Política

FRANCESC RIBERA ‘TITOT’

CANTANT I EXREGIDOR DE LA CUP

“La independència no és demanar una pizza, pagar i que te la portin”

Ningú amb dos dits de front, podent tenir un estat independent i ser un heroi nacional la resta de la seva vida, se n’anirà a la presó
Si individualment exerceixes la desobediència, cremes la persona, no haurà tingut cap rendiment i escenifiques derrotes

Ens cita a Berga, on va ser regidor dos mandats per la CUP i va marxar-ne el 2019 per embrancar-se en el sector de l’hostaleria. Ara hi torna dos cops per setmana perquè el seu cap ja barrina alguna altra iniciativa. El conegut cantant, i també escriptor, ha tornat als escenaris amb Brams amb la gira Baula rere baula, que fa parada avui a Amposta i que en certa manera els permet recuperar la gira d’aniversari dels 30 anys que el 2020 es va suspendre per la pandèmia. La conversa la desvia ben aviat cap a la situació política del país.

Cantant, expolític, escriptor, hostaler... Què fa ara Titot?
Les meves últimes activitats van ser deixar l’Ajuntament de Berga i arrencar l’hostal a Portbou. I mentrestant intentar seguir la política sense la necessitat de cardar-hi la grapa ni la feina. Em motiven més feines que parteixen de la creació, la riquesa i la iniciativa, que no deixen de ser el que t’impulsa a fer una obra d’art com un llibre o una cançó. Normalment no és tan bucòlic ni poètic, sinó que està inscrit en el pla general comptable. Mai m’ha fet mandra ni por engegar coses i emmerdar-me en coses més grosses per a les quals aparentment tinc capacitat. Recordo, un dia, parlar amb els amics de l’Obra Cultural Balear a Palma i lamentar que hi havia una ràdio en castellà, una en alemany, una altra que posaven reggaeton, una en anglès... i vaig acabar muntant Ona Mediterrània el 2014. Funciona, té audiència i allà és l’única no pública en català. Calia, algú ho havia de fer, i ho vaig fer.
De Berga, però de molts llocs.
He estat anant i venint. A Barcelona perquè els meus avis eren de Sant Andreu i hi tenien el pis de la Fabra i Coats, on el meu avi havia treballat tota la vida. Però he viscut a Lleida, a Girona, a Calldetenes i ara a l’Empordà. He anat venint i tornant. M’enyoro molt, torno i hi estic tres o quatre anys i torno a marxar. I així quan vens ho valores tot més, parles amb gent i tens més temes de conversa que si els veus cada dia.
Sent regidor acabes pensant que és millor fugir de la gent?
No, no. En el nostre cas va anar bé el mandat, vam aconseguir el que ens plantejàvem, que era la supervivència, la reducció del deute. Es va fer bona feina i es va portar bé la ciutat, tot i que no hi havia ni un duro. Es va fer política de resistència. Tinc molt bon record de la feina feta i molt mal record del que suposa els entrebancs burocràtics, que en definitiva no és res més que la submissió vertical a Madrid. L’Estat no deixarà els ajuntaments a qualsevol de la CUP, d’ERC, de Convergència o qui sigui perquè decideixi qui sap què. Està tot regulat, pràcticament no hi ha marge de maniobra, i si se’n guanya perquè s’aprenen camins per poder fer coses, treuen una altra llei per tenallar-ho. La gent pot pensar que hi ha una certa democràcia municipal, però al cap i a la fi el que fan regidors i alcaldes és demanar disculpes a la població per no haver aconseguit coses perquè l’Estat no els ho ha permès quan eren raonablement factibles, econòmicament possibles i popularment volgudes. D’una banda utilitzen la corrupció per finançar els seus partits, omplir-se les butxaques i ocupar els familiars i, de l’altra, restringeixen més.
Una recentralització que també afecta la Generalitat, que cada vegada diuen que s’assembla més a una gestoria.
És el mateix. Si no tens sobirania et permeten operar les seves decisions. I si no ho fas com ells volen et carden fora amb un 155, els jutges o el que sigui. “Tens dret a gestionar-ho sempre que ho gestionis com jo vull.”
I això no es veu fins que no ets a dins. És el “farem i farem” però al final res, i és el que retreu la gent als polítics.
Sí. I llavors et mires la sèrie Sí, ministre, dels anys vuitanta, i veus que és allò [riu]. Si es vol fer alguna cosa s’ha de fer en contra de la burocràcia, perquè si hi és en sintonia està tot perfectament pensat perquè no canviï res... Sir Humphrey Appleby!
Fer una cosa en contra es va provar al país i va acabar com va acabar.
Malgrat tot, jo no he perdut l’esperança. El fons més cruel és el rètol de la porta de l’infern de Dante amb l’“Abandoneu tota esperança”. Et diuen això, però crec que s’han de canviar les coses. I un dels dilemes més grans és com es pot fer sense abandonar les garanties de transparència i que aquestes no evitin que es faci el que la gent necessita. En aquest moment les garanties són una trampa per evitar que s’avanci. Els municipis podrien haver fet moltes coses per crear riquesa, de gestió, en l’aspecte financer..., però tots els passos et porten a superar uns terminis de dos mandats fins que en el tercer ja ho puguis aplicar. I a mig camí és fàcil que treguin una llei i s’ho carreguin. En el cas del govern autonòmic, encara més, partint de la base que l’objectiu del Parlament de Catalunya és que els catalans ens pensem que tenim un parlament.
...que legisla.
No pots legislar, pots fer normativa. És com aplicar aquí la llei que fan ells allà, perquè si tu legisles et diuen que no és competència teva.
Vas al Constitucional.
Te la tomben. I, per tant, dir que tenim un Parlament que és sobirà..., doncs, perdona, és un engranatge de l’Estat espanyol amb una funció molt concreta: que els catalans es pensin que tenen un Parlament. I més pervers és el Parlament de La Rioja, que es va fer perquè no podia ser que els catalans en tinguessin un i els altres no. Si no, hauria semblat que aquí realment teníem un parlament. I és una inutilitat perquè segurament ni la gent el volia. Això prové del pujolisme, sense entrar en sospites de qui era ni què va fer, sinó entès com una estratègia que políticament va durar tants anys i amb tant d’èxit. Es podia presentar amb dues visions, una a Madrid i una a Catalunya, que convencien. A Madrid demanaven que els deixessin fer perquè així evitarien que tot derivés en l’independentisme, i a Catalunya deien que no podien fer gaire però que construirien el país. Tot això no es deia, però es deixava que la gent ho sospités. Era allò de “Si mai hem de ser independents necessitarem un país sòlid a nivell social, cultural i amb estructures d’estat”. Això dins els sectors del catalanisme tradicional semblava bé i dins l’empresariat donava seguretat jurídica. I s’aguantava a Madrid dient-los que fent-ho així no tindrien problemes d’estabilitat. Fer com si tinguéssim un Estat, amb un govern, un Parlament, fent viatges i tota la parafernàlia d’Estat, i la gent no et demana l’Estat perquè no té la sensació que no el té. No la comparteixo, però com a estratègia estava molt ben pensada.
Però hi ha un moment que això peta...
Hi ha un moment que aquesta parafernàlia d’anar amb la bandera i veure com es reuneixen amb el canceller Helmut Kohl, al nacionalisme espanyol no els agrada i apliquen allò de “¿Para qué ganamos una guerra?” Segurament no podia funcionar eternament i també dura mentre dura ell, i era molt difícil de llegar.
Es fa el paral·lelisme amb la situació d’ara i les crítiques a ERC del peix al cove, etcètera.
Sí, és cert que l’1-O no va culminar l’objectiu... No s’és independent. Rebolcar-se en el ressentiment i intentar sobreposar aquesta frustració a base d’atacar gent, que tothom sigui traïdor i focalitzar les frustracions amb acusacions a uns i altres, i que pot ser sa individualment, és egoista perquè no aporta res a nivell social i polític. Ningú amb dos dits de front, podent tenir un estat independent i ser un heroi nacional la resta de la seva vida, se n’anirà a la presó, anirà a l’exili, voldrà perdre el patrimoni o sentir-se dir traïdor o voldrà una pagueta. Potser raonablement no era possible fer-ho efectiu i la independència no és demanar una pizza, pagar i que te la portin. Hi ha algú molt fort que treballa perquè això no passi i el fet de riure-se’n pel tema dels piolins i ridiculitzar-los, fa incomprensible que l’altre reaccioni amb armes per combatre’t, però fa 300 anys que ens tenen sotmesos i alguna cosa deuen fer bé. Tampoc diu gaire a favor nostre. I davant l’evidència que no som república, i tenint la legitimitat dels vots, no apareix la Unió Europea i l’ONU com a jutge mundial i per dir a la Guàrdia Civil que es retiri d’un territori. I quan l’ONU fa resolucions, no li fan cas. En geopolítica, quan algú et vulgui reconèixer potser utilitzarà aquest argument de la legitimitat tot i que potser el motiu serà que hi estaràs fent un acord comercial que donarà pel sac a un altre país. És a dir que no és tenir la força de la legitimitat, sinó la força coercitiva per convertir la legitimitat en legalitat. I la força coercitiva pot tenir moltes fórmules, i les més amables no impliquen violència i d’altres sí. La història del món està plena de pobles que tenien raó i han estat exterminats literalment. Els partits van cometre l’error de no explicar-ho, si vols no fins a les eleccions del 21 de desembre, però l’endemà havien de dir que no teníem la força, tot i que esperaven tenir-la, i no començar a culpar-se els uns als altres.
I després han sortit un munt de llibres.
En aquell moment no van tenir la valentia de fer-ho i, sí, després ho han explicat tots, però es tractava que la gent a qui havíem il·lusionat no ho hagués de descobrir tota sola, perquè abans hi ha mil sospites i es construeix un fangar infame. No recordo cap poble que guanyi sense haver passat els últims quaranta anys massacrat, que els altres se’n vagin, i menys fent-ho a la primera i sense cap paper a terra.
Però tots ho deien.
Sí, i jo. Si es pot fer, es fa, però així no es va poder. Doncs s’hi torna.
Ara en quina fase està l’independentisme?
Quant a legitimitat internacional, l’1-O va ser el millor trimestre, setmana, nit i dia de la nostra vida a nivell personal, però a nivell efectiu és possible que es pugui treure més rendiment de les últimes eleccions del febrer en què s’homologa la majoria independentista després de tres anys de la gent insultant-se. La majoria de la gent, fins i tot els més enfadats, no s’han fet espanyols. El problema és la disparitat de l’anàlisi d’on som, que crec que es comença a apaivagar. ERC, amb gran disciplina interna, a partir de l’1-O fa el moviment immediat de dir no hem guanyat, no som prou forts i anem a la fase d’acumulació de forces i hem de ser més. No dic que sigui ni bona ni dolenta: són aquí. I Junts es manté en l’estat de resolució de conflicte amb xocs amb la realitat com en el cas de la desobediència de Juvillà. I els genera un problema perquè des de fora no sembla un partit cohesionat i consolidat. Si individualment exerceixes la desobediència, cremes la persona, no haurà tingut cap rendiment i escenifiques derrotes. La té quan exerceixes la sobirania desobeint, i ho fa tothom al mateix moment i l’altre no té capacitat de purgar-ho. Pretenies demostrar força i has demostrat feblesa.
I la CUP on és en tot això?
No ho sé gaire. Soc militant i no hi tinc cap relació orgànica. No hi participo.
La política és fase passada, doncs?
No, que va. Estic conspirant amb uns i altres. M’agrada aportar però em fa molta mandra figurar. Tothom sap que aquí hi ha dues mans i molta paciència i, si se’m demana, ho faig servir per posar oli a les frontisses perquè no grinyoli. I sobretot fer l’exercici d’intentar entendre per què la gent fa el que fa sense el recurs fàcil de dir que “A aquest li paguen”, “Aquest treballa per Espanya”, etcètera. És evident que l’Elena ni el Buch ni altres no tenen control sobre els Mossos, i cap d’ells ho reconeixerà perquè l’Estat pot recordar que les competències són reversibles i que s’ho queda. I el dilema és decidir si és preferible tenir una cosa sobre la qual teòricament no tens control o si no tenir-la directament.

Esquiu de la discussió

Qui sap si per l’edat (54 anys), perquè ha estat pare fa poc o, senzillament, perquè n’ha après per “viure tranquil”, Francesc Ribera i Toneu va decidir fa un temps no discutir amb ningú ni posar res ofensiu a les xarxes socials. És conscient, com ell mateix explicava a la novel·la L’assassinat de Guillem de Berguedà, que “com més maldat generes, més maldat circula i, per una qüestió estadística, més possibilitats tens de rebre”. No va ser empresonat per la justícia espanyola com Hasél ni ha hagut de marxar com Valtònyc, tot i ser investigat per la cançó El Rei vol corona, admetent que deien un munt d’atzagaiades, però aleshores no es penjava tot a les xarxes. La gira de deu concerts que els va proposar Barnasants per diferents indrets dels Països Catalans acabarà a Berga al juny, per la Patum, i espera que llavors ja no hi hagi “les maleïdes mascaretes”.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

El CTESC demana que l’ICF pugui finançar habitatge protegit

barcelona

Pla de suport del govern als defensors dels drets humans

barcelona
ESTAT ESPANYOL

PSOE i Podem proposen un canvi legal per esquivar el bloqueig de la renovació del TC

MADRID
IRAN

Nova crida a les protestes després de l’execució d’un manifestant a l’Iran

TEHERAN

Nou reglament dels pressupostos participatius de Girona

girona

Condemnen a vuit anys i mig de presó l’opositor rus que va denunciar crims de guerra a Butxa

MOSCOU

PSOE i Podem reculen en els desordres en cas de moviments socials

Madrid

Ucraïna denuncia el segrest de tres treballadors més de la planta nuclear de Zaporíjia

LEÒPOLIS

El PSOE “analitzarà” l’esmena d’ERC per malversació

Madrid