La llei electoral es fa pregar
La petició d’ERC d’obrir ponència i fer una nova llei continua aturada
Una cambra fragmentada i més plural obre la porta a un nou acord
Junts manté que l’actual còmput d’escons és dels més proporcionals d’Europa
Negociacions preliminars, bona predisposició i molta prudència. Aquest és el context que envolta la proposta de redactar una llei electoral pròpia per a Catalunya, un dèficit que el país arrossega des de fa 40 anys i que els partits s’entesten a portar en el programa electoral comicis rere comicis, com el 14-F.
La pressió, però, ha retornat a la cambra catalana amb més força. El paper de la Junta Electoral Central (JEC) en la inhabilitació del diputat de la CUP Pau Juvillà va posar en evidència la dependència de la cambra catalana respecte la llei orgànica espanyola. Un segon punt de pressió ja el va provocar l’organització de les darreres eleccions autonòmiques, les del 14-F, enmig d’una pandèmia i amb la impossibilitat d’aplicar el vot electrònic a causa d’una llei en molts punts obsoleta. D’altra banda, a més, existeix una iniciativa legislativa popular (ILP) registrada el 2009 al Parlament per modificar la llei electoral i, com tota ILP, es manté viva malgrat que finalitzin les legislatures, la qual cosa suposa que la reforma de la llei actual o una nova llei per a Catalunya retorni a la cambra catalana com el Guadiana. En aquest escenari, i després que ERC al mes de juliol proposés als grups, sense èxit, obrir una ponència per redactar la llei, el líder dels socialistes, Salvador Illa, va tornar a oferir fa dues setmanes la possibilitat al president del govern, Pere Aragonès, de pactar un text. Però de moment no s’ha mogut fitxa. L’única actuació va ser l’aprovació, al juliol, de les compareixences d’experts en la Comissió d’Afers Institucionals.
Tots els partits mostren la seva predisposició a encarrilar de nou la llei, però els interessos dels uns i dels altres per no sortir perjudicats amb una nova distribució dels vots en escons ha condemnat Catalunya a mantenir-se sota l’imperi de la Loreg i a frenar les reformes. L’aprovació d’aquesta norma requereix arribar als 90 vots favorables, una majoria molt àmplia que fins ara ha estat el principal obstacle per poder tirar endavant un nou text. En aquesta legislatura, per tal que tiri endavant el text, caldria la suma, com a mínim, del PSC, ERC i Junts.
Retorna el pla B
El descrèdit dels partits inherent a la crisi institucional i política empeny, ara almenys, a tenir aquesta iniciativa en l’agenda política i intentar pactar uns acords que des d’ERC es veuen més factibles fruit, aquesta vegada, del trencament del bipartidisme i del canvi de model de l’electorat. L’enèsim intent, ara a càrrec de republicans i socialistes, de buscar la fórmula màgica que permeti disposar d’un sistema electoral que sigui més proporcional i que alhora no faci disminuir la representativitat dels territoris a la cambra catalana, es voldria portar a terme en aquesta legislatura. No obstant això, ningú vol obrir falses expectatives i comença a sobrevolar la possibilitat de nou d’un pla B, el de mantenir el mateix sistema electoral i abordar únicament aquelles modificacions que tenen a veure amb l’administració electoral, el vot electrònic, el vot a l’exterior, la despesa publicitària o la reducció de despeses, entre altres aspectes.
Trobar la quadratura del cercle pot semblar més factible ara, després que els tres grups acordessin la renovació de més de cent càrrecs que depenien del Parlament i que tenien el mandat caducat. Amb aquest mateix esperit es vol afrontar la llei, però va sorgir un nou obstacle de desavinences, ja que, a la ponència parlamentària que volia obrir ERC, Junts hi va contraposar que agafés les regnes d’aquesta qüestió el govern i concretament la conselleria de Participació, que lidera el partit i que està en mans de Victòria Alsina. La majoria de partits, però, es remeten a la necessitat que els treballs es facin al Parlament i rebutgen que vinguin determinats pel govern, com assenyala David Cid, portaveu dels Comuns.
L’etern debat
El centre de la polèmica torna a ser que el percentatge d’ escons de cada partit sigui fidel al percentatge de vots. Socialistes i comuns consideren que el sistema actual beneficia els partits independentistes, i els perjudica a ells, que tenen el cau de vots a les zones metropolitanes. Els vots de les circumscripcions de Lleida, Girona i Tarragona tenen més pes que els de Barcelona, i el PSC sempre s’ha inclinat per implantar la circumscripció única, el que més s’assembla a la premissa “una persona, un vot” que perjudica els territoris despoblats. La quadratura del cercle no s’ha aconseguit mai, però fins i tot ara els socialistes apunten que el mapa electoral ha canviat i que ara els socialistes han ampliat el seu terreny de conreu, com apunta el diputat David Pérez, del PSC. També ERC guanya pes a la zona metropolitana. I mentrestant, sobre la taula, hi ha la disputa entre dos models: el sistema holandès o l’alemany de doble vot. El primer preveu una assignació prèvia de diputats als territoris que preservi el major pes que tenen ara. El segon, més complex, divideix el país en 54 districtes uninominals que escullen 54 diputats (només sortiria elegit el guanyador) i 81 diputats més es distribuirien proporcionalment per províncies. I tot això mentre l’actual model, la Loreg, apunten, és el 5è més proporcional d’Europa.
