Política

ERNEST MARAGALL

CANDIDAT ERC A L’ALCALDIA DE BARCELONA CANDIDAT ERC A L’ALCALDIA DE BARCELON CANDIDAT ERC A L’ALCALDIA DE BARCELONA

“Hem de recuperar la ciutat que l’Estat manté segrestada de fa dècades”

estratègia ·

“Capitania militar, Delegació del Govern, Correus; s’han de recuperar aquests edificis, en el que diria que és el millor espai de Barcelona”

“Una ‘sociovergència’ és resignació i rendició

“Estem recuperant l’embranzida que ens va fer guanyar”

Un altre Maragall acabarà la feina [de Via Laietana], serà un acte de justícia històrica
Una de les urgències del govern serà arreglar això dels apartaments turístics

A proposta del candidat d’Esquerra Republicana, la fotografia que il·lustra aquesta entrevista s’ha fet davant la seu de Capitania militar, al passeig Colom. La primera pregunta, doncs, és obligada.

Per quin motiu ha triat aquest emplaçament per fer les fotos?
És el símbol d’una feina pendent que tenim en aquesta ciutat. És una feina de la ciutat que l’Ajuntament ha d’assumir com a pròpia i que, segurament, necessita aliats institucionals i col·lectius, amb el govern de la Generalitat en primer terme. És el que jo en dic la Barcelona segrestada i és la que va del Morrot a la Ciutadella, aquesta primera fila davant el mar que l’Estat té segrestada des de fa molts anys.
Parlem d’edificis com Capitania...
Parlem d’edificis i seus concretes. Milers de metres quadrats buits, o quasi buits, que és una petjada de l’Estat que diu, cada dia, “aquí estem”.
Militars...
Militars, duanes, correus, Delegació del Govern espanyol, l’edifici del Port Vell...
S’han de reclamar els edificis?
No s’han de reclamar, s’han de recuperar. Això és Barcelona. Gairebé diria que és el millor espai de Barcelona o podria arribar a ser-ho. Vam guanyar la meitat d’aquest espai, tot i que el port encara és de l’Estat. Tenim, doncs, la ciutat per recuperar a banda i banda del passeig Colom.
I a què es destinarien els edificis en cas de recuperar-los?
És un tema de drets, d’història i de projecte. Això pot ser la millor seu dels conceptes ciència i cultura, per exemple. Podria ser un territori, tota una peça de la ciutat activa vinculada al mar, on tenim l’economia blava.
I l’Ajuntament quin paper ha de tenir en això?
L’Ajuntament ha de liderar i s’ha d’entendre amb la Generalitat, que ha d’ajudar. Després ha d’establir diàleg amb les universitats, amb els centres de recerca, amb els projectes que ja hi ha en curs i amb l’Estat com a interlocutor.
Hauríem pogut fer la foto també a Via Laietana, 43, davant l’edifici de la prefectura.
Sí, el que passa és que ja me l’he fet tantes vegades...
Però no hi ha manera d’aconseguir que la policia deixi l’edifici. Quina fórmula cal seguir?
Guanyar. D’entrada, guanyar les eleccions a Barcelona. És una vergonya que el govern teòricament progressista que tenim a Barcelona faci exhibició d’inhibició en aquesta matèria. I ara, no només inhibició sinó també rebuig explícit, almenys en boca d’un dels grups polítics que governen la ciutat i que en plena campanya diu que ha de seguir sent seu de la policia. Hi ha una afirmació no només d’“aquí estem”, sinó “aquí hi ha el símbol de la repressió franquista, el símbol de la tortura”, i el PSC diu: “Volem que segueixi sent això.” Em sembla increïble i un indicador de fins on ha arribat el PSC en aquesta deriva.
Un altre Maragall, el 2006, va estar a punt d’aconseguir la cessió de l’edifici...
Doncs un altre Maragall acabarà la feina, ja estarà bé. Serà com un petit acte de justícia històrica.
Com veu el pols de la campanya electoral?
Cada dia més apassionant i interessant. Tot el que em trobo, escolto, i tot el que tracto d’explicar i compartir em porta a la convicció que estem en condicions de guanyar. Estem recuperant l’embranzida que ens va fer guanyadors el 2019 i que ens tornarà a fer guanyadors ara. Ja vam guanyar i els altres tres ja han perdut. Collboni unes quantes vegades, Colau davant meu i en Trias davant la Colau. Aquí l’únic guanyador soc jo.
Ara està tot molt igualat.
Estem en un escenari de més complexitat, amb quatre forces, i això ho fa tot plegat més apassionant. Habitualment s’arriba a la campanya electoral amb un panorama clarificat, que es mou un punt amunt o avall, però aquesta vegada s’ha d’aclarir la qüestió.
És la campanya més ajustada que recorda?
Francament, sí. Puc recordar campanyes ajustades a dos, però a quatre no. Això dona una idea de l’evolució del mapa polític català.
L’efecte Trias es manté?
Crec que està en franca davallada, es percep i es mesura i ho diu la sociologia disponible. Però és igual, a mi l’única sociologia que m’interessa és la de la ciutadania i el que et dona cada dia i arreu. Des de les converses domèstiques que faig, contínuament, a les reunions sectorials, amb entitats, grups professionals, sectors econòmics, etc. Tot això et dona un retorn de credibilitat i confiança, i que Barcelona està a punt per al canvi.
Maragall i Trias són víctimes del mateix joc brut de l’Estat. No els uneix aquest fet?
Ens uneix, com podria unir encara més i millor el conjunt del moviment catalanista, sobiranista, independentista. Però al marge d’això, hi ha coses que ens distingeixen i la nostra obligació ara és distingir-nos. Que cada un posi damunt la taula el seu perfil, la seva visió de què vol dir Barcelona.
I el vector nacional ha desaparegut definitivament del debat municipal?
El millor vector és fer de Barcelona la capital dels drets i les llibertats i la referència del concepte d’una ciutat republicana. Hi ha una qüestió de fons de la qual no es parla i és que el més republicà avui és revertir el creixement de les desigualtats que està caracteritzant Barcelona. La distància entre la renda disponible més baixa i la més alta ha crescut en els últims vuit anys. Hi ha hagut crisis però també un govern que s’ho ha mirat. Abans la diferència era d’un a tres i ara és d’un a quatre. Això trenca, fragmenta Barcelona. Trenca una ciutat que anava pel camí de tenir una continuïtat social i un grau de cohesió i valors compartits millorat, que no era l’òptim, però ara ha empitjorat. Ara és una qüestió de fons i per això fa falta parlar d’economia i deixar de dependre del monocultiu de salaris baixos, precarietat, com el turisme.
Parlem més endavant del turisme. Vostè defensa que és important que a banda i banda de la plaça Sant Jaume hi hagi el mateix partit. No és millor que siguin partits diferents per tal que hi hagi una balança?
Jo no parlo de partits. El que dic jo és que és imprescindible que hi hagi una aliança institucional, entesa activa i proactiva, no només d’arribar a acords, sinó de construir. Un altre valor republicà és construir la capital del país, i en això hi hem de ser tots i també el govern de la Generalitat. Això vol dir una determinada manera d’entendre l’entesa entre Barcelona i el conjunt del país. Hi ha temes molt concrets com la generació d’energia, la sobirania tecnològica i agroalimentària, la recerca i innovació en què Barcelona pot distingir-se i transformar això en valor afegit de país. La pregunta que es fa tothom a Europa, ara, és de qui depenem i de qui acceptem dependre, i Barcelona i Catalunya s’han de plantejar la pregunta conjuntament. Això és la nova política econòmica i vol dir que des de l’Ajuntament s’ha d’impulsar l’aparició de nous sectors i el canvi de molts llocs de treball de precarietat i salari baix a un alt valor afegit i salaris més alts. Tenim recerca, innovació i falta la massa crítica amb centenars de milers de llocs de treball.
Com valora els vuit anys de govern d’Ada Colau?
Crec que és molt explícit aquest caràcter de final d’etapa que estem vivint i que ha anat creixent. Ara hi ha una certa desesperació per dur fins a les últimes conseqüències l’urbanisme tàctic i les actuacions emblemàtiques que acaba confirmant l’absència d’una visió global. No es tracta de tenir un model perfecte, al cent per cent, com presumeix l’alcaldia; es tracta de tenir criteri, orientació i deixar que la ciutat faci, que la ciutat creï.
Veu l’urbanisme tàctic com una metàfora de la improvisació?
És la metàfora de la falta de visió global i la falta de capacitat de convertir la ideologia en un projecte urbà, reconeixible i definible.
Sense Manuel Valls, Ada Colau només hauria governat quatre anys.
Efectivament. Ja sabeu que jo no m’hi he quedat gens enganxat, en aquesta història, el que em sobta és el desvergonyiment amb què ho viuen, no semblen gens avergonyits.
Hauria de passar factura això el dia de les eleccions?
En tot cas és una dada que és aquí i que els ciutadans han de saber; hi ha el risc que determinats partits prenguin decisions que no tinguin res a veure amb la intenció amb què els van votar, sinó amb la pretensió de manteniment del poder.
Això és tant com pervertir els resultats electorals.
Això és alterar els resultats en la seva significació democràtica, que és el que van fer. Les majories són legítimes. No és un problema que el que hagi quedat primer ha de ser alcalde, perquè una majoria coherent alternativa és perfectament normal en el nostre sistema electoral. Una majoria que sigui capaç d’expressar-se en termes de projecte compartit i de fer-ne una síntesi. I entre comuns i socialistes no hem vist aquesta síntesi ni el primer dia, quan van explicar el projecte de ciutat.
Però això ha semblat que no els preocupava...
Per això han sobreviscut tan fàcilment. Cadires, càrrecs...
Vostè diu que ara toca distingir-se i algú dirà que en aquest mandat ERC no s’ha distingit gaire del govern.
És possible que algú tingui aquesta lectura. Jo estic orgullosament instal·lat en la gestió que hem fet de la nostra responsabilitat a l’Ajuntament de Barcelona. Totes i cada una de les decisions tenen explicació clara en termes de l’interès general i estic disposat a defensar-les, una per una.
La ciutadania entén aquest paper que han tingut?
No ho sé. Això ja depèn de la nostra capacitat d’explicar-nos. Una part de l’abús tàctic que fa la senyora Colau és aquest. Pregonar contínuament com si fóssim els seus socis. Jo no em faig responsable ni d’un sol euro. Els projectes d’eixos verds no han passat pel ple, no s’han debatut.
Vostè sempre parla de governar bé. Com es fa això?
És el concepte de bon govern, que vol dir claredat, solvència i coneixement. Vol dir domini de la matèria sobre la qual estàs decidint i vol dir equip de representació política, però també de gestió. Dono molta importància a la qualitat d’un equip executiu de gran altura. Barcelona necessita un equip d’execució molt potent que sigui el complement positiu de la representació política. Hi ha una part de la responsabilitat tècnica de l’Ajuntament que ara està desconcertada, temorosa i no sap quin criteri ha de seguir. Hi ha por i això la ciutadania ho nota. Si demanes llicències en un districte passa una cosa i si ho fas en un altre passa una altra cosa. Hi ha, per tant, una qüestió de bon govern també que és la mateixa administració.
L’habitatge és la primera preocupació d’ERC?
És la primera preocupació de la ciutadania, que és receptora d’un missatge de no pertinença: “Vostè no pertany.” Li estem dient: “Espavili’s...” El que cal fer és recuperar la pertinença i la consciència de la pertinença.
La proposta d’ERC és molt ambiciosa pel que fa a la quantitat d’habitatges que es proposen fer.
Ho ha de ser. No estem en una subhasta. Al revés, a mi em sembla molt prudent. No estem parlant d’una promesa, sinó d’un compromís, en la mesura que són dades que ja s’han verificat. Això seria només tornar al ritme que ja es va assolir fa quinze o vint anys, aquest ritme de 5.000 habitatges per any del mandat. L’altre dia parlava amb l’alcalde de Tolosa, que és la meitat de Barcelona, i que fa a l’any quasi 3.000 habitatges. Aquest objectiu de 20.000 habitatges per mandat, quan arribem al ritme de navegació, que no serà el primer any, pot ser fins i tot superior. Això requereix, però, un determinat clima entre l’Ajuntament i la inversió privada, la iniciativa social.
És a dir, relació entre públic i privat.
Per això dic lideratge i complicitat. Lideratge, és a dir, públic, que assumeix el risc d’assenyalar cap a on i per què.
I proposen fer habitatge a la caserna del Bruc.
A la caserna del Bruc...
Disculpi, deixaran els militars sens res a la ciutat...
I per què no... La caserna del Bruc és una peça però no la tenim present perquè hi ha com una mena de forats negres en aquesta ciutat, com aquests edificis que dèiem del port. Quin ús té la Capitania militar o la Delegació del Govern? Quanta gent hi treballa? Què hi fan els cotxes aparcats damunt la vorera? Per què es practica aquest abús institucional? Per què els socialistes lideren això, i cada cop més són això? I afegeixo: què fan els de Junts coquetejant amb aquests senyors per construir una sociovergència efectiva?
Aquests són els plans de Collboni i Trias?
L’altre dia es van posar a negociar, en viu i en directe, al mig d’un debat, es van posar a intercanviar condicions. Espectacular! Tots dos marcant distàncies i proximitats allà al mig. Als votants de Junts, m’hi adreço, i molt sincerament: voleu dir que és això el que us representa?
És a dir, el votant de Junts votarà ‘sociovergència’?
És el que s’han de preguntar. Han de votar Barcelona, han de votar sobirania, capital del país i una Barcelona forta capaç d’enfrontar-se amb el govern de l’Estat, també, per recuperar aquests edificis que estàvem dient, i això és obvi que amb una sociovergència no passarà mai. La senyora Maria Eugènia Gay ja ha dit clarament que de la Via Laietana res de res.
Per tant, amb una ‘sociovergència’ Via Laietana seguirà sent edifici policial?
Una sociovergència és resignació en un sentit, i rendició en un altre: rendició al mercat lliure, als apartaments turístics, rendició als 120 habitatges d’usos turístics del carrer Tarragona. És el que va fer el senyor Trias entre el 2011 i el 2015, entregar Barcelona al mercat.
Com es pacifica Barcelona?
S’ha de pacificar en la seva globalitat, amb l’evidència que la pacificació de Barcelona depèn també de la relació amb l’entorn metropolità i que cal un acord metropolità imprescindible en el qual el govern de la Generalitat també pot ajudar i afegir, perquè una part d’això és la responsabilitat d’ATM, transport públic. Ara és molt fàcil dir que vinguin les Rodalies, arreglem d’una vegada, invertim, però com que això ha de ser un exercici llarg i sostingut, no ens podem quedar esperant i hem de gestionar la mobilitat avui. La circulació dels barcelonins dins de Barcelona no és tan problema, en un exercici de pacificació constant i gradual que aconsegueixi l’objectiu d’invertir la proporció actual, de 60 per cent per als cotxes i 40 per cent per als vianants. Això vol dir prendre mesures que no són de grans obres, prendre petites mesures que no són d’urbanisme tàctic, sinó sistemàtic, estructural. Espai públic vol dir donar prioritat als vianants en uns carrers a partir d’una certa amplada. O tenir un criteri clar sobre tots els carrers de l’Eixample, no sobre deu o vint. Ara estem fabricant, presumptament, paradisos i inferns, i estem alterant la tipologia comercial i expulsant gent. I estem utilitzant l’Eixample com a únic instrument de defensa de Barcelona contra la mobilitat metropolitana. Necessitem que cada dia mig milió de persones entrin a la ciutat, també amb tren, però també amb cotxe, i utilitzem l’Eixample de trinxera. Hi ha moltes coses a fer, com per exemple una xarxa d’autobusos elèctrics metropolitans, que siguin radials i de circumval·lació.
Deixem l’autobús i agafem l’avió. Hi ha alternativa a l’ampliació de l’aeroport del Prat?
L’alternativa tècnica que ens la diguin els tècnics, el que necessitem és l’alternativa de posar l’aeroport al servei del país i de l’economia. Les empreses que dissenyin l’economia del coneixement necessiten tenir connexió directa amb els professionals de Hong Kong o Los Angeles. El nostre aeroport per això ara és Madrid. Això vol dir repensar el conjunt del sistema aeroportuari català. Globalment hem de disminuir els vols de radi curt i potenciar el tren.
Es pot governar bé el turisme?
El govern actual ha aconseguit que sembli ingestionable. Aquest és un dels terrenys on més evident és la paralització. Uns hi posen entrega, els altres rendició. La proposta econòmica de Collboni és més, llocs de treball, els que siguin, tant se val, tot el contrari del que jo defenso. I la proposta de Colau és el contrari: no en volem, aturem-ho. Per tant, error, doble error. Cal governació, entesa amb els hotelers, seure amb el sector. I vol dir tenir la gosadia de fer l’ordenança que no permeti que passi el que ha passat amb aquests 120 pisos turístics. Això és una responsabilitat claríssima de Colau i Collboni, que com que no s’han posat a governar la desmesura del senyor Trias, del 2011 al 2015, han generat aquests monstres pòstums. Una de les urgències del govern serà arreglar això.
Quin panorama tindrem després del 28 de maig?
El que vulguin els ciutadans. Els estem demanant que ens ordenin, que posin ordre. Tinc la sensació que la senyora Colau s’està quedant sola i la competència és entre tres per veure qui lidera el canvi i per això insisteixo a distingir-me.
Els ciutadans decidiran i els polítics què faran?
Haurem de saber llegir el missatge.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

estat espanyol

El patrimoni de Koldo García va augmentar 1,5 milions entre el 2020 i el 2022

barcelona
estats units

Els EUA imposaran sancions a 500 objectius russos

barcelona
guerra a gaza

Netanyahu presenta el primer pla oficial de postguerra per a la Franja

barcelona
Xavier Fonollosa
Alcalde de Martorell (Junts per Martorell)

“Hem fet cent vegades més habitatge protegit que Colau”

Martorell
Lluís Campmajó
Cap de l’oposició per Activa Vidreres

“L’equip de govern no ens dona l’oportunitat d’aportar”

VIDRERES
Rússia

Biden es reuneix amb la família de Navalni a San Francisco

Barcelona
Rússia

La mare de Navalni ja ha pogut veure el cos i denuncia pressions

Barcelona
País Basc

Urkullu convoca les eleccions per al 21 d’abril

Barcelona
Rússia

El govern espanyol desconeixia que el pilot rus residia a l’Estat

Barcelona