“Som un poble petit amb els problemes d’una ciutat gran”

No ho crec. El que passa és que hi ha més oferta electoral que en altres pobles del nostre entorn. Hem tingut tres candidatures el 2015 i el 2019. Després de les eleccions vaig dir que parlaria amb tothom i vam signar un acord amb el PSC basat en la transparència i s’ha complert. Després, en els temes de país cadascú ha votat el que ha volgut i sovint hem coincidit amb ERC. A l’hora de governar ho fem per a tothom, no només per a uns quants.

Quan fas un programa electoral defineixes una sèrie d’accions per tirar endavant durant el mandat, però vas veient també que la realitat possiblement anirà divergint d’aquests objectius de màxims. En els ajuntaments, i encara més en els de poble, no arribes mai a tot arreu. A més, t’has d’adaptar a les circumstàncies de cada moment. En el nostre cas això inclou els grans desperfectes que va provocar el temporal Glòria i després tot el que va suposar la pandèmia des del 2020 fins al 2022. Tot això ha provocat una sèrie de problemes sobrevinguts i situacions que hem hagut d’afrontar sense coneixement, com els mateixos metges. Hem intentat sortir-nos-en sense aturar la feina i mantenir els objectius que teníem marcats. Al final molts objectius que ens havíem proposat els haurem pogut fer.

Sempre vaig amb una llibreta i ho apunto tot, però no pots afrontar sempre allò que et demanen. Però les petites coses sí que mirem d’afrontar-les i trobar les solucions. Sempre intento escoltar tothom.

Hi ha una part del centre històric que l’hem anat arreglant. Hem fet una de les obres essencials en el poble, que és la renovació de tots els serveis dels carrers de la Indústria i la Bisbal. Els hem posat al mateix nivell i amb el mateix disseny que els més cèntrics. Allà hi passa la canonada d’aigua potable de distribució del 80% d’aigua potable de les cases del municipi. Les canonades del poble són de fibrociment, molt velles. S’han anat renovant a poc a poc però costa i s’hi havia de fer una actuació urgent, perquè ens podríem trobar que si hi hagués un trencament o algun incident el poble es quedés sense aigua. Era una de les nostres prioritats. L’altra, la compra de la finca de Can Parera, una casa vella i un magatzem sense ús que donava una imatge del centre del poble de cert abandonament. La casa ha anat a terra i al magatzem hi hem posat un aparcament perquè els mateixos veïns tingui la possibilitat d’aparcar prop de casa.

Tot sempre depèn de la qüestió econòmica. La reforma del centre del poble es va dissenyar en sis fases; aquesta és una més. Hi ha molta feina per fer però no la podrem assumir tot en una sola legislatura. Econòmicament és inviable. A més, no soc gaire optimista amb l’oportunitat que suposaven en principi els fons Next Generation per donar oxigen als municipis per la complexitat de la seva gestió. Tenim moltes idees i pressupostos preparats en aquests, però hem de veure el resultat. Era una bona oportunitat per afrontar obres que consideràvem essencials.

Sí. Tenim per exemple una carretera provincial de dos quilòmetres i mig que parteix el poble per la meitat. Vam començar un vial per endreçar les voreres, fer zones enjardinades, però hi ha molta feina per fer. Tenim un avantprojecte perquè els ciutadans hi diguin la seva. Ara ens trobem cotxes sobre les voreres, no hi ha aparcament i ni una zona verda. Més que una separació hauria de ser una cremallera. És un carrer amb moltes possibilitats per tenir-hi fins i tot vida comercial. No una rambla, però sí de fàcil circulació.

De cases velles al centre del poble n’hi ha de fa molts anys; costa molt que la gent inverteixi en fiques, possiblement per la degradació que tenen. S’han de tirar a terra i tornar a aixecar i necessites un gran poder adquisitiu. De locals comercials a Cassà en queden pocs.

Se’n van perquè ens trobem com tots els municipis de l’entorn. El lloguer aquí és complicat. Amb el boom immobiliari 2003-2007 una sèrie de promocions de pisos van quedar aturades i tenim un volum de pisos que no surten al mercat ni de compra ni de lloguer. Hi ha alguns propietaris de blocs que els han arreglat i suposo que d’aquí a poc els posaran a lloguer i, per tant, tindrem més oferta però fins ara és complicat. És una cosa generalitzada.

Ens hem espavilat. Primer vam comprar un pis per a emergència, que era necessari en un poble com aquest pels problemes socials que també hi ha. Som un poble petit amb els problemes de les ciutats grans. És així. Hem fet una nova ordenança d’habitatge per a persones que estiguin interessades a cedir els seus habitatges que no tenen cap ús. Fa poc vam posar a licitació dues finques per posar-les a disposició d’aquest tema, però no em fem prou. Necessitem la col·laboració dels veïns. Hi ha molta demanda.

Hem d’anar a un sistema de recollida porta a porta que gairebé ens ve marcat per la llei, per les normatives europees i de la Generalitat. Cada vegada que portem un camió a Solius tenim una penalització. És una sagnia econòmica. El model ha de canviar i per això ens hem adherit al conveni que proposa el Consell Comarcal. Primer, amb tot, hem d’arribar a un acord per trencar el contracte vigent i pagar una indemnització que sigui realista i després instaurar el nou sistema, que no deixa de ser tirar quaranta anys enrere. Tornem als cubells i les bosses. Hem d’estudiar-ho bé, no som un poble petit i no serà fàcil de gestionar. Les facilitats que hi veien alguns no les veig per enlloc. Hi haurà d’haver un procés d’implantació amb tots els veïns. Tenim un problema de turisme de bossa d’escombraries de gent que ve d’altres pobles on ja fan el porta a porta i que ve als nostres contenidors. Hi ha, a més, un incivisme preocupant que fa que qualsevol dia et trobis un desbordament en qualsevol carrer. Hi ha moltes facilitats per portar grans volums a la deixalleria però molts, ho continuen deixant al carrer. La policia no pot arribar a tot arreu i estem valorant l’opció de posar càmeres als punts més negres. És un tema molt complex i també de sanitat pública.

Després d’un temps d’apatia les empreses finalment comencen a invertir en el polígon industrial, però el sector surer, per tot allò que ha representat a Cassà i pel seu creixement, ha de tenir encara el nostre suport. La competència del mercat portuguès és enorme però els hem d’ajudar. Dit això, estem fent una crida perquè vinguin altres empreses i les que ho fan tenen la nostra ajuda per gestionar el que calgui, també en les qüestions mediambientals.

Bé. No tot és tan fàcil com sembla. Tenir una zona industrial que tiri és difícil avui dia aquí i a tot arreu, però tenim una certa diversificació que ha evitat que, com ha passat en altres llocs, quan una gran empresa tanqui sigui un daltabaix. Tenim empreses de diferents sectors i aspirem que el turisme també creixi. Estem en la segona línia marítima i l’acord per completar la via verda ens hi ajudarà. Les Gavarres les tenim al costat, però és un PEIN i podem fer el que hi podem fer. El sector surer també ens permet explotar les visites guiades com fan els cellers. És una altra eina de promoció. Però tenim grans limitacions, també.

La C-65 està totalment col·lapsada. Trobar-se entre la costa i Girona fa que pràcticament cada dia hi hagi retencions. El desdoblament ni s’ha plantejat, però pel volum de vehicles caldria fer-ho o promoure més el transport públic, que és nefast de Girona a Platja d’Aro, per dir un exemple. També el volum de ciclistes, un turisme que ha capitalitzat Girona, és cada vegada més gran en camins i carreteres més estretes com els Àngels, Romanyà i Santa Pellaia, i això genera també altres problemes de congestió. Aquí tenim la sortida de Riudellots de l’AP-7 que ens envia també tot el seu trànsit. Som al mig de tot i també hi hem de comptar l’activitat normal dels municipis de la zona. O sigui, més dificultats.

Ells també van recollir el que abans havien sembrat els altres. El que tenim per sort a Cassà són moltes entitats que fan activitats i, com deies, dues cobles, una jove orquestra que ara farà 25 anys, un cicle de música a l’estiu, serem el relleu de la fira de Santa Tecla a Figueres i el Càntut. Tot això hem de mirar de consolidar-ho tot i les limitacions. Mantenir-ho i promocionar-ho. És el que ens toca.

Una cosa és segura. És un fet puntual i s’ha de lamentar els fets, perquè arribar a aquest punt de violència és un fet que ningú pot permetre. A partir d’aquí el Departament d’Ensenyament ha de fer el seu informe i revisar el que calgui. És una qüestió que no es pot dirimir, com sembla que s’ha volgut fer, a les xarxes socials perquè això ho complica més. No dic ni que els comentaris dels uns ni dels altres siguin veritat o mentida. Em vaig posar en contacte amb la família de la nena, però no puc demanar la dimissió de ningú sense saber exactament què va passar en un centre que no és de la nostra titularitat. Aquesta problemàtica, com si n’hi ha d’altres, s’ha d’agafar de forma independent i tenir molta cura perquè afecta una menor, que, més enllà de qualsevol altra consideració, ha de tenir la protecció que es mereix.