Política

OPINIÓ

Putin, del nostre heroi al seu diable

La seva essència política parteix d’un Ieltsin a qui Occident va donar carta blanca en el caos dels 90
Ens entestem a veure el caire malèfic de l’ós rus en lloc d’entendre’n les necessitats i aspiracions

El vam aplau­dir. I molt. Més del que podem (i volem) recor­dar. Era ell, el nos­tre heroi. Sens dubte. Aca­bava d’evi­tar que Rússia caminés pel camí equi­vo­cat. I ho havia fet posant tota la carn sobre la gra­e­lla: sal­tar-se qual­se­vol escrúpol democràtic –legal i moral– i mas­sa­crar l’opo­sició política –un mínim de 200 morts, però pos­si­ble­ment més 2.000.

Borís Ielt­sin, la tar­dor del 1993, va por­tar a terme un con­tun­dent cop –d’estat, per a molts–. El pri­mer pre­si­dent de la Fede­ració Russa després de l’enfon­sa­ment de l’URSS va voler extra­li­mi­tar-se en les atri­bu­ci­ons cons­ti­tu­ci­o­nals que tenia assig­na­des: gover­nar per decret; dis­sol­dre un Par­la­ment esco­llit democràtica­ment, que li era hos­til i l’havia depo­sat, i redac­tar una cons­ti­tució a mida. Bom­bar­de­jar la seu del poder legis­la­tiu rus, la Casa Blanca –que va que­dar negra–, i repri­mir la mobi­lit­zació ciu­ta­dana, va ser el seu modus ope­randi.

Was­hing­ton, Brus­sel·les, Lon­dres, París i un llarg etcètera de capi­tals occi­den­tals van aplau­dir tan fort com van poder. S’havia sal­vat Rússia de tor­nar al comu­nisme i/o, en qual­se­vol cas, d’apar­tar del poder l’home que havia encapçalat la fi de l’URSS. Les mesu­res ultra­li­be­rals que Ielt­sin va impo­sar després del seu cop es traduïren en pri­va­tit­zar –i saque­jar– l’estruc­tura pública here­tada de l’URSS en favor d’un grup d’amics i crear una elit mul­ti­mi­lionària i més pode­rosa que el mateix Krem­lin. I també va garan­tir als seus socis occi­den­tals que Rússia es doble­ga­ria de genolls al que li dema­nes­sin en la geo­política i eco­no­mia mun­dial, a canvi del suport occi­den­tal al nos­tre heroi rus.

Dit i fet. Ielt­sin, ja amb la seva cons­ti­tució a mida, par­tia amb una popu­la­ri­tat sota mínims en les elec­ci­ons pre­si­den­ci­als del 1996. Was­hing­ton i els seus socis no van esca­ti­mar en ajuts finan­cers, pro­pa­gandístics i tècnics per a la cam­pa­nya elec­to­ral de Ielt­sin. El Par­tit Comu­nista de la Fede­ració Russa era el més ben situat per gua­nyar. Però Ielt­sin va aca­bar tri­om­fant mira­cu­lo­sa­ment. Va neces­si­tar, però, una segona volta... i uns comi­cis sobre els quals ha pla­nat pro­fun­da­ment l’ombra de la cor­rupció i mani­pu­lació.

I és pre­ci­sa­ment amb tot aquest lle­gat, acom­pa­nyat per un caos econòmic bru­tal durant els anys noranta i cri­sis naci­o­nals com la de Txetxènia, amb què es va for­jar Vladímir Vla­di­miròvitx Putin. Tenia 39 anys quan es va enfon­sar una URSS que li havia pro­por­ci­o­nat estu­dis uni­ver­si­ta­ris i una acti­vi­tat –com molts ciu­ta­dans soviètics, cadascú en el seu grau– com a mem­bre dels ser­veis d’intel·ligència soviètics (KGB). Però el 1991, cons­ci­ent del canvi d’era, va aban­do­nar feina i vida a la seva Lenin­grad natal per tras­lla­dar-se a Mos­cou.

Borís el va aco­llir com el seu fill pròdig i el va nome­nar suc­ces­sor el 1999. Was­hing­ton, Brus­sel·les, Lon­dres, París, Madrid i un llarg etcètera de capi­tals occi­den­tals van beneir i aplau­dir Putin. Fins i tot apun­tava més bones mane­res per a Occi­dent que el mateix Borís: per­fil baix i con­ti­nu­a­dor de Ielt­sin. Era el can­di­dat ideal per a un altre heroi nos­tre. Vladímir va gua­nyar les elec­ci­ons pre­si­den­ci­als del 2000 amb majo­ria abso­luta. “Tot en ordre”, com diuen els rus­sos.

Així, doncs, l’ós rus havia des­a­pa­re­gut de l’ima­gi­nari occi­den­tal entre el 1991 i el 2000. Ja no hi havia res a des­con­fiar de Rússia. Havien per­dut la Guerra Freda, enter­rat el comu­nisme –i, amb ell, l’URSS–, s’havien inte­grat al nos­tre sis­tema i, a més, sub­or­di­nats, com nosal­tres volíem. Però les coses es van començar a tòrcer. Trac­tar amb suficiència un ter­cer, amb tocs de pre­potència fins i tot, i sense volun­tat d’empa­tia, no sol ser gaire bon con­sell. I menys encara si l’heroi que pen­sa­ves que podies moure a gust resulta que no es deixa o no tant com vol­dries. Resul­tat? La reac­ti­vació del fan­tasma de l’ós rus.

Així, doncs, des del 2007 tor­nem a estar anco­rats en la imatge dis­tor­si­o­nada d’una Rússia que es troba allu­nyada geogràfica­ment –i, per tant, la distància mate­rial genera des­co­nei­xe­ment i des­con­fiança cap a ella–, que és molt dife­rent cul­tu­ral­ment –i a qui no volem posar en peu d’igual­tat amb la nos­tra cul­tura–, que resulta sem­pre sos­pi­tosa de pla­ne­jar cons­pi­ra­ci­ons ocul­tes –com la del Procés, sense anar més lluny–, autòcrata –Putin gua­nya elec­ci­ons, però mani­pu­la­des i/o amb coac­ci­ons des que no és el nos­tre heroi– i que és contrària als drets humans i les lli­ber­tats –com hau­ria demos­trat a Ucraïna o amb l’opo­sició política–. En canvi, i només a tall d’exem­ple, nosal­tres sí que sabem defen­sar amb pul­cri­tud aquests drets i lli­ber­tats. Som l’antítesi de l’ós rus. I si els ho pre­gun­tem avui als ciu­ta­dans de Gaza, Cis­jordània, el Kur­dis­tan turc, Somàlia... o, si no, als xilens el 1973, per exem­ple?

Ens ha de sor­pren­dre que a la Con­ferència de Munic del 2007 Putin es rebel·lés con­tra l’esta­tus ter­ci­ari que Occi­dent havia assig­nat a Rússia en el pastís geo­polític i econòmic del món glo­ba­lit­zat, quan Rússia dis­po­sava d’unes de les majors reser­ves mun­di­als de recur­sos energètics, és potència nuclear i ha estat super­potència mun­dial –dins de l’URSS– en un pas­sat no tan llunyà, així com la prin­ci­pal ven­ce­dora de la Segona Guerra Mun­dial?

Recla­mar això mereix recu­pe­rar el fan­tasma de l’ós rus? O el fet que hagi reac­ti­vat un Estat que estava afe­blit estruc­tu­ral­ment per uns ser­veis públics i empre­ses públi­ques pri­va­tit­za­des per a qua­tre amics, així com hipo­te­cat per una inflació crònica? Cert que es podrà dir que l’esta­bi­li­tat política ha anat lli­gada a uns cos­tos evi­dents per a qual­se­vol opo­sició política, i un procés de con­torsió cons­ti­tu­ci­o­nal que, al cap i a la fi, ens per­me­tran veure’l força més anys al Krem­lin. Però no obli­dem que Borís va ser un molt bon mes­tre en aques­tes arts. I compte amb el tapat d’aquesta història, a qui no li ator­guem el valor que té –com en el seu moment es va fer amb Putin–, com és el cas de Dmi­tri Medvédev, delfí de Putin i esco­rat en unes posi­ci­ons que no són mimètica­ment les de Putin.

Es podrà afir­mar que, a banda de l’opo­sició política, la prin­ci­pal taca del puti­nisme és el seu model ultra­na­ci­o­na­lista. La guerra d’Ucraïna en seria la prin­ci­pal prova, pre­ce­dida el 2014 per l’annexió de Cri­mea. El pro­blema a Occi­dent, però, és que ens hem entos­su­dit a ator­gar-li un relat històric a Cri­mea força desen­fo­cat. Massa vega­des s’ha obli­dat que aquest ter­ri­tori havia for­mat part de les fron­te­res rus­ses en les seves vari­ants tsa­ris­tes i soviètiques. No va ser fins al 1954 que Nikita Khrus­xov la va trans­fe­rir a Ucraïna (en aquell moment també república soviètica) amb una majo­ria acla­pa­ra­dora de població russa i con­ti­nu­ant dins les fron­te­res del mateix estat. Khrus­xov estava con­vençut que era més un brin­dis al sol que altra cosa, ja que era ini­ma­gi­na­ble que l’URSS dei­xa­ria 0d’exis­tir. Es va equi­vo­car amb les pre­dic­ci­ons. Com també Occi­dent amb les pre­dic­ci­ons sobre Putin i la neces­si­tat de fer res­sor­gir un ós rus que, tal com estan les coses, no hiber­narà tan fàcil­ment.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.