estat espanyol
Sánchez es torna a investir
Visita el rei per dir-li que no dimiteix després de cinc dies de suspens pel ‘lawfare’ contra la seva dona i promet “regeneració” sense detalls
El gir de guió desvia el focus de Gómez al preu de menystenir víctimes prèvies i de ser vist com a electoralista per socis i oposició
Carles Puigdemont té una biografia que rivalitza en ferides polítiques amb la de Pedro Sánchez, fins al punt d’haver de plorar una mare des de la distància pels rigors de l’exili, i aviat va intuir la jugada amb la premonició del supervivent que sap identificar un altre supervivent a distància. “Algú que es defineix a través d’un llibre que titula Manual de resistencia i que és conegut per la seva capacitat de resiliència no sembla que hagi de ser massa vulnerable a les crítiques que rep. Per més salvatges i deshumanitzadores que siguin”, raonava Puigdemont el 24 d’abril, quan Sánchez va començar a rodar un pla seqüència de suspens de cinc dies al voltant de La Moncloa i amb una carta pública de reflexió fent de Macguffin de Hitchcock com si fos la corda de La soga. Exhaurits els cinc dies reflexius que es va donar sota una pregunta –“Val la pena?”– i incomplint la lletra de la carta –“Compareixeré davant els mitjans de comunicació i donaré a conèixer la meva decisió”, prometia, i ahir va vetar l’accés de la premsa a La Moncloa–, Sánchez va arribar a la conclusió que no vol un final com el d’Adolfo Suárez i que no dimiteix com a president espanyol pel cost personal i familiar que li suposa l’atac a la seva dona, Begoña Gómez, víctima d’una querella de l’ultradretà Manos Limpias en un cas de lawfare basat en notícies falses i fragments dels digitals El Confidencial i The Objective. “La meva dona i jo sabem que aquesta campanya no s’aturarà, fa deu anys que la patim. La podem superar [...] He decidit seguir, i seguir amb més força si és possible, al capdavant de la presidència d’Espanya. Aquesta decisió no és un punt i seguit, és un punt i a part. Els ho garanteixo, per això assumeixo el compromís de treballar sense descans, amb fermesa i serenor, per la regeneració pendent de la nostra democràcia”, anunciava a a les onze del matí a l’escalinata de La Moncloa en una declaració sense premsa –l’única veu incontrolada va ser el crit de joia del personal de La Moncloa– per no detallar què farà de nou i per què descarta la qüestió de confiança o la dimissió. Sánchez es torna a investir per segon cop en aquesta legislatura cinc mesos després de la investidura real i ho fa fins i tot visitant Felip VI a La Zarzuela per convertir el rei en un actor secundari sense text en ser el primer president que li altera l’agenda per dir-li que continua.
Administrant el suspens fins al final, ja que després de visitar el rei a les nou del matí la secretaria d’Estat de Comunicació va anunciar la compareixença a les dotze i després i l’avançava a les onze del matí, el firmant del Manual de resistencia i l’home de les primeres vegades en política –primer triomfador de primàries amb l’aparell en contra, primer guanyador d’una moció de censura el juny del 2018– no posa fi a la seva biografia per un cas de lawfare com els que han patit abans els protagonistes del procés, líders de Podem com ara Pablo Iglesias, Irene Montero i Victoria Rosell, i la valenciana Mònica Oltra (Compromís). Sánchez sosté que si renunciés a la presidència donaria la raó als que aposten per “degradar” la vida política i demana a la societat una “reflexió col·lectiva” per “obrir pas al joc net”. “O diem prou o aquesta degradació de la vida pública acabarà amb el nostre futur”, va reblar Sánchez, com si el lawfare fos un fenomen recent.
El mirall portuguès de Costa
Si bé per uns dies ha jugat a emular l’exprimera ministra de Nova Zelanda Jacinda Ardern i ha posat el cost de ser polític al centre de tot, al final a Sánchez li ha pesat el mirall del seu amic portuguès António Costa, víctima de la fiscalia de Portugal perquè va ser confós amb el ministre d’Economia, també de nom António Costa, en el marc de l’operació Influencer i que ha vist com, després de dimitir com a primer ministre i amb el PS fora del poder, el seu cas ha quedat en res.
“Per respecte i dignitat”
Com si el lawfare espanyol homenatgés el lawfare portuguès, la denúncia admesa pel jutge d’instrucció 41 de Madrid Juan Carlos Peinado contra la dona del president s’ha basat en notícies sobre una Begoña Gómez que no és la bilbaïna casada amb el president, sinó una empresària de Cantàbria. “És cert que he fet aquest pas per motius personals. Però són motius que tothom pot entendre i sentir com a propis, perquè responen a valors troncals d’una societat solidària i familiar com és l’espanyola. Això no és una qüestió ideològica. Estem parlant de respecte i de dignitat”, esgrimia Sánchez. “Hem de treure melodrama a la política”, exigia la vicepresidenta i líder de Sumar, Yolanda Díaz, tot reclamant a Sánchez que ompli la “regeneració pendent” amb la fi de la llei mordassa. “Ha estat capaç d’utilitzar la intimitat per guanyar temps. Ha arribat a utilitzar el rei com a actor secundari en la seva última pel·lícula”, li reprotxava Alberto Núñez Feijóo (PP). “Una comèdia de cabdillisme lacrimogen”, ho definia l’expresident i patró de FAES José María Aznar.
“És bàsquet i no escacs”
Un adeu del president hauria obert un parèntesi d’incertesa en què María Jesús Montero s’hauria quedat com a presidenta en funcions –la primera dona presidenta d’Espanya– i hauria deixat en mans de Junts i d’ERC una nova investidura efectiva que s’hauria barrejat amb el desenllaç de les eleccions catalanes del 12 de maig, i precisament quan l’amnistia no està aprovada encara perquè ha de tornar del Senat al Congrés per al seu vistiplau final. El gir de guió desvia el focus de Begoña Gómez al preu de menystenir víctimes prèvies de lawfare i de ser vist com a electoralista per socis i oposició, i més tenint en compte que dijous visita Barcelona per abocar-se en la campanya de Salvador Illa amb el vent de cua d’haver-se investit de nou. L’anàlisi més afilada del perquè del cop d’efecte de Sánchez l’ofereix Maria Álvarez en un fil en què invita els perplexos a veure que “Sánchez no és jugador d’escacs sinó de bàsquet”. “En el bàsquet i en la política contemporània no importa l’estratègia, sinó la possessió de la pilota. Sempre que veu que l’adversari li pren la possessió (com quan li guanyen les municipals i ell avança eleccions), ell fa un cop de mà i la hi pren. Això no vol dir que sàpiga què farà d’aquí a un any, el que sap és que si segueix controlant la pilota, guanyarà el partit. És tan crucial la possessió al bàsquet que està limitada a 24 segons, però aquesta norma no existeix en política”, il·lustra Maria Álvarez (@ostraperlera a Twitter). Per tal d’assegurar la possessió, el CIS de José Félix Tezanos publicava una enquesta flash ad hoc en què dispara el PSOE deu punts (38% davant el 29% del PP) per la pausa de Sánchez i en què el 36,7% dels ciutadans volien explicacions i que Sánchez continués per un 23,6% que exigia eleccions, un 20,9% que volia la dimissió i un 11,7% que volia qüestió de confiança.
Al vespre, en una entrevista a TVE en què va acceptar les preguntes negades a la premsa durant el dia, Sánchez va revelar interioritats de la carta –“La meva dona en va conèixer el contingut després de publicar-la i ella és la primera que em diu que no dimiteixi”–, del dia a dia de la reflexió –“El moment clau és la matinada de dissabte després del comitè federal, de la mobilització massiva i de totes les manifestacions”– i va concretar que el seu pla inclou explorar la renovació del Consell General el Poder Judicial (CGPJ) fins i tot sense el PP. “Si el bloqueig continua, busquem entre tots una solució, a través del Congrés. El president del CGPJ ha plantejat solucions: explorem-les i explorem-ne qualsevol altra”, va dir abans d’explicar el vet a la premsa pel fet que volia respondre a la televisió pública. La seva reelecció, això sí, deu molt a la cerimònia laica de Ferraz i als hits de Raffaella Carrà (“Pedro, Pedro, Pedro”) i de Quevedo (¡Quédate!).
