POLÍTICA
Marina Bru, periodista i referent històric del socialisme a Catalunya
Mor als 95 anys l’antiga dirigent del PSC i feminista, que va rebre la Creu de Sant Jordi el 2003
La periodista i dirigent històrica del socialisme català des de la transició Marina Bru Puron (Lleó, 1928) va morir dimecres als 95 anys. El 1961 es va traslladar a viure a Barcelona des de Madrid. La major part de la seva trajectòria la va realitzar a Catalunya. Després d’estudiar periodisme a la capital espanyola va estrenar-se en la professió fent crítiques de cinema, una de les seves grans passions , al diari Informaciones. A Catalunya Bru va ser directora de les revistes Materiales i Noche y Día, així com cap de premsa de l’Ajuntament de Sant Boi de Llobregat (1989-2011) i tinent d’alcalde de Relacions Institucionals (1991-1995). Va ser la directora de l’emissora municipal Ràdio Sant Boi en els seus inicis els anys vuitanta i vicepresidenta del Consell Assessor de RTVE a Catalunya, sempre sota la cobertura del PSC, partit en què va tenir també sempre una veu decisiva des de la transició.
A banda del seu conegut suport al projecte socialista també va deixar petjada en la seva lluita feminista dins l’esquerra catalana i espanyola. Va treballar a Diario femenino, on va tenir problemes amb la direcció pels seus textos sovint contraris al posicionament editorial del mitjà. També va ser presidenta de l’Associació per a les Nacions Unides i vicepresidenta del Consell Català del Moviment Europeu. També va col·laborar amb articles en diferents mitjans, com ara el Diari de Barcelona, la Gaceta, el Mundo Ilustrado i Europa.
Jordi Pujol li va lliurar el 2003 la Creu de Sant Jordi per la seva trajectòria i un any abans havia rebut el premi Rosa del Desert per part de l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya. El 2007 també va rebre el premi especial Ciutat de Sant Boi.
Abans d’integrar-se al PSC ja en la transició, Bru va militar en la desapareguda federació del PSOE a Catalunya, en l’agrupació de Gràcia, amb un altre històric dirigent, Isidre Molas. Va ser presidenta honorífica de l’agrupació gracienca. El 1978 va treballar per a la unificació de la federació amb els socialistes catalans i sempre havia rebutjat recuperar el PSOE a Catalunya, com reclamaven alguns barons territorials.
E ls anys vuitanta Felipe González, segons va publicar El País, va estar a punt de nomenar-la delegada del govern espanyol a la Compañia Telefónica Nacional de España (CTNE). El 2014 formava part de la comissió de garanties del PSC que va suspendre per unanimitat Marina Geli, Joan Ignasi Elena i Núria Ventura per haver votat a favor de sol·licitar al Congrés la transferència de competències per celebrar un referèndum sobiranista. La resta de diputats socialistes s’hi van oposar.
En una entrevista en què explicava perquè va acabar fent periodisme va ser prou eloqüent: “El que realment volia era estudiar a l’escola de cinematografia, però essent la filla d’una família del barri de Salamanca allò era massa. Allà hi anaven els rojos i no només els rojos, hi anaven les putes. I em van dir que no, que de cap manera. Vaig dir, doncs periodisme, i allò els va semblar millor.” En els seixanta, ja a Barcelona, va tenir problemes per un article sobre el divorci a Diario Femenino i va estar a punt de quedar-se sense carnet. Algun amic seu va haver d’intercedir en el ministeri de Fraga per evitar-ho.
