paret. Pot­ser que parem, que els tres par­tits polítics inde­pen­den­tis­tes al Par­la­ment fem un plan­te­ja­ment i que final­ment bas­tim una estratègia con­junta.
Es veu poca sin­to­nia entre el Par­la­ment i el govern.
És una sen­sació que crec que és real. Els pre­si­dents demos­tren estratègies i tarannàs molt dife­rents, és evi­dent. Tam­poc passa res. Ens hem viciat d’una tra­dició par­la­mentària total­ment supe­di­tada al govern, i això no és democràcia. És el que passa a Espa­nya. Això també s’ha de reno­var, perquè les ins­ti­tu­ci­ons cata­la­nes han cai­gut molt en el drama del sis­tema par­la­men­tari espa­nyol. Que Laura Borràs deci­deixi anar al Par­la­ment i no al govern n’és un exem­ple. Veníem de cicles on al Par­la­ment i a la mesa hi ana­ven els dino­sau­res, i el Par­la­ment no hi és per dir amén al govern. S’ha de millo­rar el par­la­men­ta­risme i Borràs ho pot fer, pot bri­llar.
Però si volem uni­tat, govern i Par­la­ment no hau­rien d’anar en sin­to­nia?
La uni­tat ara només es dona com a reacció a la sentència, a la repressió... I és dolent. Quan et mou la reacció, vas a remolc. El que s’ha de fer és una estratègia con­junta i arri­bar a un acord de mínims. Pot­ser és que a les reu­ni­ons estratègiques hi van les per­so­nes que no hi hau­rien d’anar, perquè crec que la pre­si­denta i el pre­si­dent no hi van, per exem­ple.
Quina ha de ser l’estratègia?
La con­fron­tació i la defensa de la democràcia i dels resul­tats elec­to­rals. Tenim majo­ria abso­luta inde­pen­den­tista. Mai havíem tin­gut tants vots per­cen­tu­al­ment i no s’està notant. Si vam fer un govern, era perquè es notés el 52% i perquè s’ha d’anar a les cos­tu­res de l’Estat. S’ha d’anar a dir-los: “Nosal­tres ho farem. O nego­cieu o tira­rem enda­vant.” No podem fer una auto­no­mia més gran, hem de fer una altra cosa. No s’ha de nego­ciar una ampli­ació de l’aero­port. S’ha d’acon­se­guir el traspàs de les com­petències de ports i aero­ports i de Roda­lies.
Parla amb els dipu­tats de Vox?
No. És una decisió per­so­nal. Amb l’extrema dreta, no hi parlo. Hi parlo per temes de feina, però fora d’això... No, perquè em vol­drien a la presó. Ja no ho feia amb Cs, que també és extrema dreta. De fet, el dis­curs que hem de par­lar en cas­tellà, que s’ha de tan­car TV3 i que s’ha de tan­car el Par­la­ment ja l’havien fet ells. Vox és més des­ca­rat, però si aga­fes un manual de popu­lisme d’extrema dreta, veus com hi figura la per­versió del sis­tema i la des­le­gi­ti­mació de les ins­ti­tu­ci­ons a través del tea­tre per con­ver­tir-ho en un circ. I ho va començar a fer Cs. No es pot nor­ma­lit­zar l’extrema dreta.

De família de ciclistes

Aurora Madaula té diverses passions. El català n’és una, i és molt crítica amb els grups que utilitzen l’hemicicle per parlar en castellà. Especialment per qüestions polítiques, com va fer el PSC en la presa de possessió de Pere Aragonès. “Al Parlament, s’hi ha de parlar en català, que és la llengua a protegir”, afirma. Una altra de les seves passions és la seva professió. Reconeix que la feina d’arxiu, d’investigació i de comparació és un dels seus leitmotiv. Va ser “mig” criada a Berga, on el seu pare va conèixer la seva mare, extremenya d’origen i que vivia allà. Del seu pare, Ramon Madaula, explica que va ser seleccionador català de ciclisme i que li va inculcar l’amor per la bicicleta, i també per la muntanya. No obstant això, tot i que el seu pare i els seus germans competien, a ella no la deixaven, perquè en aquells temps no hi havia “fèmines”, com s’anomenaven aleshores en el sector les noies que anaven en bicicleta. Ara s’ha tret el ventre de pena i en té tres. La falta de temps no li permet disfrutar-ne gaire, però sempre que pot aprofita. És el que va fer aquest estiu, quan durant les vacances va ser convidada pel Parlament danès a unes jornades. S’hi va quedar més dies, va llogar una bicicleta i va estar una setmana de ruta, en què va fer més de 300 quilòmetres.

Aurora Madaula

Va néixer el 1978 i és historiadora. Va ser diputada en l’anterior legislatura i en aquesta és secretària segona de la mesa. Va formar part dels impulsors de la Crida Nacional per la República.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia