“Els problemes del conflicte van pel camí de cronificar-se en baixa intensitat”

És l’exemplificació que la caricatura del populisme ha sortit a la superfície amb tota la seva virulència tràgica. L’estampa d’un búfal humà presidint la Cambra de Representants quedarà per a la posteritat com el recordatori que la democràcia liberal està en perill.

Totalment. L’intent colpista va fracassar perquè es van bloquejar els comptes de Twitter, Facebook, Instagram i YouTube de Donald Trump. No perquè s’hagués donat una resposta institucional que restablís la legalitat qüestionada per la multitud. La democràcia liberal es va imposar perquè les corporacions tecnològiques van decidir per si mateixes que volien estar arrenglerades amb el que les urnes havien donat a entendre oficialment. L’únic poder és la tecnologia i no està reglat ni sotmès a control democràtic. És un poder en si mateix. Desplega una força màgica que sedueix i normalitza el sotmetiment.

Sens dubte. Les coalicions negatives davant alguna cosa o algú són una eina que aglutina majories quan aquestes ja no s’assoleixen mitjançant programes basats en idees. És la confirmació que els populismes, amb major o menor intensitat, són el suport argumentatiu de la democràcia en aquests moments.

El neoliberalisme interpreta que el mercat és la panacea a tots els problemes. Si es fa més eficaç i desregulat, projectarà millor les seves virtuts perquè connecta amb l’essència egoista d’un ésser humà que és bàsicament individualista perquè és un homo economicus al qual mou l’interès. Aquesta lògica justifica la idoneïtat de l’autoritarisme si és més eficient per fer que el mercat atengui els desitjos egoistes dels individus. Que pel camí es perden els drets del ciutadà o la dignitat de la persona? No importa. Són secundaris en el mercat que si és lliure és l’única garantia que tots podrem ser-ho en comprar o vendre el que tenim o som. Amb aquest discurs, és normal que el neoliberalisme vagi a tot arreu del bracet de l’autoritarisme.

El populisme ho infecciona tot. Allà on hi ha un discurs reduccionista i simplista que busca mobilitzar emocions, hi ha populisme. Vox és populista. El seu programa és intensament coherent al voltant d’aquestes idees. Però Junts també ho és. Unides Podem, també. I podríem continuar desgranant participacions populistes encara que varien els seus nivells d’intensitat. Gairebé ningú dels que estan en política ara pot lliurar-se de ser responsable de no llançar la pedra populista al contrari. Sempre hi ha hagut demagògia però ara hi ha demagògia programada. I això és populisme.

La diferència neix perquè existeix una enorme confusió sobre el que és el liberalisme. Amb el liberalisme succeeix el que passava amb el socialisme durant la guerra freda. Els socialdemòcrates disputaven als comunistes la paraula socialisme. Ara els neoliberals i anarcollibertaris disputen als liberals el que és el liberalisme. Però entre Popper i Friedman hi ha la mateixa diferència que entre Bernstein i Kautsky.

Sí, i és el que millor explica l’auge del populisme. El seu malestar és el fonament d’això. La democràcia liberal va assolir la pau social mitjançant un pacte entre el capital i el treball que va pel camí de trencar-se pel descontentament de la classe mitjana. Aquesta hibridava en la seva forma de vida totes dues coses. Ara, cap. L’automatisme tecnològic ataca directament les fonts materials i espirituals del seu statu quo. No sent complicitat amb el capital perquè no és propietària ni tampoc amb el treball perquè els ingressos que en rep no li permeten arribar a final de mes. Sota la revolució digital, ni el capital ni el treball ja són el mateix en l’economia fordiana. El pacte polític ja no és tampoc el mateix. I aleshores? El populisme s’apodera de les emocions de la classe mitjana i la porta als braços de la nostàlgia autoritària.

La pandèmia ha accelerat el procés i ara el gir geopolític de la globalització provocat per la guerra a Ucraïna, encara més. El procés s’accelera i escala.

No és que no existeixi, és que la identificació del perímetre del bé comú és cada vegada més difícil i complexa i les eines per definir-lo són menys eficaces per a això. Trobar l’equilibri entre els interessos en presència comença a ser una tasca descomunal. Entre altres coses perquè, a la gent, li costa cada vegada més posar-se d’acord amb alguna cosa. A això és al que em referia.

Crec que els problemes que acompanyen el conflicte van pel camí de cronificar-se en un context de baixa intensitat. A l’independentisme, no li interessa rebaixar el seu nivell d’audiència. I al centralisme, per la seva banda, tampoc. El partit continuarà, si bé en un joc de fons de pista, per utilitzar un símil tennístic. Catalunya necessita un catalanisme que torni a transformar les emocions en sentiments; és a dir, que les emocions siguin reconduïdes mitjançant la raó cap a un discurs de cuidar la identitat sense dogmatismes.

El que dic del catalanisme es podria dir del constitucionalisme. Cal que la defensa de la Constitució no oblidi que la Constitució acull, com a part substancial de si mateixa, el pluralisme polític i l’autonomisme diferencial de la singularitat dels territoris històrics. No veure que aquests conceptes poden evolucionar cap al federalisme perquè són federalistes, és un dogmatisme homogeneïtzador que no té sentit sota la Constitució.