anàlisi
Una necessitat vital: refundar CDC?
“Cal una Convergència valenta que fabriqui independentistes”
L'1 de novembre de 1986, l'Avui publicava un article de Josep-Lluís Carod-Rovira titulat Una necessitat vital: refundar ERC? on defensava convertir el vell partit republicà de Macià i Companys en la força de l'esquerra independentista. Fou el tret de sortida de l'anomenada crida nacional a ERC que liderada pel mateix Carod i per Àngel Colom va convertir en realitat el projecte esbossat a l'article.
El plantejament era ben senzill. Fins llavors totes les opcions polítiques de l'esquerra independentista –PSAN, BEAN, Nacionalistes d'Esquerra...– no havien aconseguit sortit de l'extraparlamentarisme. I alhora la principal força de l'esquerra nacional, Esquerra Republicana de Catalunya, continuava ancorada en l'horitzó polític de la generació dels anys trenta: l'encaix nacional de Catalunya en una Espanya federal.
Vint-i-quatre anys després l'èxit de la iniciativa ha superat totes les expectatives. El procés d'aggiornamento d'Esquerra va fer que passés de ser un partit testimonial de l'arc parlamentari català a la força decisiva que ha marcat l'agenda política del país durant la darrera dècada.
Des d'aleshores Esquerra ha anat construint i eixamplant l'espai de l'esquerra independentista fins portar-lo als seus màxims històrics. Un espai en el qual s'han refugiat també milers de catalans independentistes però no d'esquerres, orfes d'un referent polític que els representés plenament.
Perquè l'independentisme no és una ideologia sinó un objectiu polític nacional i per tant transversal, que comparteixen catalans de totes les opcions polítiques d'esquerres, de centre i de dretes, Esquerra ja no pot ser per més temps la casa comuna dels independentistes. Ho és i ho continuarà sent dels d'esquerres, però no ho pot ser dels de centredreta.
Això explica l'aparició d'incipients opcions polítiques que fan de l'independentisme la seva única bandera i que aparentment competeixen amb Esquerra, que aparentment sembli que l'independentisme es divideix. I és justament el contrari, l'independentisme es multiplica. Ja no té només una opció d'esquerra que el representi, sinó que han aparegut opcions a la seva dreta que també ho fan. Com a qualsevol nació normal.
Opcions, però, poc sòlides, pintoresques i condemnades al més pur testimonialisme com va passar durant la Transició amb l'esquerra independentista. Perquè de la mateixa manera que als anys vuitanta l'opció natural de l'esquerra independentista era Esquerra Republicana de Catalunya, i fins que aquesta no ho assumí, aquest espai no va aconseguir articular-se, l'opció natural dels liberals, democratacristians i conservadors independentistes no és altra que Convergència Democràtica de Catalunya.
Però no la Convergència actual, sinó una de futura, la que n'esdevingui després del necessari procés d'aggiornamento paral·lel al que va fer Esquerra ja fa dues dècades.
Quan provocadorament –i encertadament– des d'Esquerra es diu que el canvi no és Convergència sinó la independència, es respon que sense Convergència no hi ha independència. Absolutament d'acord. I justament, seguint el fil d'aquest raonament, cal afirmar que si no hi ha independència és perquè Convergència no hi aposta. I aquest és a hores d'ara el nostre petit gran drama nacional.
Cal una Convergència valenta que fabriqui independentistes en el seu espai polític com ha fet una Esquerra valenta durant dues dècades en el seu.
Cal una Convergència que esdevingui doctrinalment i programàticament independentista.
Desplaçar del seu espai polític una força sòlidament assentada és una tasca impossible. Per això qualsevol intent de crear una opció de centredreta independentista xocarà amb la realitat: Convergència ocupa aquest espai, malgrat que no el representi políticament. Talment com passava amb Esquerra amb l'espai de l'esquerra independentista.
La independència només serà factible quan esdevingui un projecte nacional compartit d'esquerra a dreta de l'espectre polític català. Esquerra fa més de vint anys que va posar fil a l'agulla. Convergència encara té els deures per fer. I ja comença a ser hora.
