Josep Valls Grau
Escriptor
“La sensació d’impunitat no ha desaparegut a Ruanda”
“Vallmajó es va quedar al país tot i les amenaces. Deia que s’havia casat amb els ruandesos i que no els podia deixar”
“França, d’una banda, enviava els Metges sense Fronteres al país i, d’una altra banda, venia armes tant als tutsis com als hutus”
El judici per genocidi no va servir de forma efectiva. Les brases del conflicte encara estan enceses
Joaquim Vallmajó i Sala (Navata, 1941 – Ruanda, 1994) va estudiar filosofia i teologia al seminari de Girona i d’allà se’n va anar amb els pares blancs en una missió a Ruanda. Vallmajó es va abocar amb entusiasme a la tasca evangelitzadora que tenia encomanada, però, sobretot, a ajudar la gent del país, atrapada enmig d’una guerra fratricida que es va convertir en un genocidi. El missioner empordanès va denunciar les atrocitats que es van cometre en aquell país i, com a conseqüència d’això, va ser assassinat l’any 1994 per l’organització guerrillera Front Patriòtic Ruandès (FPR) sense que s’hagin esclarit mai les circumstàncies exactes del crim ni se sàpiga on és el seu cos. Josep Valls Grau va explicar la seva vida en el llibre Àfrica al cor. Joaquim Vallmajó: casat amb un poble de pobres.
Què va dur Joaquim Vallmajó a Ruanda?
Doncs una vocació. El que en deien abans vocació de missioner.
Quina tasca feia Vallmajó a Ruanda?
Feia de missioner. Des de predicar l’evangeli fins a fer ports, barraques, cases per als pobres. Al llibre que vàrem fer, el lema principal, el leitmotiv, era: casat amb un poble de pobres. A Ruanda tot era misèria, hi havia hagut cops d’estat i molt malestar i ell estava amb els més pobres.
Més enllà de la tasca social que feia, ell també denunciava els enfrontaments que hi havia llavors.
Sí. Per això el van pelar. Ell deia que s’enfrontava amb el govern com qui res. En les seves cartes es veu.
Ell deia que en el conflicte hi havia raons que anaven més enllà de l’odi entre els hutus i els tutsis. Quines eren aquestes raons?
La misèria que hi havia, que es morien de gana i no tenien res. No tenien ni medecines, ni aliments, ni casa, ni res. Vivien en barraques i el govern estava per vendre el coltan als països rics i per explotar les mines que hi havia a Ruanda. Vallmajó es carrega l’ONU, es carrega, fins i tot, els Metges sense Fronteres, de qui diu que no coneixen la gent, que no la tracten, només es dediquen a curar i prou, sense el tracte humà en què ell creia tant.
Per què se’l volia treure de sobre el Front Patriòtic Ruandès?
Perquè parlava malament d’ells, de tot el que feien. Robaven, mataven, feien incursions a Kigali, a la capital, on estava ell. Feien incursions, robaven a la nit i marxaven, desapareixien i al cap de tres dies hi tornaven. Ell va parlar amb el govern, va parlar amb ambaixadors de països d’Occident i ningú va solucionar res, tot allò continuava.
Havia rebut amenaces en diverses ocasions, oi?
Sí i hi va haver gent que va marxar. Missioners com ell i monges que treballaven allà amb els pobres als pobles aquells abandonats. Però ell va dir que es quedava. “M’he casat amb ells i no els deixo”, va dir. La seva mare, que era una santa, quan va saber que l’havien matat, en lloc de plorar pel fill, que també va plorar, naturalment, va dir: “Pobra gent, tant que els estimava, qui els cuidarà ara?”
Vallmajó va denunciar la situació de Ruanda molts cops i davant molts organismes.
Ho va denunciar per tot arreu, però no en va treure mai res. Fins i tot va parlar amb el president del govern provisional de llavors, Paul Kagame, que havia estat seminarista, per cert. Li va dir que sí a tot, però no va fer absolutament res. Hi havia la influència de les nacions estrangeres, que eren les que feien entrar els calés al país. Anaven allà a explotar la gent, a les mines, i se’ls emportaven cap a l’Índic en vaixell.
De fet, fa uns anys es va fer un informe que reconeixia la responsabilitat de França en tot aquell genocidi.
I tant. França, d’una banda, els enviava els Metges sense Fronteres i, d’una altra banda, venia armes tant als tutsis com als hutus.
És prou reconeguda la figura de Vallmajó?
A Figueres, sí. Cada any es fan actes en la seva memòria i aquest any, més, perquè fa 30 anys de la seva mort. El Grup d’Empordanesos i Empordaneses per la Solidaritat el té molt present.
Hem après alguna cosa del genocidi de Ruanda?
Jo diria que no. Ruanda és un país molt petit, més que Catalunya, però hi viuen15 milions de persones. Hi ha molts conflictes interètnics i als països del costat ja els convé per poder-hi entrar i remenar les riqueses del país i la gent. La comunitat internacional s’hi ha esforçat molt, en l’àmbit polític i jurídic, però no ha desaparegut encara aquesta sensació d’impunitat en relació amb els crims internacionals que es van fer contra persones, comunitats o ètnies. La sensació d’impunitat no ha desaparegut. El dret internacional humanitari té plena vigència com més gran sigui la intensitat del conflicte, però la seva aplicació està expressament exclosa en situacions de tensions internes o disturbis interiors.
Com a mínim a Ruanda hi va haver un exemple de judici per genocidi inèdit a escala mundial. Va tenir el seu punt positiu aquell procés?
Sí. Es va acusar Paul Kagame i va marxar molta gent de Ruanda cap als països d’Europa i Amèrica. N’hi va haver que es van implicar en el conflicte de l’Iraq i de la República Democràtica del Congo. El judici va tenir una sentència i, després, passi-ho bé.
No ha servit de gaire res després.
No, de forma efectiva, no. Encara hi ha un mar de fons allà, les brases encara estan enceses.
Notícies relacionades
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
