Política

NÚRIA BOSCH ROCA I MAITE VILALTA FERRER

AUTORES DEL LLIBRE ‘MODELS DE FINANÇAMENT. UNA IMMERSIÓ RÀPIDA’

“A l’Estat espanyol, hi falta molta cultura federal”

Acaben de publicar un llibre en què analitzen el sistema de descentralització fiscal de l’Estat espanyol

El comparen amb altres models internacionals i plantegen sis possibles escenaris per al futur

‘Models de finançament. Una immersió ràpida’
Editorial: Tibidabo Edicions
Any: 2023 (setembre)
Pàgines: 188
No hi ha les institucions ni els mecanismes que tenen els països federals per resoldre els problemes(N. Bosch)
En el llibre intentem definir en què podria consistir un model singular per a Catalunya (M. Vilalta)
No s’han corregit els defectes que s’arrosseguen des dels inicis de l’autonomia (N. Bosch)

Molt pro­ba­ble­ment, les nego­ci­a­ci­ons al vol­tant del nou sis­tema de finançament mar­ca­ran l’agenda política dels pro­pers mesos. Les eco­no­mis­tes Núria Bosch i Maite Vilalta aca­ben de publi­car un lli­bre en què ens pro­po­sen una “immersió ràpida” en la matèria. Con­ver­sem amb elles del seu tre­ball i de les lliçons que podem apren­dre quan com­pa­rem el model de des­cen­tra­lit­zació fis­cal de l’Estat espa­nyol amb el d’altres països.

En el lli­bre expli­quen que el model de finançament vigent repre­senta un avenç cap a un model fede­ral. Però també en subrat­llen les deficiències. Qui­nes serien les més remar­ca­bles?
Núria Bosch: En els dife­rents acords de finançament, sem­pre s’ha anat avançant cap a més auto­no­mia tri­butària per a les comu­ni­tats autònomes. El que passa és que no s’han cor­re­git defec­tes que s’arros­se­guen des de l’inici. El més impor­tant de tots és com es redis­tri­bu­ei­xen els recur­sos entre les comu­ni­tats, allò que tècni­ca­ment s’ano­mena equi­tat horit­zon­tal. El model del 2009 va crear un fons de garan­tia dels ser­veis públics fona­men­tals, que va molt bé per ani­ve­llar recur­sos, però després va incor­po­rar altres fons, el de suficiència i el de con­vergència, que des­vir­tuen allò que s’acon­se­gueix amb aquest. Maite Vilalta: Per resu­mir, podem dir que es tracta d’un model que encara té marge de millora pel que fa a l’auto­no­mia tri­butària, o sigui, a la capa­ci­tat que tenen els governs autonòmics de pren­dre deci­si­ons sobre com poden obte­nir els seus ingres­sos, sobre­tot si ens mirem els models que hi ha en altres països, i també a l’equi­tat. Quan ana­lit­zem la dis­tri­bució dels recur­sos, veiem que no com­pleix o no s’adiu amb algun cri­teri d’equi­tat que seria jus­ti­fi­ca­ble, rao­na­ble o no erràtic. I ja no diguem si incor­po­rem les comu­ni­tats forals en l’equació. Ales­ho­res, el grau d’ine­qui­tat és bru­tal. També hi afe­gi­ria que una altra deficiència des­ta­ca­ble és la quan­tia dels recur­sos. Les comu­ni­tats autònomes tenen assu­mi­des les com­petències d’allò que ano­me­nem estat del benes­tar, a banda d’altres. Per tant, si estigués ben cal­cu­lada la quan­tia, s’hau­rien de poder ofe­rir aquests ser­veis amb uns estàndards i uns nivells de qua­li­tat com els països del nos­tre entorn. L’acord del 2009, que no s’ha modi­fi­cat fins ara, diu que s’ha de revi­sar el model pre­ci­sa­ment per evi­tar aquest tipus de coses i per man­te­nir l’equi­li­bri ver­ti­cal. Òbvi­a­ment, aquest equi­li­bri s’ha tren­cat perquè han pas­sat mol­tes coses. Les neces­si­tats que tenen les comu­ni­tats autònomes han cres­cut molt més que no pas les del govern esta­tal, i, en canvi, els ingres­sos con­ti­nuen estant sobre­tot en mans de l’Estat. Hi ha molts altres defec­tes, però aquests serien els prin­ci­pals.
En tot cas, alguns pro­ble­mes venen d’abans del 2009, no?
N.B.: Per fer una mica d’història, ja es va començar mala­ment el 1980 amb el traspàs dels ser­veis a les comu­ni­tats autònomes, perquè per cal­cu­lar-ne el cost es va fer una meto­do­lo­gia que es deia “el cost efec­tiu” i que era molt dolenta. El que feia era per­pe­tuar el des­ple­ga­ment que hi havia dels ser­veis públics a l’Estat. En les comu­ni­tats com Cata­lu­nya, on la presència de l’Estat era menor, es tras­pas­sa­ven menys recur­sos que en altres llocs on aquesta presència era més gran. En tenim un exem­ple amb l’ense­nya­ment. Aquí, l’escola pública en l’època fran­quista no era tan pre­sent com la pri­vada. Ales­ho­res, tu tras­pas­sa­ves el ser­vei, en cal­cu­la­ves el cost, però com que la presència del ser­vei era menor, també els pas­sa­ves menys recur­sos. Amb això ja va que­dar una foto­gra­fia desi­gual. A par­tir d’ales­ho­res, s’han fet nous models, però s’ha res­pec­tat allò que ano­me­nem statu quo, que vol dir que s’ha inten­tat política­ment que ningú hi perdés. Però, en el fons, el que s’ha fet ha estat anar per­pe­tu­ant aquesta foto fixa. El 2009 s’intenta que ningú hi perdi amb el fons de suficiència, però hi ha comu­ni­tats que tenen recur­sos molt per sobre de la mit­jana. Per arre­glar això, hau­ries d’aug­men­tar molt més els recur­sos que hi poses i fer que es can­vi­es­sin les posi­ci­ons rela­ti­ves sense que ningú hi perdi. Però això tam­poc s’ha fet. M.V.: La clau de tot ple­gat és com ens des­fem de l’statu quo que estem arros­se­gant. Si mires la cis­te­lla d’impos­tos, t’ado­nes que Déu-n’hi-do: s’han des­cen­tra­lit­zat el 50% de l’IRP, el 50% de l’IVA... I de fet és el que està des­crit en les dis­po­si­ci­ons de la 7 a la 12 de l’Esta­tut. D’altra banda, es va mun­tar un fons que sí que ani­ve­lla bé, però el que passa és que s’espat­lla perquè hi introduïm una clàusula en què diem que amb el nou model ningú hi pot per­dre. Per tant, estàs arros­se­gat un defecte ori­gi­nari del model. I només en pots sor­tir de dues mane­res: o hi poses més diners perquè hi hagi més pastís a repar­tir i ningú hi perdi, o bé accep­tes que amb un nou model hi ha per­de­dors i gua­nya­dors.
Remar­quen la neces­si­tat de resol­dre la dis­torsió pro­vo­cada per l’existència de dos models de finançament, el de règim comú i el foral. Com es fa, això?
N.B.: El País Basc i Navarra podrien man­te­nir el model que tenen, el foral, en què es ges­ti­o­nen tots els impos­tos, i, al mateix temps, fer una con­tri­bució a través de la quota a l’Estat en què s’incor­porés la soli­da­ri­tat envers la resta de comu­ni­tats autònomes. Actu­al­ment, es que­den amb uns recur­sos molt per sobre de la mit­jana de les comu­ni­tats de règim comú. M.V.: El pro­blema no és tant que hi hagi dos models, sinó els resul­tats tan dife­rents. I això es deu a la manera de cal­cu­lar l’apor­tació que ells fan per les càrre­gues que l’Estat encara té allà. Perquè ens enten­guem. Ells paguen per la defensa, pels afers exte­ri­ors, per la Casa del Rei... per tots aquells ser­veis públics que el govern esta­tal ofe­reix allà. I els surt molt barat. I a sobre no hi ha cap par­ti­ci­pació en cap meca­nisme d’ani­ve­lla­ment. En tot cas, tècni­ca­ment és pos­si­ble l’existència de dos models, però que els resul­tats no siguin tan dife­rents.
També remar­quen la neces­si­tat de resol­dre alguns pro­ble­mes ins­ti­tu­ci­o­nals...
N.B.: Ens referíem al fet que a Espa­nya no hi ha les ins­ti­tu­ci­ons ni els meca­nis­mes que tenen els països fede­rals per resol­dre els pro­ble­mes, com ara la com­petència fis­cal entre comu­ni­tats autònomes. Als països fede­rals hi ha espais on estan repre­sen­tats tots els governs i allà en poden par­lar. Aquí no n’hi ha cap. L’òrgan que hi ha és el Con­sell de Política Fis­cal i Finan­cera, però no fun­ci­ona, perquè tal com està estruc­tu­rat, sem­pre hi té la majo­ria el govern esta­tal. Hi ha un altre pro­blema ins­ti­tu­ci­o­nal que remar­quem en el lli­bre i és que aquí no es com­plei­xen els pac­tes. Una cosa tan sen­zi­lla com revi­sar el model cada cinc anys no s’està com­plint. Hi va haver uns anys en què no es donava el fons de com­pe­ti­ti­vi­tat. Falta cul­tura fede­ral. Pots tenir un model molt ben dis­se­nyat, però si no es com­plei­xen els pac­tes, mala­ment rai!
Els models de finançament acor­dats han estat en molts casos deri­vats d’una nego­ci­ació política i supe­di­tats a l’aritmètica par­la­mentària. És una ‘rara avis’ en els models autonòmics o fede­rals d’arreu del món o passa en algun altre lloc?
N.B.: A tot arreu s’arriba a defi­nir un model per un acord polític, lle­vat que esti­gui clara­ment dis­se­nyat en la Cons­ti­tució, però això no passa enlloc. M.V.: Es tracta d’una qüestió molt tècnica, de com ens repar­tim impos­tos, què en fem, com cal­cu­lem l’ani­ve­lla­ment... Però que només pot ser resolta en l’àmbit de la política. S’ha de defi­nir quant ens igua­la­rem, quanta auto­no­mia tri­butària com­par­ti­rem... El que ha pas­sat en aquest país és que s’ha anat empe­nyent cap a la cons­trucció d’un model d’ins­pi­ració fede­ral en un país que no té ni Cons­ti­tució ni estruc­tu­res de fun­ci­o­na­ment fede­rals ni hi ha cul­tura fede­ral. Hem de posar en relleu que, en aquests pac­tes que s’han anat bas­tint, Cata­lu­nya no només hi ha tin­gut un paper pro­ta­go­nista, sinó també pro­po­si­tiu. Ha anat al Con­sell de Política Fis­cal i Finan­cera amb la pro­posta, que després han com­prat i s’ha gene­ra­lit­zat. Hi ha hagut un gran con­sens en el cata­la­nisme polític en el sen­tit d’empènyer cap a l’auto­no­mia tri­butària.
El tema del finançament es torna a situar en el cen­tre del debat polític. El pri­mer ele­ment clau és la nego­ci­ació bila­te­ral. La veuen pos­si­ble?
N.B.: És difícil, però no impos­si­ble. També sem­blava que seria impos­si­ble l’amnis­tia i s’ha aca­bat accep­tant. El pro­blema de fons és cul­tu­ral. Quan es dona una cosa a Cata­lu­nya, encara que la resta de comu­ni­tats no hi per­din, no s’acaba accep­tant. Quan es parla de bila­te­ra­li­tat, sal­ten tota la resta de comu­ni­tats. Ha pas­sat el mateix amb el traspàs de Roda­lies, que s’ha aca­bat gene­ra­lit­zant. En el tema del finançament, si s’acon­se­gueix una espe­ci­fi­ci­tat per a Cata­lu­nya, s’obrirà la pos­si­bi­li­tat que qui ho vul­gui també la pugui tenir. M.V.: En el fons seria la pri­mera vegada que es fa una pro­posta sense pen­sar que es gene­ra­litzi. Res­po­nent a la pre­gunta, tècni­ca­ment és pos­si­ble, una altra cosa és que política­ment s’accepti. A vega­des, des d’altres països ens pre­gun­ten com fun­ci­ona el sis­tema de nego­ci­ació aquí i si és col·labo­ra­tiu. I nosal­tres els expli­quem en què con­sis­teix: un vol una cosa, pri­mer tot­hom hi està en con­tra, després es gene­ra­litza i quan arri­bem a casa ens ado­nem que no hem pac­tat ben bé allò que volíem i comen­cem a pen­sar en el nou acord. Aquesta és la dinàmica, que ens ha permès millo­rar, però que no satisfà els anhels d’auto­go­vern que té Cata­lu­nya. N.B.: Les enques­tes diuen molt clara­ment que només el País Basc i Cata­lu­nya volen més com­petències. M.V.: Cal­dria un lide­ratge polític que fes enten­dre que, si Cata­lu­nya vol avançar, els altres no hau­rien de ser un obs­ta­cle perquè ho pugui fer. Cal una estratègia política per anar cap aquí.
En el lli­bre dibui­xen sis pos­si­bles esce­na­ris que van des de la nego­ci­ació mul­ti­la­te­ral fins a la decla­ració d’inde­pendència. Quin veuen més pro­ba­ble?
N.B.:L’esce­nari desit­ja­ble seria un model específic per a Cata­lu­nya, perquè té unes pre­ferències dife­rents de la resta de comu­ni­tats. Cata­lu­nya podria tenir més auto­no­mia tri­butària, podria ges­ti­o­nar alguns dels impos­tos que ara no ges­ti­ona... La resta de comu­ni­tats no desit­gen tenir més auto­go­vern.
Pere Ara­gonès ha anun­ciat que pro­po­sarà un “model sin­gu­lar” per a Cata­lu­nya fora del règim comú. Veuen pos­si­ble que això sigui accep­tat pel govern espa­nyol?
N.B.: Fins ara no se n’ha espe­ci­fi­cat gaire cosa, però en el lli­bre posem alguns exem­ples de com podria ser aquest model sin­gu­lar. M.V.: La intenció del lli­bre és mos­trar les alter­na­ti­ves pos­si­bles i posar-hi con­tin­gut. Què vol dir un model fede­ral? Si és el que diu el PSOE a Gra­nada, doncs això és un fede­ra­lisme feble. El que cal és dotar de rigor acadèmic els pos­si­bles esce­na­ris que hi ha damunt la taula. És molt útil veure què han fet altres països. Pri­mer de tot, han reco­ne­gut que hi havia aques­tes diferències i, després, han fet que el ter­ri­tori que és dife­rent, ja sigui el Que­bec o Escòcia, tin­gui un model de finançament dife­rent. Tam­poc hem d’anar tan lluny. Tenim les comu­ni­tats forals i les Canàries. En el lli­bre pre­nem posició i inten­tem defi­nir en què pot con­sis­tir aquesta sin­gu­la­ri­tat de la qual parla Pere Ara­gonès. N.B.: La sin­gu­la­ri­tat es pot con­cre­tar de mol­tes mane­res. Es trac­ta­ria de satis­fer les pre­ferències dels cata­lans, i els altres, si no ho desit­gen, que no ho tin­guin. Que hi hagi un model sin­gu­lar no vol dir que sigui un pri­vi­legi. A Espa­nya, les diferències es veuen com un pri­vi­legi i no necessària­ment han de ser-ho. M.V.: És un res­pecte a les pre­ferències de cadascú, que és la base de qual­se­vol model des­cen­tra­lit­zat des del punt de vista fede­ral: el reco­nei­xe­ment d’una volun­tat dife­rent de fer les coses. Si des­cen­tra­lit­zem, és perquè hi ha llocs en què els ciu­ta­dans tenen uns anhels d’auto­go­vern més alts. Això, en clau de finançament, es tra­du­eix en una sèrie de par­ti­cu­la­ri­tats en el model, que poden anar des de que­dar-ne total­ment fora, com seria el cas de les forals, o bé ser-hi a dins però amb unes par­ti­cu­la­ri­tats.

Des de l’expertesa

Núria Bosch i Maite Vilalta estan adscrites a la Facultat d’Economia de la Universitat de Barcelona. La primera, com a catedràtica d’hisenda pública i investigadora de l’Institut d’Economia de Barcelona; la segona, com a doctora en economia professora titular. Totes dues són expertes en federalisme fiscal i hisendes autonòmiques i locals i acumulen una llarga llista d’estudis sobre la matèria. Aquest és el seu primer llibre conjunt.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.