Putin intenta sufocar la rebel·lió en l’espai postsoviètic

El president rus, Vladímir Putin, intenta sufocar, costi el que costi, la rebel·lió en l’espai postsoviètic, on armenis i azerbaidjanesos, kirguises i tayikos s’han enredat en unes violentes escalades frontereres que Occident pot aprofitar per a dinamitar la guerra de desgast entre Rússia i Ucraïna.

En els últims dies Putin ha mantingut intenses converses amb els líders dels països caucàsics i centreasiàtics per a comminar-los a impedir una escalada militar que entorpeixi la marxa de la campanya russa a Ucraïna.

Els combats han deixat més de 200 morts a la frontera entre Armènia i l’Azerbaidjan, i un centenar en la línia fronterera entre Kirguizistan i Tadjikistan.

Armenis i kirguises són estrets aliats de Rússia, però Moscou també compta amb una base militar a Tadjikistan, que comparteix més de 1.300 quilòmetres de frontera amb l’Afganistan, i interessos energètics a l’Azerbaidjan, veí en la mar Càspia.

La reacció russa demostra que l’últim que desitja el Kremlin és un conflicte armat al seu pati del darrere, que l’obligui a intervenir com va fer amb la violenta revolta que va esclatar al gener al Kazakhstan.

Al contrari que llavors, l’Organització del Tractat de Seguretat Col·lectiva (OTSC), liderada per Rússia, no va atendre la crida armènia per a acudir en la seva ajuda després del que va anomenar “agressió” azerbaidjanesa.

Mentre en la guerra de 2020 pel control d’Alt Karabakh l’OTSC tenia l’excusa que les hostilitats no tenien lloc en sòl armeni, ara no pot recórrer a aquest argument, tret que l’objectiu sigui no desviar recursos necessaris a Ucraïna.

Les cartes estan cara amunt. L’ “operació militar especial” a Ucraïna té a Rússia amb les mans ocupades. L’Exèrcit rus no va intervenir a Ucraïna fins que va concloure la seva missió a Síria, on va impedir el derrocament del seu líder, Baixar al-Àssad.

De fet, el líder azerbaidjanès, Ilham Alíev, va acceptar la invitació de participar divendres passat en Uzbekistan en la cimera de l’Organització de Cooperació de Xanghai, però el primer ministre armeni, Nikol Pashinián, la va declinar.

Per a més inri, Putin es va reunir en Samarcanda no sols amb Alíev, sinó també amb el principal aliat de Bakú, el líder turc, Recep Tayyip Erdogan.

Els analistes consideren que el que està ocorrent en l’espai postsoviètic no respon exclusivament als desitjos del Kremlin, sinó també als interessos d’altres actors regionals, especialment Turquia.

Segons aquesta lògica, Putin hauria cedit a les pretensions d’Erdogan a Armènia, molt interessat a tendir un corredor terrestre entre Turquia i l’Azerbaidjan, que podria fer un tomb a l’equilibri de forces al Caucas.

Per a traçar aquest corredor, Turquia vol rebre el vistiplau de l’Iran, país amb el qual es disputa l’hegemonia regional i que ja ha deixat clar que s’oposa a aquest projecte. l’Iran comparteix aquests 44 quilòmetres de frontera amb Armènia, amb la qual manté bones relacions.

Com en el cas dels armenis, la moneda de canvi en aquest cas serien els kurds i les seves ànsies d’independència en el nord del país àrab.